Arxiu d'Etiquetes de 'competitivitat'

D’aprendre idiomes a defendre’s en anglès

A l’edició d’aquest mes de Món Empresarial, i dins de la columna que aquesta publicació reserva a les opinions de diversos associats del Cercle per al Coneixement, ha aparegut un article meu relatiu a l’aprenentatge d’idiomes, que transcric a continuació.
—-
Fa gairebé un quart de segle la Generalitat de Catalunya va impulsar una campanya publicitària anomenada “Aprendre Idiomes”, destinada a intentar girar full d’una assignatura pendent del sistema educatiu de llavors. En aquella època, l’aprenentatge d’un idioma estranger s’iniciava a 6è d’EGB, el que significava que en el millor dels casos, un estudiant que arribava a la universitat, ho feia havent realitzat set cursos d’idiomes. En el cas de l’anglès, això es traduïa en un nivell inferior al del First Certificate, o, en altres paraules, un domini insuficient de l’idioma per a un ús quotidià o professional. Les successives reformes educatives van permetre garantir que el nombre d’anys d’idioma estranger augmentés fins a estendre’s al llarg de tot l’ensenyament obligatori. Malauradament, aquest major nombre d’anys d’estudi no s’ha traduït en cap millora significativa. Mesos enrere, la pròpia Generalitat va concloure que, que el nivell d’anglès d’un estudiant que acaba el batxillerat se situa entre el nivell A2 i B1 del nivell comú de referència del Consell d’Europa – és a dir, un nivell corresponent a tres cursos d’escola oficial. En altres paraules, malgrat els esforços realitzats i amb una major penetració de l’anglès a la nostra societat, el nivell d’idiomes se situa al mateix nivell que el que tenien els estudiants que als anys 80 havien fet anglès com a llengua estrangera.

Si aquest resultat ja és preocupant per ell mateix, més ho són les solucions que ens planteja l’administració competent: requerir que al final dels estudis universitaris el nivell d’anglès sigui equivalent al B2, és a dir, quatre nivells d’Escola Oficial d’Idiomes. Aquest nivell s’haurà d’acreditar, bé mitjançant la superació d’una prova, bé cursant un nombre de crèdits d’assignatures impartides en aquesta llengua. Malauradament es tracta d’un pegat que dubto molt solucioni massa problemes. En primer lloc, perquè mesures d’aquest tipus deixen fora al 60% dels joves del nostre país que finalitzen els seus estudis abans de la universitat, molts dels quals hauran de guanyar-se la vida en sectors com el turisme. En segon lloc, perquè la universitat no pot ser el lloc on s’hagin de solucionar mancances del sistema educatiu de base, sigui en idiomes, en matemàtiques o en coneixements de tecnologies de la informació i la comunicació. I finalment, perquè sembla més lògic analitzar que ha passat perquè més hores d’anglès no hagin donat cap fruit, en comptes de llençar-se a fer més cursos alegrement.

Per cert, no sé si serà signe de què alguna cosa no funciona bé, però hem passat del l’Aprendre Idiomes a l’Aprendre Anglès a seques. Es tracta al meu entendre d’un greu error, tenint en compte la nostra posició estratègica a l’arc mediterrani. Que els nostres graduats dominin l’anglès és imprescindible, però si volem gaudir d’un avantatge competitiu addicional al sol i la platja hauríem de plantejar-nos seriosament que les noves generacions dominessin una segona llengua estrangera, i de manera especial el francès.

Entrevista per al Cercle per al Coneixement

Fa uns dies el Cercle per al Coneixement em va fer una petita entrevista sobre temes econòmics i que va trametre al butlletí corresponent al mes de maig. Aquí la teniu.

1) Quina és la importància del capital humà en la tríada innovació, productivitat i globalització?

Fa un parell de dècades podíem ser competitius sense preocupar-nos del capital humà. Això ja no és possible, perquè no podem competir en preus. Per ser competitius hem de diferenciar-nos, i per això cal capital humà, tant per innovar com per implementar les innovacions. I quan parlo de capital humà no només em refereixo a tenir més o menys llicenciats o doctors, sinó també tenir persones amb formació professional i que dominin el seu ofici.

2) Sobre la relació entre productivitat i competència: en el seu moment en Joseph Schumpeter defensava una relació inversa entre competència i innovació ja que la reducció de les rendes extraordinàries limitava la capacitat de les empreses per a innovar i millorar la productivitat. Als anys vuitanta es començà a dir que la pressió competitiva incentivava les millores de productivitat. Com veus tu actualment la relació entre productivitat i competència en referència a les empreses industrials catalanes?

Schumpeter tenia part de raó: si operes en competència perfecta és molt complicat innovar, perquè no disposaràs dels incentius a fer-ho, llevat de què ho facis per diferenciar-te de la resta de competidors, que és una forma de limitar la competència. Les empreses industrials estan fent un gran esforç per diferenciar-se mitjançant la innovació, i això ja té els seus fruits amb la productivitat del sector, que ha crescut a taxes respectables durant aquests dos darrers anys, a diferència del que ha passat en el conjunt de l’economia.

3) Espanya és una de les economies europees que té una taxa de temporalitat en la contractació laboral més elevada. Estudis diversos ens mostren que a menor temporalitat major és la productivitat que se n’extreu. Alguns països petits, com Dinamarca, han apostat per models que preconitzen la flexicurity, una combinació de flexibilitat laboral per l’empresa, seguretat per al treballador i èmfasi en les polítiques laborals actives. Creus que Catalunya hauria de seguir un model similar al danès?

Una taxa de temporalitat alta no és per se dolenta si no va acompanyada d’una alta rotació de personal, o si les probabilitats de trobar feina un cop se t’acaba el contracte són elevades. En el cas de Catalunya el problema que patim és el primer: la rotació de personal és molt elevada en alguns sectors que fa difícil assolir millores en la productivitat. A més s’hi ajunta un altre tema: els treballadors amb contractes temporals solen estar pitjor retribuïts que les persones amb contracte fix, quan la lògica econòmica dictaria el contrari. Potser el principal motiu d’inseguretat avui dia a casa nostra són els baixos salaris, més que la probabilitat de trobar feina.

4) Quins són, en la teva opinió, els principals esculls que ha de superar l’economia catalana per ser competitiva no només a nivell nacional sinó també a l?exterior?

El principal escull que cal que superem és el mental: per ser competitius no necessàriament cal tenir grans empreses. Hi ha moltes pimes que ho estan fent molt bé a nivell internacional, però tenim la sensació de què si no tenim grans corporacions no som res. Duem molt de temps una mica obsessionats amb la manca de grans seus empresarials, mentre descuidem a l’empresari mitjà i les seves necessitats, que no necessàriament són les de la gran empresa.