Economing » crisis

Han perdut poder adquisitiu els funcionaris?

David — Fri, 21 May 2010 15:35:49 +0000

L’anunci de la retallada del sou dels funcionaris i treballadors públics de la setmana passada no ha deixat indiferent ningú. Aquesta mesura, necessària per intentar reduir de manera ràpida un dèficit públic que anava camí de tornar-se recorrent, comportarà que segons la categoria professional del treballador la seva nòmina es vegi reduïda entre un 3 i un 15%.

La reacció dels afectats, com era previsible, ha estat una barreja d’incredulitat i indignació. Ningú imaginava que un treballador públic veiés reduït de cop la seva capacitat adquisitiva. De fet, entre aquests treballadors circula la idea de què han perdut capacitat adquisitiva en els darrers anys.

Efectivament si mirem les dades els treballadors públics han perdut poder adquisitiu respecte de la inflació. Així, un article recentment publicat a Expansión mostrava com l’evolució dels salaris nominals ha estat inferior a la inflació, pel que en 25 anys s’ha perdut una bona part de la capacitat adquisitiva.

Però aquesta pèrdua de capacitat adquisitiva no queda tan clara si tenim en compte dos fets:

Les taxes de variació anteriors es refereixen al salari base, però no als complements (generalment vinculats a l’antiguitat). A la pràctica, si es tenen en compte aquestes partides pot passar perfectament que la variació dels salaris reals canviï de signe i passi a ser positiva en comptes de negativa.
Cal també tenir en compte l’evolució dels salaris al sector privat. Malauradament no existeixen sèries de dades que permetin fer la comparació entre treballadors dels dos sectors amb competències similars, però sí tenim dades a nivell agregat. El Banc d’Espanya va realitzar una anàlisi de l’evolució de salaris al sector públic i privat a diversos països desenvolupats durant la darrera dècada, i s’aprecia clarament que el cas espanyol és únic en el fet de què l’evolució dels salaris públics ha estat molt més favorable que la dels salaris del sector privat, en relació al conjunt de països. Així, mentre els primers s’han incrementat en el seu conjunt un 15% en termes acumulats reals (descomptada la inflació), els salaris al sector privat han caigut un 10% de mitjana en termes acumulats reals.

Per tant, la tan esmentada afirmació de què els funcionaris han perdut poder adquisitiu és com a mínim discutible.

Una altra visió de la contracció del PIB

David — Thu, 18 Feb 2010 15:25:57 +0000

Dies enrere es va fer publica la dada avançada del creixement del PIB corresponent al quart trimestre del 2009. Tal i com era previsible, la dada fou negativa, si be en menor mesura que el trimestre precedent. No van trigar a aparéixer veus que indicaven que el pitjor havia passat.

Una predicció agosarada? Probablement no. De fet, es pot inferir de la pròpia sèrie del PIB. Generalment prestem atenció a la taxa de variació interanual. Això és, comparem el PIB d’un trimestre en relació al del trimestre corresponent de l’any anterior. Aquest procediment té un clar avantatge: elimina els problemes d’estacionalitat que sorgirien si comparéssim les dades d’un trimestre amb l’immediatament anterior.

No obstant això, aquest càlcul planteja un seriós problema quan les sèries presenten un canvi brusc, ja que solen suavitzar-lo. En aquest cas cal rècorrer als creixements intertrimestrals, sempre i quan la sèrie estigui desestacionalitzada. Afortunadament l’Ine proporciona una sèrie desestacionalitzada i lliure d’efectes de calendari.

Si grafiquem els increments intertrimestrals i els anualitzem (multiplicant-los per 4), podem observar com la sèrie va assolir el mínim el primer trimestre del 2009 i com s’ha anat produint una recuperació al llarg de l’any fins a la pràctica estabilització d’aquest trimestre. Si atenem a la variació interanual, en canvi, es veu com l’evolució es menys marcada i com el mínim s’assoleix amb posterioritat. Per tant, probablement tinguem durant el 2010 taxes negatives de creixement del PIB en termes interanuals, però positives si la unitat d’anàlisi fos el creixement trimestral anualitzat.

Un altre tema és si les taxes de creixement del 2010, tot i que positives, poden ser prou significatives com per poder afirmar que s’ha acabat l’estancament econòmic.

La (relativa) importància del sector de l’automòbil

David — Wed, 19 Aug 2009 12:11:49 +0000

Durant els darrers mesos hem assistit a una onada d’intervencions estatals en el sector de l’automoció, greument tocat per la crisi econòmica. Des de ajuts per a la compra d’automòbils, fins a l’adquisició d’empreses, passant per plans de reducció de la càrrega salarial basats en la prejubilació, els governs han ajudat de moltes maneres a aquest sector. En alguns casos s’han aixecat veus qüestionant que es faci a l’automoció, però en canvi, no s’hagi fet el mateix en altres sectors de l’economia. La justificació que s’ha vingut donant és la importància quantitativa que té el sector de l’automoció sobre l’economia.

Les dades però, relativitzen aquesta importància. Setmanes enrere Business Week va publicar un gràfic on es mostrava el pes que ha tingut el sector de l’automoció sobre el conjunt de l’economia dels Estats Units al llarg de les darreres quatre dècades. La sèrie, que per cert ajusta força bé el cicle econòmic, mostra que fins i tot a les millors èpoques del sector, als seixanta i setanta, aquest no va arribar a representar més del 5% de l’economia dels Estats Units. I això combinant no només la producció d’automòbils i altres vehicles de motor, sinó també la distribució.

Potser la resposta a la pregunta passa no tant pel volum agregat, sinó pel fet de què la producció està molt concentrada en un nombre reduït d’empreses, al voltant de les quals gravita la resta del sector. I quan el nombre d’agents en un sector és reduït, els incentius al lobbisme augmenten força.

Els mercats immobiliaris dels EE.UU. i d’Espanya al 2012

David — Tue, 28 Jul 2009 15:46:11 +0000

A l’edició del 25 de juny Business Week va dedicar el tema central a l’exploració dels diferents mercats immobiliaris dels Estats Units. El fet de tractar-se d’un país amb mides gairebé continentals fa que, fins i tot en períodes com el de la bombolla immobiliària, algunes zones en restessin totalment al marge per motius demogràfics o econòmics. A partir d’aquí s’intenta extrapolar el que passarà el 2012, un cop la crisi hagi desaparegut. I novament apareixen els diferents mercats immobiliaris. Es preveu una recuperació del mercat a llocs com Omaha(Nebraska) pels nous llocs de treball que s’estan generant, a Salt Lake City (Utah) per raons demogràfiques. En canvi, serà difícil veure recuperacions del preu a llocs com Merced (Califòrnia) per l’alt nombre d’impagaments i construccions a mig fer, o a llocs com Detroit (Michigan) pel col·lapse de les grans automobilístiques.

Fent una extrapolació, quines perspectives hi ha pel 2012 pel mercat de l’habitatge espanyol?

1.- Els preus probablement continuin caient, i en cap cas s’espera una recuperació. A diferència del mercat dels Estats Units, on els preus de l’habitatge van caure ràpidament al punxar-se la bombolla, a Espanya els preus estan mostrant una forta resistència a la caiguda, el que probablement farà que el procés de convergència a nivells de preus “normals” s’allargui durant uns quants anys.

2.- Les rigideses del mercat de treball espanyol impedeixen ajustos a l’americana. Una part de l’explicació de les fortes correccions de preus dels Estats Units pot venir d’un mercat laboral poc rígid on la mobilitat geogràfica és prou important. Això però, és impensable a l’Espanya actual, on el grau de resistència a canviar de domicili (motivat també per rigideses en altres mercats de béns) és molt important, el que unit a l’escàs nombre d’habitatges de lloguer implica un cert grau d’inelasticitat de la demanda.

3.- L’absència de dades abundants i rigoroses sobre preus de l’habitatge per zones a Espanya fa que en aquest país la determinació del preu respongui més a criteris aleatoris que no pas a la resultant d’una sèrie de variables explicatives (demogràfiques, econòmiques i socials)

De tota manera, la principal variable que ens pot guiar és la ratio del preu de l’habitatge sobre la renda familiar disponible. Aquesta ratio, que històricament s’havia mogut al voltant de 4, va arribar fins a 7 entre el 2006 i el 2007. És previsible doncs que hi hagi una reversió a la mitjana, el que implicarà una rebaixa de preus superior al 40%. Més o menys una magnitud similar a la que vaticina S. McCoy a la seva columna d’El Confidencial (en aquest cas és una caiguda del 50% fins el 2011).

Els efectes del “Plan E”

David — Fri, 10 Apr 2009 21:52:16 +0000

Plan E

Amb el nom de Pla E es coneix al conjunt d’accions empreses pel Govern d’Espanya a finals de 2008 per contrarestar el fort deteriorament de l’economia. Aquestes incloïen aspectes tan diversos com l’ampliació de les línies de finançament de l’ICO per a les PIMES, o la potenciació del tràfic de mercaderies per ferrocarril. Però segurament la mesura estrella d’aquest pla va ser l’anomenat Fons d’Inversió Local, consistent en un paquet de 8.000 milions d’euros destinat a la realització de petites obres municipals. El seu objectiu últim era proveir d’ocupació a una part important dels nous aturats, provinents del sector de la construcció. Segons les dades manejats, s’estima una creació de 278.000 llocs de treball directes i de fins a 400.000 d’indirectes.

Les particularitats d’aquest pla bàsicament dues:

En primer lloc el repartiment de fons es realitzava de manera proporcional a la mida de la població, per la qual cosa tots els municipis poden percebre quantitats per aquest concepte.
Les obres han d’iniciar durant 2009 i en qualsevol cas, han de justificar no més tard del primer trimestre del 2010.

L’aplicació del pla, però, ha estat controvertida. Així, des d’alguns fòrums s’ha criticat que el destí d’aquests ajuts sigui el costeja de les xarxes wifi, camps de futbol amb gespa artificial, o la construcció de bars i locals socials semblants . S’ha argumentat, per exemple, la paradoxa que suposa assignar 8.000 milions d’euros a noves obres mentre moltes empreses es veuen abocades al tancament pels retards en els pagaments de les administracions locals per serveis prestats.

Ha estat el Pla E i més concretament el Fons d’Inversió Local una bona idea?

Des d’un punt de vista econòmic, destinar inversions a infraestructures té un retorn social positiu. Tanmateix, una inversió en infraestructures per se no garanteix retorns socials positius. Pensem per exemple en aquell cas d’inversió al Japó en un llarg pont per unir dues illes … una de les quals comptava amb prou feines mig centenar d’habitants. La precipitació en el repartiment dels fons i en l’inici de les obres pot haver esbiaixat a la baixa la rendibilitat social de les obres.

L’objectiu del Pla E era generar llocs de treball. Les projeccions de llocs de treball a generar són el resultat d’extrapolar la generació mitjana de llocs de treball per unitat de despesa en obra pública. Tanmateix cal tenir en compte dues coses: (1) es tracta d’una mitjana que abasta un important nombre d’activitats (no és el mateix edificar un col legi d’instal lar gespa artificial en un camp de futbol) i (2) la inversió a realitzar és prou important com per alterar aquesta “generació mitjana de llocs de treball” basada en dades històriques. Molt ens temem, a la vista de la destinació dels recursos, que la generació real de llocs de treball serà clarament inferior a la prevista.

La tercera qüestió que cal plantejar és si existia una alternativa de ràpida implementació i no discriminatòria entre ciutadans per assignar els 8.000 milions d’euros del fons. Una alternativa que s’havia considerat era la d’emprar aquests recursos a pagar els deutes pendents d’ajuntaments amb proveïdors. Però una mesura d’aquestes característiques, que probablement hauria salvat més d’una empresa, s’enfrontaria al fet de tractar diferent als ciutadans en funció del municipi en el qual visquessin i, el que és pitjor, premiar aquells ajuntaments que no van poder satisfer les seves obligacions enfront de proveïdors.

Lliçons després de la intervenció

David — Tue, 31 Mar 2009 21:43:10 +0000

Finalment, i després de molts mesos d’especulacions, s’ha realitzat la primera intervenció a una entitat financera espanyola. La Caja Castilla la Mancha ha estat la víctima, després de què en el darrer mes el volum de dipòsits es veiés disminuit en 2.000 milions d’euros, i davant la possibilitat de què, de continuar amb l’allau de reemborsaments hi hagués perill de manca de liquiditat.

Molt es podrà parlar de si la gestió de l’equip directiu ha estat més o menys afortunada, o sobre si el peculiar sistema de propietat i govern de les caixes facilita operacions incorrectes des d’un punt de vista empresarial. Les circumstàncies del moment però ens duen a parlar dels efectes col·laterals que ha tingut aquesta mesura:

En primer lloc, no es descarta que a curt i mig termini més caixes entrin a la UVI. Les dificultats d’aquesta entitat eren de domini públic des de feia mesos, com també ho era el fet de què duia mesos intervinguda de facto. No obstant, s’havia intentat evitar arribar a aquests extrems, pel negatiu impacte que podria tenir sobre l’opinió pública, malauradament acostumada en pocs mesos a veure caure venerables institucions financeres. Un cop caiguda la primera, quin incentiu hi ha per aguantar artificialment entitats financeres amb problemes?

En segon lloc, la intervenció ha creat un precedent: el govern assegurarà tant els dipòsits com els pagaments a tercers. Fins ara, el més probable és que tothom comptés que únicament quedessin assegurats els dipòsits en allò que marca el Fons de Garantia (un màxim de 100.000 euros per titular), però quedava la porta obert a què aquells impositors que excedissin d’aquesta quantitat o els tenidors de deute subordinat no poguessin recuperar els seus estalvis. Amb aquesta declaració d’intencions es dóna un missatge de tranquilitat, el que pot aminorar les possibilitat de què una altra entitat financera acabi necessitant una intervenció.

I un tercer comentari és el relatiu a quines seran les conseqüències per l’entitat afectada. Tot i que es prematur parlar d’aquest tema, la intervenció hauria de dur alguna penalització a la institució en qüestió, o al seu equip directiu. Si no, estaríem entrant en una dinàmica perillosa que afavoriria conductes d’inversió poc prudents, amb el benentès de què en cas de que la cosa vagi malament se sortirà al rescat, i aquest serà de franc.

Els economistes (per fi) parlen de la crisi

David — Wed, 18 Mar 2009 00:06:17 +0000

Fedea, una fundació d’estudis sobre temes econòmics, ha publicat recentment un llibre sobre la crisi econòmica a partir de la contribució d’una dotzena llarga d’economistes acadèmics sobre els diferents àmbits. Alguns dels noms passaran desapercebuts pel gran públic, però tots ells són especialistes en les línies de recerca que toquen.

Més important és que els autors ofereixen propostes per minimitzar el cicle depressiu, les quals malauradament no van en consonància amb les polítiques que està adoptant el govern.

Muntanya avall

David — Mon, 09 Mar 2009 22:28:34 +0000

Des de fa uns mesos la Cambra de Comerç de Barcelona elabora un indicador de clima empresarial. Aquest indicador, realitzat conjuntament pel Servei d’Estudis de la casa i la UB, té la particularitat que permet anticipar amb gran precisió l’evolució econòmica dels propers mesos, basant-se fonamentalment en les opinions dels empresaris. I segons les previsions, les coses no apunten massa bé: es preveu que al primer trimestre l’economia ja es contraigui un 1,4% en termes interanuals. Segons comenten els seus autors, aquesta negativa evolució, pitjor que la mitjana espanyola, es justifica per la major dependència exportadora de l’economia catalana. Un escenari completament oposat al que apuntaven les previsions de fa un any, quan es pensava que serien les exportacions les que salvarien el creixement econòmic.

Un quadre (macroeconòmic) que dóna por

David — Tue, 03 Mar 2009 23:25:29 +0000

Avui el Servei d’Estudis del BBVA ha fet pública ¡’actualització de les previsions que regularment fa per a l’economia espanyola. Com tothom es pot imaginar, les perspectives són desoladores, ja que apunten una important contracció econòmica, i sobretot una escalada de la taxa d’atur, que arribarà a fregar el 19% a finals d’any.

Desagregant les dades per components i per trimestres podem veure la magnitud de la tragèdia. Així, és possible que entre el segon i el tercer trimestre d’aquest any, la taxa de creixement del PIB sigui del -3,3%, el que representarà gairebé set punts menys que la taxa equivalent del 2007. Bona part de la caiguda, però no tota, és atribuïble al desplomament de la inversió, en especial la d’habitatges. Però el ritme de contracció del consum és també prou important, i arriba al -3,6% el segon trimestre d’enguany. Aquests dos factors fan que la demanda nacional arribi a caure fins al 6,1% el segon trimestre i el 5,8% el tercer.

EL sector exterior està recuperant-se a marxes forçades, i presenta contribucions molt positives. Tot i que les exportacions cauen amb força, ho fan encara més les importacions, amb taxes de contracció que arriben al 20% interanual. Un any enrere, la majoria de serveis d’estudis creien que l’apartat d’exportacions seria precisament el que lliuraria a Espanya de la recessió. El que no queda clar és si la forta caiguda de les importacions es deu bé a la paralització dels fluxes de diners, o bé si es deu senzillament a l’efecte renda negatiu que ha generat la punxada de la bombolla immobiliària. En qualsevol cas aquesta és una bona notícia, ja que el dèficit per compte corrent havia arribat a límits insostenibles.

El que sí podem veure són els efectes de l’evolució del PIB traient-li el sector de la construcció (si anem per la banda de l’oferta), o bé traient-li la inversió en habitatge residencial (si anem per la via de la demanda). En tots dos casos, el signe de la contracció arriba en el pitjor dels casos al 1,8%, la meitat de la contracció del PIB en el seu conjunt.