Gairebé nou mesos després ja podem veure els efectes d’aquesta mesura. Avui ha aparegut una notícia a El País que comenta algunes de les disfuncions i abusos que ha generat aquesta mesura i que, no per casualitat, coincideixen fil per randa amb els raonaments que molta gent va fer mesos enrere: és una mesura inflacionista, els principals beneficiaris de la mesura seran qui menys ho necessiten (els propietaris) i pot arribar a expulsar del mercat als qui no estan en condicions d’optar  a aquestes ajudes.

En altres paraules, aquests ajuts acabaran convertint-se en objecte d’estudi als manuals d’economia, secció “la ineficiència de la intervenció estatal”.

Un any després, ens hem acostumat a veure els diaris anunciant rebaixes de pisos. Dies enrere, sense anar més lluny, una coneguda constructora barcelonina de tota la vida anunciava el “Dia del Client” on oferia importants descomptes per una sèrie limitada d’habitatges: un pis a Castellarnau inicialment valorat en 331.700 euros es pot comprar per 265.200 euros, o el que és el mateix, una rebaixa del 25% sobre el preu de sortida. La iniciativa ha passat desapercebuda, entremig de les males not�cies que l’economia ens depara, o l’intent d’un grup de promotors de vendre 2.000 habitatges “a preu de cost” ( entre un 20 i un 40% inferior al preu de sortida, segons els promotors).

Part del sector ha hagut de reconvertir cuita-corrents el discurs. Al·leguen que les rebaixes de preu són merament conjunturals. És cert que s’ha construït molt, sostenen, degut en part a la irrupció dels “intrusos” a la recerca de diner fàcil. La conclusió a la que arriben, com en el cas del senyor Guillermo Chicote, és que el comprador ha d’afanyar-se a comprar ara, perquè d’aquí a poc tornarà la senda alcista.

Malauradament el senyor Chicote no ha interioritzat que hi ha un problema bàsic a l’equació del mercat de l’habitatge: la manca de demanda pels preus als quals s’estan posant habitatges a la venda. La situació és clarament insostenible, no perquè els preus siguin més alts o més baixos que a d’altres països, sinó perquè la ràtio de preu de l’habitatge per ingressos familiars ha assolit nivells anormalment alts. Els habitatges, a diferència dels cotxes o l’arròs, no es pot moure d’un lloc a un altre a la recerca del millor preu de venda. Si els ingressos mitjans d’un lloc són els que són, a llarg termini el preu dels habitatges hauria de reflectir aquesta situació.

Estic convençut de què estem davant la primera fase de baixades de preus. De moment ja s’ha vist aparèixer habitatges a la venda lleugerament per sobre dels 200.000 euros a Barcelona ciutat, una cosa que semblava impossible temps enrere. Temps al temps: tornarem a veure habitatges per sota de 150.000 euros a Barcelona ciutat que no seran ni semisòtans rebatejats com a lofts, ni habitatges en finca en risc de ruïna.

• Els suplements immobiliaris són cada cop més prims (exemple, el suplement dels dijous de La Vanguardia).

• Comença a ser habitual veure preus en els anuncis de promocions d’obra nova, cosa impensable temps enrere.

• Només a la província de Barcelona hi ha 8.000 pisos nous sense comprador, segons dades de la pròpia patronal del sector.

• Els promotors reconeixen obertament de què han construït el doble dels habitatges que la demanda real podia absorbir.