Preus constants de desembre de 2008. Font: Departament d'Energia dels EE.UU, Banc d'Espanya i INE.

A mitjans del 2008 el preu del petroli va estar a punt de fregar la ratlla dels 150 dòlars per barril. Es tractava de la culminació d’un rally alcista que s’havia iniciat uns anys abans i que havia estat justificat per la creixent demanda de les economies emergents i una oferta estancada (no per culpa de la guerra d’Iraq, sinó  per la manca d’inversió durant els anys noranta en nous jaciments o plantes de tractament, a causa dels baixos preus del cru).

Malgrat tot,  per al consumidor espanyol, aquests no va ser un “màxim històric”. Les raons són eminentment dues:

Si conjuguem aquests dos efectes, podem generar un gràfic com el que acompanya aquesta entrada. En aquest gràfic hem agafat el preu del barril del petroli expressat en dòlars, l’hem convertit a euros per a un ciutadà espanyol (això vol dir que fins l’any 1998 el tipus de canvi correcte és el de la pesseta contra el dòlar), i l’hem ponderat per l’índex de preus al consum espanyol.  El resultat d’aquesta doble transformació és que, malgrat situar-se en màxims històrics en termes nominals (a preus corrents), el preu del barril del petroli en termes reals per a un consumidor espanyol era més baix a mitjans del 2008 que a principis dels vuitanta. És a dir, les xifres de l’any passat no van ser realment uns preus rècord, malgrat que la nostra butxaca a l’hora d’anar a la benzinera apuntés tot el contrari.

Per saber-ne més: Real Petroleum Prices

Com és previsible, això no és així. En alguns països (per exemple a la Xina, Japó o Aràbia Saudita), un Big Mac pot sortir extremadament barat (menys d’1 dòlar). En canvi, menjar-ne un a Islàndia, Suïssa o Kuwait pot arribar a costar 8 dòlars. Aquestes diferències de preu poden deure a molts factors: el fet que hi hagi o no competidors en el mercat, els costos de la mà d’obra o la sobrevaloració / infravaloració de la moneda local.

Des de fa uns anys, amb la introducció de l’Euro, l’Índex únicament proporciona dades agregats per a la euroarea. És una pena, ja que ens impedeix veure les diferències existents entre els diferents països que, com és lògic, no es deuen a factors monetaris.

Us proposo un exercici: compilar l’Índex McMenú per als països de l’àrea euro. Per què el McMenú i no el Big Mac? Per la senzilla raó que actualment la majoria de comandes es basen en un menú, no en un únic producte. A més, es tracta d’una opció que està present en l’oferta a tots els països participants. Emulant a Supersize me, triarem el menú gran.

Aquí van les primeres dades:

Alemanya: 5,40 euros
Àustria: 4,99 euros

Si teniu més dades, inseriu un comentari i actualizaré la llista.