L’executiu ha optat per solucions pragmàtiques. Apujar dos punts l’IVA pot justificar-se dient que el tipus general espanyol era dels  més baixos de tota la UE. A més, a nivell pràctic és un impost que aporta un bon nombre de recursos, i que molt probablement no es veurà afectat negativament per una pujada del tipus en només dos punts. En contra té que es tracta d’un impost lleugeramet regressiu: qui consumeix més en termes proporcionals sol ser qui té menys ingressos. Per tant, un impost sobre el consum li afectarà de manera més negativa.

La solució d’abolir els 400 euros entra dins també d’aquesta lògica pragmàtica. El gran error fou crear aquesta deducció, que ha desviat una gran quantitat de recursos fiscals sense que s’hagi vist cap contrapartida significativa en termes de major consum.  També semblava lògic que si s’incrementaven impostos indirectes i s’eliminava la deducció d’un impost que grava principalment les rendes del treball, es fes alguna cosa sobre els impostos sobre les rendes del capital. Aquesta actuació ha estat tímida, tenint en compte que no hi havia massa marge de maniobra.

On sí discrepo radicalment és en no haver actuat sobre dos impostos que, tot i tenir un petit impacte en termes quantitatius, sí el tenen en termes simbòlics. Em refereixo al tractament fiscal de les SICAV, i dels professionals expatriats. En moments de dificultats financeres i on es demana a la població que accepti un esforç suplementari no s’entén que no se’ls hagi inclòs.  Un dels perills de tota apujada d’impostos és la generació d’incentius a la evasió fiscal. I res pitjor per combater-la que la percepció de què el sistema impositiu és injust i beneficia als més poderosos.

Finalment ha arribat una decisió que alguns analistes (i que des d’aquí) havíem abonat: l’eliminació de les deduccions a l’adquisició de l’habitatge. La recent decisió del govern de limitar a partir del 2011 aquesta deducció (i de manera parcial) a aquelles persones amb rendes anuals inferiors a 24.000 euros constitueix la seva desaparició de facto, ja que difícilment una persona en aquest tram de renda està en condicions d’adquirir un habitatge.

De fet, la tria d’aquest límit de renda anual no és casual, ja que aquest any s’ha reintroduït una deducció al lloguer que segueix una fòrmula de deducció idèntica a la que ara es proposa a la venda. S’aconsegueix així una igualtat de tracte fiscal entre lloguer i adquisició, reparant-se així una històrica discriminació que ha estat un dels motors de la bombolla immobiliària. A més, el caràcter progressiu de la deducció (la deducció màxima només és aplicable per rendes molt baixes) evita l’efecte esglaó.

Un tema diferent és la manca d’equitat intergeneracional que genera aquesta mesura. Així, les persones que hagin adquirit o adquireixin un habitatge abans del 2011 tindran dret a gaudir de la deducció actual, mentre que a partir d’aquella data no existirà tal dret. En altres paraules, aquesta mesura constitueix una pujada d’impostos en tota regla a les generacions més joves. Un fet que no passa inadvertit per unes generacions que s’han vist perjudicades tant laboralment, com també en un empitjorament de les condicions per accedir a les pensions de jubilació.

Recentment han sorgit iniciatives legislatives animades a establir impostos sobre les màquines de vending, les quals majoritàriament proveeixen d’articles que caurien en la categoria de “generadors d’obesitat”.  S’ha parlat d’un tipus impositiu del 18%. 

Seria econòmicament desitjable un impost d’aquestes característiques?

• Per una part ens trobem amb un problema clar d’externalitats negatives. Els fabricants de productes alimentaris utilitzen productes que els són econòmics però que generen problemes de salut als consumidors, generant al seu torn un problema de salut pública. L’impost permetria que els fabricants internalitzessin aquest cost, decantant-se per productes o tècniques no tan econòmiques, però més saludables.
• Per altra banda, sorgeixen els dubtes d’aplicabilitat pel que fa a quins productes serien elegibles i quins romandrien exempts. On es posa la barrera?
• Finalment un tercer aspecte a tenir en compte: imposant impostos sobre el vending podem no assolir el nostre objectiu final, ja que la distribució pot derivar-se cap a altres canals alternatius.

Malgrat tot, potser és millor un impost sobre les màquines de vending que no pas la prohibició directa del vending a establiments escolars o culturals, tal i com ja passa a parts d’Estats Units.