Gairebé un any després de l’esclat de la crisi financera que certificà el final de la bombolla immobilià ria s’ha produït la primera gran caiguda del sector. Martinsa-Fadesa anuncia que presentarà un concurs de creditors per superar la seva insostenible situació financera. De res han servit els desesperats esforços de refinançar l’ingent quantitat de deute mitjançant una solució a múltiples bandes. La manca d’un crèdit mig emparaulat amb l’ICO ha impossibilitat que l’acord arribés, i amb això la continuació del negoci de la companyia sense més.
No és però, l’única gran constructora-immobilià ria que passa per problemes. Altres dues grans empreses (Habitat i Colonial) van estar a temps d’esquivar el concurs, si bé al preu de veure com els prestamistes esdevenien copropietaris i prà cticament es quedaven l’empresa. Totes tres empreses tenen un denominador comú: van ser empreses compradores d’altres empreses del sector, d’igual o superior mida, i les adquisicions es van fer “apalancant-se” (és a dir, endeutant-se a dojo) grà cies al fet de què el crèdit era fà cil i abundant.
Mesos enrere van circular rumors de què el govern estava aguantant artificialment alguna cotitzada per evitar que entrés en situació de concurs. Visto lo visto, Martinsa-Fadesa tenia alguns números.
Ha estat en el darrer minut, però finalment Habitat se n’ha sortit d’un més que inevitable procés concursal. Finalment, i grà cies a llargues negociacions amb representants d’administracions inclosos, tots els bancs participants del macrocrèdit sindicat que li concediren en el seu dia s’han avingut a renegociar-ne les condicions. Fins i tot el Barclays o el Deutsche Bank, que eren els més refractaris a acceptar unes noves condicions, han acabat acceptant.
Què hauria passat si finalment, l’acord no hagués estat possible? Habitat no és una empresa qualsevol, sinó un dels principals grups immobiliaris d’à mbit espanyol. Fins ara, els problemes s’han centrat en algunes empreses o bé clarament especulatives (el cas d’Astroc), o bé d’abast regional (el cas de Llanera). La caiguda d’una gran immobilià ria suposaria la certificació de la punxada de la bombolla immobilià ria, i podria ser el detonant d’una cadena d’insolvències. I, fins i tot, de la precipitació de la crisi econòmica que tothom preveu que arribarà , però que a dia d’avui encara no ha fet acte de presència.
En un context de desacceleració econòmica, és fonamental evitar una excessiva depressió de les expectatives. Si la gent comença a pensar que s’aproxima una crisi, deixarà de gastar en coses no imprescindibles o en aquelles que no pugui pagar al moment. I si cau la venda de cotxes o els restaurants estan buits, llavors sà que ha arribat la crisi. El cercle virtuós es torna en un cercle viciós. Per això, una intervenció de les administracions com la que s’ha dut a terme, no només és comprensible sinó totalment desitjable. Encara que hagi estat a les portes d’unes eleccions.
