Economing » atur

Els efectes del “Plan E”

David — Fri, 10 Apr 2009 21:52:16 +0000

Plan E

Amb el nom de Pla E es coneix al conjunt d’accions empreses pel Govern d’Espanya a finals de 2008 per contrarestar el fort deteriorament de l’economia. Aquestes incloïen aspectes tan diversos com l’ampliació de les línies de finançament de l’ICO per a les PIMES, o la potenciació del tràfic de mercaderies per ferrocarril. Però segurament la mesura estrella d’aquest pla va ser l’anomenat Fons d’Inversió Local, consistent en un paquet de 8.000 milions d’euros destinat a la realització de petites obres municipals. El seu objectiu últim era proveir d’ocupació a una part important dels nous aturats, provinents del sector de la construcció. Segons les dades manejats, s’estima una creació de 278.000 llocs de treball directes i de fins a 400.000 d’indirectes.

Les particularitats d’aquest pla bàsicament dues:

En primer lloc el repartiment de fons es realitzava de manera proporcional a la mida de la població, per la qual cosa tots els municipis poden percebre quantitats per aquest concepte.
Les obres han d’iniciar durant 2009 i en qualsevol cas, han de justificar no més tard del primer trimestre del 2010.

L’aplicació del pla, però, ha estat controvertida. Així, des d’alguns fòrums s’ha criticat que el destí d’aquests ajuts sigui el costeja de les xarxes wifi, camps de futbol amb gespa artificial, o la construcció de bars i locals socials semblants . S’ha argumentat, per exemple, la paradoxa que suposa assignar 8.000 milions d’euros a noves obres mentre moltes empreses es veuen abocades al tancament pels retards en els pagaments de les administracions locals per serveis prestats.

Ha estat el Pla E i més concretament el Fons d’Inversió Local una bona idea?

Des d’un punt de vista econòmic, destinar inversions a infraestructures té un retorn social positiu. Tanmateix, una inversió en infraestructures per se no garanteix retorns socials positius. Pensem per exemple en aquell cas d’inversió al Japó en un llarg pont per unir dues illes … una de les quals comptava amb prou feines mig centenar d’habitants. La precipitació en el repartiment dels fons i en l’inici de les obres pot haver esbiaixat a la baixa la rendibilitat social de les obres.

L’objectiu del Pla E era generar llocs de treball. Les projeccions de llocs de treball a generar són el resultat d’extrapolar la generació mitjana de llocs de treball per unitat de despesa en obra pública. Tanmateix cal tenir en compte dues coses: (1) es tracta d’una mitjana que abasta un important nombre d’activitats (no és el mateix edificar un col legi d’instal lar gespa artificial en un camp de futbol) i (2) la inversió a realitzar és prou important com per alterar aquesta “generació mitjana de llocs de treball” basada en dades històriques. Molt ens temem, a la vista de la destinació dels recursos, que la generació real de llocs de treball serà clarament inferior a la prevista.

La tercera qüestió que cal plantejar és si existia una alternativa de ràpida implementació i no discriminatòria entre ciutadans per assignar els 8.000 milions d’euros del fons. Una alternativa que s’havia considerat era la d’emprar aquests recursos a pagar els deutes pendents d’ajuntaments amb proveïdors. Però una mesura d’aquestes característiques, que probablement hauria salvat més d’una empresa, s’enfrontaria al fet de tractar diferent als ciutadans en funció del municipi en el qual visquessin i, el que és pitjor, premiar aquells ajuntaments que no van poder satisfer les seves obligacions enfront de proveïdors.

Un quadre (macroeconòmic) que dóna por

David — Tue, 03 Mar 2009 23:25:29 +0000

Avui el Servei d’Estudis del BBVA ha fet pública ¡’actualització de les previsions que regularment fa per a l’economia espanyola. Com tothom es pot imaginar, les perspectives són desoladores, ja que apunten una important contracció econòmica, i sobretot una escalada de la taxa d’atur, que arribarà a fregar el 19% a finals d’any.

Desagregant les dades per components i per trimestres podem veure la magnitud de la tragèdia. Així, és possible que entre el segon i el tercer trimestre d’aquest any, la taxa de creixement del PIB sigui del -3,3%, el que representarà gairebé set punts menys que la taxa equivalent del 2007. Bona part de la caiguda, però no tota, és atribuïble al desplomament de la inversió, en especial la d’habitatges. Però el ritme de contracció del consum és també prou important, i arriba al -3,6% el segon trimestre d’enguany. Aquests dos factors fan que la demanda nacional arribi a caure fins al 6,1% el segon trimestre i el 5,8% el tercer.

EL sector exterior està recuperant-se a marxes forçades, i presenta contribucions molt positives. Tot i que les exportacions cauen amb força, ho fan encara més les importacions, amb taxes de contracció que arriben al 20% interanual. Un any enrere, la majoria de serveis d’estudis creien que l’apartat d’exportacions seria precisament el que lliuraria a Espanya de la recessió. El que no queda clar és si la forta caiguda de les importacions es deu bé a la paralització dels fluxes de diners, o bé si es deu senzillament a l’efecte renda negatiu que ha generat la punxada de la bombolla immobiliària. En qualsevol cas aquesta és una bona notícia, ja que el dèficit per compte corrent havia arribat a límits insostenibles.

El que sí podem veure són els efectes de l’evolució del PIB traient-li el sector de la construcció (si anem per la banda de l’oferta), o bé traient-li la inversió en habitatge residencial (si anem per la via de la demanda). En tots dos casos, el signe de la contracció arriba en el pitjor dels casos al 1,8%, la meitat de la contracció del PIB en el seu conjunt.

Flexibilitzar el mercat laboral pot ser just (i eficient)

David — Thu, 12 Feb 2009 09:48:53 +0000

La forta destrucció d’ocupació experimentada al mercat laboral durant els darrers mesos ha encès de nou un debat recorrent relatiu a la cerca d’una major flexibilització del mercat laboral, i de manera especial, la reducció dels costos d’acomiadament. Diversos organismes, com el Fons Monetari Internacional o el Banc d’Espanya, han apuntat la rigidesa del mercat laboral espanyol com una clara amenaça per a l’economia espanyola. Malgrat això, la posició del govern i dels sindicats és radicalment contrària a mesures d’aquest tipus, tal i com s’ha palesat recentment.

Partim d’una constatació: el mercat laboral espanyol és un dels més rígids del món. Així ho posa de manifest, any rere any l’informe Doing Business. A l’edició de l’any 2009 Espanya se situava en el lloc 160 d’una llista de 181 països, envoltat de països del que pot anomenar-se el Tercer Món. Aquestes rigideses es manifesten en molts aspectes, però sobretot en els costos d’acomiadament.

Aquesta rigidesa ha tingut tradicionalment un preu: unes taxes de temporalitat desproporcionades per l’activitat econòmica. L’exemple més punyent d’aquesta darrera la trobem a les pròpies administracions públiques. En aquestes conviuen gairebé a parts iguals funcionaris amb personal laboral que en alguns casos encadena més d’una dècada de contractes d’obra i servei, i generalment amb pitjors condicions laborals.

Però la rigidesa del mercat laboral també té un altre preu. En els moments de crisi, com el que estem vivint, són els treballadors temporals els primers que van al carrer, encara que siguin els més productius o els qui tenen una menor càrrega salarial per a l’empresa. Però els baixos costos d’acomiadament, que en alguns casos poden arribar a ser nuls, fan que siguin els més fàcils (o els únics) que poden ser acomiadats d’una manera poc traumàtica per a l’empresa.

Enrocar-se defensant que els costos d’acomiadament no s’abaixen constitueix un acte d’egoisme, ja que estan condemnant a la pobresa i a la precarietat laboral una important fracció del mercat laboral. Els defensors de la mesura poden al•legar que si es flexibilitzés el mercat laboral probablement serien acomiadades les persones que tenen una pitjor empleabilitat futura, generalment persones ja d’una certa edat, i que els perjudicats per la no flexibilització són generalment persones joves sense càrregues i que en un futur tindran la seva oportunitat. Però malauradament aquest és un discurs de principis dels noranta. Actualment comença a haver força gent que porta més d’una dècada i que ha anat encadenant treballs-escombraria, malgrat les seves aptituds i habilitats.

Però a més d’egoisme, és també un mal favor per a l’economia, ja que pot produir una mala assignació de recursos, deixant al carrer a persones molt productives i mantenint a l’empresa a persones que aporten poc valor, però que són difícils d’acomiadar. En un moment de bonança econòmica, qualsevol empresa i qualsevol país es pot permetre tot tipus de males assignacions. En moments de crisi, una mala assignació de recursos pot condemnar a les empreses al tancament. I als països a una profunda recessió de la qual no aixequin el cap…

Bombetes i plan E

David — Sun, 08 Feb 2009 23:01:27 +0000

El ministre Sebastián no para de donar-nos sorpreses. Després de la demanda d’augmentar el consum de productes espanyols, ara ha anunciat la distribució massiva de bombetes de baix consum. Tots els ciutadans tindran dret a una per any, la qual es podrà recollir a les oficines de correus. Coses de la vida, el 100% de les bombetes que s’utilitzaran necessàriament seran importades, ja que la darrera fàbrica de bombetes de característiques similars, situada a La Garriga, va haver de tancar les portes l’any 2004 per la competència dels xinesos (i això malgrat els forts aranzels que experimentaven les importacions d’aquest producte).

Personalment crec que hi havia millors maneres de fomentar l’estalvi energètic. Per exemple, fent una promoció decidida de l’energia solar tèrmica per a usos sanitaris i de calefacció, especialment en instal·lacions i edificis públics. Aquesta inversió persegueix els mateixos objectius que la distribució de bombetes, però alhora genera ocupació, ja que bona part del cost d’una instal·lació és el valor afegit per l’empresa que ho instal·la. A més, millora la balança comercial, degut a què redueix la dependència energètica del petroli i/o gas, alhora que és menys dependent de les importacions que no pas la proposta de les bombetes. Una iniciativa semblant hauria estat un pla de reducció del consum energètic i de la contaminació lumínica generada per l’enllumenat públic.

L’únic avantatge que li trobo a aquesta mesura és el seu benefici electoral: 20 milions de bombetes poden donar més vots que subvencionar 10.000 instal·lacions d’energia solar tèrmica. Però els beneficis electorals són privats, i aquí el que teòricament es persegueix és el bé públic…

Cal limitar la contractació en origen?

David — Mon, 08 Sep 2008 17:55:43 +0000

Les declaracions del ministre Celestino Corbacho relatives a la necessitat de limitar, i fins i tot eliminar, la contractació en origen durant els propers anys, han causat un important enrenou. Després de què els empresaris expressessin la seva contrarietat, sembla ser que la proposta no tirarà endavant. Alguns polítics també han mostrat els seus dubtes sobre la idoneïtat d’una mesura d’aquestes característiques.

Tenia sentit la proposta? Sí i no. Per una banda ens trobem en un context en el que, no només no es crea ocupació, sinó que es destrueix. Per tant, no sembla que tingui massa sentit “importar” treballadors quan la feina no sobra, amb les conseqüències que això pot suposar. En aquest sentit, la proposta tenia la seva lògica.

Ara bé, un plantejament d’aquest tipus suposa que tots els treballadors (aturats i immigrants) poden desenvolupar qualsevol tipus de feina. Però aquest no és el cas. El mercat laboral és molt divers, i poden coexistir perfectament altes taxes d’atur per segons quins perfils de treballadors, amb greus problemes per trobar un treballador per a determinades ocupacions. L’únic cas en què això no és així és en feines que no requereixen cap tipus de qualificació. Però aquestes representen únicament el 15% del total del mercat laboral.

Per a la resta, el procés és més difícil, ja que ha de basar-se en la formació continuada i el reciclatge d’habilitats. En el millor dels casos estem parlant d’un any. I qui assegura al treballador que un cop completat el reciclatge aconseguirà una nova feina o bé aquesta feina li atorgarà unes condicions laborals similars a la feina perduda? Molt probablement, si no es tracta d’una ocupació en declivi o en vies d’extinció, o bé aquest treballador rebutjarà entrar en formació d’aquestes característiques, o bé serà utilitzada com a sistema d’espera mentre arriben temps millors. El problema de manca de treballadors en algunes ocupacions pot continuar existint.

Per tant, limitar o suprimir la contractació en origen no sembla una idea massa encertada. Un altre tema és si el sistema actual de contractació en origen, basat en l’elaboració prèvia d’un catàleg d’ocupacions de difícil cobertura, és el més encertat o pràctic de cara a eliminar desajustaments entre demanda i oferta de treball.