A l’edició d’aquest mes de Món Empresarial, i dins de la columna que aquesta publicació reserva a les opinions de diversos associats del Cercle per al Coneixement, ha aparegut un article meu relatiu a l’aprenentatge d’idiomes, que transcric a continuació.
—-
Fa gairebé un quart de segle la Generalitat de Catalunya va impulsar una campanya publicitària anomenada “Aprendre Idiomes”, destinada a intentar girar full d’una assignatura pendent del sistema educatiu de llavors. En aquella època, l’aprenentatge d’un idioma estranger s’iniciava a 6è d’EGB, el que significava que en el millor dels casos, un estudiant que arribava a la universitat, ho feia havent realitzat set cursos d’idiomes. En el cas de l’anglès, això es traduïa en un nivell inferior al del First Certificate, o, en altres paraules, un domini insuficient de l’idioma per a un ús quotidià o professional. Les successives reformes educatives van permetre garantir que el nombre d’anys d’idioma estranger augmentés fins a estendre’s al llarg de tot l’ensenyament obligatori. Malauradament, aquest major nombre d’anys d’estudi no s’ha traduït en cap millora significativa. Mesos enrere, la pròpia Generalitat va concloure que, que el nivell d’anglès d’un estudiant que acaba el batxillerat se situa entre el nivell A2 i B1 del nivell comú de referència del Consell d’Europa – és a dir, un nivell corresponent a tres cursos d’escola oficial. En altres paraules, malgrat els esforços realitzats i amb una major penetració de l’anglès a la nostra societat, el nivell d’idiomes se situa al mateix nivell que el que tenien els estudiants que als anys 80 havien fet anglès com a llengua estrangera.
Si aquest resultat ja és preocupant per ell mateix, més ho són les solucions que ens planteja l’administració competent: requerir que al final dels estudis universitaris el nivell d’anglès sigui equivalent al B2, és a dir, quatre nivells d’Escola Oficial d’Idiomes. Aquest nivell s’haurà d’acreditar, bé mitjançant la superació d’una prova, bé cursant un nombre de crèdits d’assignatures impartides en aquesta llengua. Malauradament es tracta d’un pegat que dubto molt solucioni massa problemes. En primer lloc, perquè mesures d’aquest tipus deixen fora al 60% dels joves del nostre país que finalitzen els seus estudis abans de la universitat, molts dels quals hauran de guanyar-se la vida en sectors com el turisme. En segon lloc, perquè la universitat no pot ser el lloc on s’hagin de solucionar mancances del sistema educatiu de base, sigui en idiomes, en matemàtiques o en coneixements de tecnologies de la informació i la comunicació. I finalment, perquè sembla més lògic analitzar que ha passat perquè més hores d’anglès no hagin donat cap fruit, en comptes de llençar-se a fer més cursos alegrement.
Per cert, no sé si serà signe de què alguna cosa no funciona bé, però hem passat del l’Aprendre Idiomes a l’Aprendre Anglès a seques. Es tracta al meu entendre d’un greu error, tenint en compte la nostra posició estratègica a l’arc mediterrani. Que els nostres graduats dominin l’anglès és imprescindible, però si volem gaudir d’un avantatge competitiu addicional al sol i la platja hauríem de plantejar-nos seriosament que les noves generacions dominessin una segona llengua estrangera, i de manera especial el francès.
