L’executiu ha optat per solucions pragmàtiques. Apujar dos punts l’IVA pot justificar-se dient que el tipus general espanyol era dels  més baixos de tota la UE. A més, a nivell pràctic és un impost que aporta un bon nombre de recursos, i que molt probablement no es veurà afectat negativament per una pujada del tipus en només dos punts. En contra té que es tracta d’un impost lleugeramet regressiu: qui consumeix més en termes proporcionals sol ser qui té menys ingressos. Per tant, un impost sobre el consum li afectarà de manera més negativa.

La solució d’abolir els 400 euros entra dins també d’aquesta lògica pragmàtica. El gran error fou crear aquesta deducció, que ha desviat una gran quantitat de recursos fiscals sense que s’hagi vist cap contrapartida significativa en termes de major consum.  També semblava lògic que si s’incrementaven impostos indirectes i s’eliminava la deducció d’un impost que grava principalment les rendes del treball, es fes alguna cosa sobre els impostos sobre les rendes del capital. Aquesta actuació ha estat tímida, tenint en compte que no hi havia massa marge de maniobra.

On sí discrepo radicalment és en no haver actuat sobre dos impostos que, tot i tenir un petit impacte en termes quantitatius, sí el tenen en termes simbòlics. Em refereixo al tractament fiscal de les SICAV, i dels professionals expatriats. En moments de dificultats financeres i on es demana a la població que accepti un esforç suplementari no s’entén que no se’ls hagi inclòs.  Un dels perills de tota apujada d’impostos és la generació d’incentius a la evasió fiscal. I res pitjor per combater-la que la percepció de què el sistema impositiu és injust i beneficia als més poderosos.