Per al conjunt d’Espanya es preveu que el nombre de turistes caigui un modest 0,2%. Aquest percentatge, però, serà més gran en el cas de Catalunya, on la caiguda pot arribar a situar-se en el 4%. Bona part d’aquests mals resultats és atribuïble a l’evolució dels mercats britànic, italià o alemany, els quals presentaran taxes de reducció superiors al 6% en el cas català.

A què es deu aquesta forta caiguda? Si mirem les perspectives d’estada mitjana, s’observa però que aquesta augmentarà lleugerament (un 2,1% a Catalunya). Aquesta tendència del creixement de les estades mitjanes ja va teni lloc l’any passat, justament quan es va iniciar la caiguda en el nombre de turistes. Una possible explicació d’aquestes xifres divergents pot ser que la molt negativa evolució del turisme de “city breaks” que tant es van popularitzar a mitjans de la dècada gràcies sobretot a les línies de baix cost. Passat l’efecte novetat i amb uns preus dels bitllets en ascens continu és previsible que aquest tipus de turisme estigui tornant a un cert punt d’equilibri.

Finalment cal revisar una tercera variable, que de fet és la més rellevant: la despesa. En termes de despesa diària per turista s’estima una caiguda lleugera (-1,4%), el que unit al creixement de l’estada fa que la despesa per turista augmenti un 0,7%. I, combinant-ho amb l’evolució del nombre de turistes, farà que la despesa total caigui un 3,4%, fins als 9.283 milions d’euros.

Males perspectives? No necessàriament. Fins ara només s’ha comentat l’evolució del turisme estranger. És previsible, però, que el turisme interior augmenti significativament a causa de la crisi. Malauradament les dades no permeten fer previsions acurades i comparables amb les presentades anteriorment, el que permetria obtenir una xifra d’evolució global. També, però, cal qüestionar-se si l’estratègia que es va seguir fa uns anys (basada en molts turistes i poca estada i despesa) ja ha arribat als seus límits i no caldria apostar per noves estratègies per captar i retenir turisme que permeti mantenir, i fins i tot augmentar la despesa turística.

Tal i com era previsible, la demanda turística provinent de l’estranger tindrà una contracció significativa, que pel conjunt de l’any serà del -5,7% pel cas de Catalunya. Aquesta caiguda s’explica especialment per la forta caiguda en el nombre de turistes (-9,6%), mentre que tant la despesa diària com l’estada mitjana mostren un comportament lleugerament positiu. Segons els autors de l’informe, el fet de comptar amb menys turistes i que gasten més es deu a què la contracció de turistes s’ha centrat sobretot en aquells segments més sensibles al preu i que, per regla general, mostraven un patró de despesa més ajustat. Pel cas del conjunt d’Espanya, el retrocés és sensiblement inferior, però també significatiu. L’informe desagrega per orígens dels turistes i preveu fortes devallades pel que fa al mercat italià i francès, dos mercats claus per al turisme català. En canvi, la caiguda del turisme britànic que es preveu és més reduïda, ja que l’ajustament es va començar a produir durant el 2008.

Cal tenir en compte però que de consumar-se aquestes taxes de caiguda (i les dades del primer quadrimestre confirmen que la tendència anirà per aquí) l’activitat turística retornaria a nivells del 2005. Caldria pensar doncs, que els anys 2006 i 2007 van ser anys excepcionals. Un altre aspecte que l’estudi no recull (millor dit, no pot recollir-lo per manca de dades consistents) és l’impacte que la crisi tindrà sobre el turisme interior o el turisme provinent de la resta d’Espanya (pel cas de Catalunya). Molt probablement aquest contribuirà a moderar la caiguda del turisme provinent de l’estranger, ja que probablement molts turistes catalans o espanyols optin per fer turisme interior en comptes de marxar a l’estranger.

Enllaç al document complet de l’Índex UAB 2009

L’explicació és senzilla: la globalització ha fet no competitius molts sectors industrials (i alguns de serveis), els quals generalment estaven basats en models de baixos costos – baix valor afegit. Si a mitjans dels vuitanta, Seat era una gran oportunitat per a Volkswagen -qualitat similar a la dels cotxes alemanys amb uns costos laborals clarament inferiors-, ara és una liability.  En aquesta línia us recomano l’article que ha publicat Joan Majó a El Periódico.

Si acceptem aquesta premissa, les preguntes que cal fer-se són dues:

• Cap a quins sectors hem d’especialitzar-nos?
• Com gestionar la transició cap els nous segments

A la primera pregunta, Peters comenta que actualment hi ha una sèrie de sectors amb força potencialitats. Cita el disseny, el turisme i la indústria del vi.  En el cas del turisme aposta pel turisme de qualitat, deixant enrere el turisme de masses i baix poder adquisitiu. 

La segona pregunta, però té més difícil resposta. Tota transició genera friccions i genera perdedors. Així va passar als anys vuitanta i noranta amb les reconversions industrials de siderúrgiques, drassanes o indústries textils. L’experiència viscuda en aquella època a zones com el País Basc pot ajudar a crera disseny de polítiques de reconversió que minimitzin aquests impactes.

Des de fa unes setmanes el conegut portal d’oci Atrapalo ofereix als seus clients una nova facilitat: poder pagar l’hotel reservat en dos terminis. L’única restricció a aquest pagament a terminis és que la reserva ha de ser superior als 600 euros.

Una innovació? Sí i no. Sí, en el sentit de què és una pràctica inhabitual, almenys en agències de viatges importants (Atrapalo és formalment agència de viatges). Però el pagament a terminis havia estat una pràctica força estesa durant el seixanta i setanta, especialment en estades quinzenals, que eren les que es portaven per aquella època.  Aquesta pràctica me l’ha confirmat un antic director d’hotel de platja, ara ja retirat.

Quines són les previsions? A priori, el fet de què no estiguem en un període de bonança econòmica pot estimular el turisme interior en detriment del turisme a d’altres països. Però aquesta no és l’única variable a tenir en compte. El preu del transport, el preu dels productes turístics a les diferents destinacions i sobretot el tipus de canvi poden afectar les decisions d’un potencial turista en una direcció o en una altra.

De moment, tots els factors, llevat dels relacionats amb la renda (o amb les expectatives de renda) juguen favorablement. Els preus del transport han patit encariments modestos, moltes destinacions turístiques de fora d’Espanya permeten encara “estalviar diners” respecte a quedar-se a estiuejar a Espanya i el tipus de canvi juga a favor d’anar a destinacions com els Estats Units o el Japó.

Previsiblement, però, el 2009 serà l’any de quedar-se a casa, seguint les recomanacions del conseller Huguet. Probablement la situació econòmica no acompanyarà (sense descartar la possibilitat d’estar en recessió econòmica), els preus dels transports s’hauran apujat (especialment en els vols de les companyies de baix cost) i probablement el tipus de canvi no sigui tan favorable. Així mateix, i fruit de la menor activitat, els preus dels productes turístics pressionaran a la baixa.

Si ens guiem per les previsions, la cosa no pinta massa bé pere al mercat català, ja que l’activitat turística s’incrementarà un modestíssim 0,2% pel que fa al turisme estranger. Res a veure amb els  increments del 4% que es van experimentar els anys 2004 i 2005. Tot i això, el nombre de turistes que arribaran serà de 16,4 milions, una xifra molt important.

A què es deuen aquestes magres expectatives? Senzillament a l’esgotament del nou jaciment de turistes que va representar la combinació Regne Unit + low cost. Aquest binomi fou el responsable del fort increment de l’activitat turística entre el 2004 i el 2006. La debilitat de l’economia britànica, unida al tipus de canvi,  i també als majors costos derivats de l’alça del preu del petroli estan ja passant factura. Malauradament al tractar-se d’un mercat molt madur, no hi ha grans mercats turístics que permetin compensar aquest estancament. Únicament mercats emergents (com els de l’Est d’Europa) poden ajudar a pal·liar la situació, però de manera parcial.

Un tema interessant de veure és l’evolució per factors. Així, mentre s’espera que el nombre de turistes estrangers s’incrementarà en un 2,7%,  la despesa diària ho farà només un 1,3%, mentre que l’estada mitjana dels turistes  es reduirà en un 3,8%.  Tornem al problema de sempre: venen més turistes, però s’estan menys dies, i gasten menys del que desitjaríem.