Qui ens hauria d’haver dit que a hores d’ara els Estats Units després de veure’s obligat a intervenir entitats com AIG, Freddie Mac i Fannie Mae, parli obertament d’esdevenir accionista de bancs comercials. El Regne Unit anuncia que entrarà a formar part de l’accionariat d’HBOS, del Royal Bank of Scotland, de Lloyds TSB i de Barclays. Alemanya, França, Bèlgica i Holanda s’han vist obligades també a intervenir en alguns dels seus bancs. I fins i tot a Espanya, on es deia que no hi havia crisis, el govern surt oferint un fons de 30.000 milions d’euros per garantir liquiditat al mercat.
No estem davant d’una onada d’intervencionisme sense precedents, sinó de realpolitik: si no s’intervenia, el risc de fallida del sistema financer mundial era una realitat. A diferència d’episodis anteriors, com la fallida del LCTM, la crisi dels mercats asià tics o l’anomenat “efecte tequila”, està vem davant d’un episodi de desconfiança global. O, en altres paraules, el pitjor dels móns.
Qualsevol sistema financer es basa en una premissa: la confiança. Per tant, davant d’un episodi de crisi financera com el que hem patit, cal injectar confiança. I confiança vol dir augmentar el fons de protecció de dipòsits (mesura ja anunciada pel cas espanyol) o haver d’injectar diners a institucions financeres que satisfan la mà xima too big to fail, encara que això suposi socialitzar les pèrdues derivades de guanys privats anteriors…
D’aquesta crisi hem d’aprendre unes quantes lliçons:
1.- Els mercats financers necessiten regulació, encara que això pugui suposar un funcionament poc eficient en èpoques “normals”. L’abús en la utilització d’instruments escassament regulats ha estat un dels desencadenants d’aquesta situació.
2.- Cal urgentment replantejar-se algunes polÃtiques de govern corporatiu, que evitin que l’ambició de fer diners a tota costa per part d’alguns directius acabi esdevenint un saqueig en tota regla de les societats o, en el pitjor dels casos, un important passiu per al contribuent. Aquest replantejament era ja necessari temps enrere, però ara es torna ineludible.
3.- Potser caldrà una reflexió profunda sobre si el model de capitalisme anglosaxó és veritablement superior a altres varietats de capitalisme, especialment l’anomenat “continental”. Durant molt de temps la ideologia dominant ha incidit molt en les bondats del primer i en els problemes del darrer. Potser caldrà recuperar algunes idees del capitalisme continental.
