Un dels tòpics més recorrents en els anys de bombolla immobiliària va ser el de que comprar un immoble sortia més a compte que llogar, generalment rematat amb un “llogar és tirar els diners”. Aquesta creença general venia ajudada dels generosos subsidis fiscals a l’adquisició de l’habitatge (fet que no passava amb el lloguer), per l’ínfim mercat de lloguer existent a casa nostra, i per la miopia d’observar taxes d’increment de preus de dos dígits en els darrers anys.

Cas #1: Una persona disposa del capital per adquirir un habitatge, posem de 300.000 euros. L’alternativa és adquirir una cartera financera basada en accions pel mateix valor. A l’hora de comparar les inversions hem de tenir en compte diverses coses:

• L’existència de costos de transacció a l’hora de realitzar les inversions/desinversions. Aquests ascendeixen al 10% en el cas de l’habitatge i entre un 1% i 2% en el cas de les inversions financeres.
• Els fluxos de rendibilitat que generen al llarg dels anys (lloguers en el cas de l’habitatge, o el seu equivalent si som nosaltres els qui usem la casa, i els dividends en cas de les accions)
• La possibilitat de poder vendre els actius, tenint en compte la depreciació per ús o obsolescència dels habitatges.

Cas #2: Una persona ha d’hipotecar-se per a l’adquisició d’un habitatge per valor de 300.000 euros. L’alternativa seria el lloguer de l’habitatge en comptes d’una hipoteca. Què cal tenir en compte en aquest cas?

• L’existència d’importants costos de transacció en el cas de l’adquisició (aproximadament el 10% del valor de compra), molt superiors als del lloguer.
• El fet de què l’habitatge en propietat permet desgravar una part de les quotes satisfetes.
• El fet de què al final del periode de gaudi d’un habitatge de propietat existeix un valor residual.

No cal fer massa càlculs per veure que la probabilitat de què la compra sigui una opció més rendible que el lloguer és força baixa, i es limita a períodes on l’esperança de revalorització dels habitatges és alta. A més, cal tenir en compte dos factors importants, tal i com assenyalava dies enrere The Economist: el fet de que els habitatges siguin poc líquids en comparació a altres actius financers, i el fet de què l’adquisició d’habitatges generalment implica mobilitzar una important part de la riquesa en un únic actiu, fet perillós en termes de concentració de risc.