Ahir Google va fer pública la versió en proves (beta) d’un nou navegador d’Internet, el Chrome. L’anunci del llançament d’un producte d’aquestes caracterÃstiques ha deixat sorpresos a alguns analistes. La raó és senzilla: el mercat de navegadors d’Internet està ja madur i és difÃcil que un nou producte pugui esgarrapar una quota significativa de mercat. A més Google ha estat un tradicional sponsor de Mozilla, la principal alternativa a l’omnipresent Internet Explorer. Per tant, quin sentit té que Google tregui un navegador que en el millor dels casos pot esgarrapar una part del mercat actualment en mans de Mozilla?
La resposta està en el futur dels programes informà tics. Fins ara, el navegador d’Internet era un més d’un conjunt de programes de software, els quals residien al disc dur local. La tendència actual fuig d’aquest esquema i grà cies a l’à mplia disponibilitat de xarxa de banda ampla cada cop més són les aplicacions que funcionen de manera remota sense necessitat d’haver-les de tenir instal·lades al disc dur. Per tant, controlar el navegador és controlar la porta del software.
Malgrat tot, es tracta d’un pas molt arriscat. A diferència dels motors de cerca, Google competeix aquà amb un producte consolidat i que ve preinstal·lat per defecte a la immensa majoria d’ordinadors. Per tant, és probable que el navegador de Google acabi menjant-se quota de mercat de Firefox i d’Opera, en comptes de fer-ho amb Internet Explorer. El resultat el veurem d’aquà uns mesos.
