Arxiu

Per què la manca de formació és un problema

Publicat
per
admin
el 4 maig 2008
en economia
. 0 Comentaris

quatremotorsVint anys enrere es va constituir una associació anomenada “Els 4 motors d’Europa”, composada per Catalunya, Baden-Württemberg, Llombardia, Rhône-Alpes. Es tractava de regions relativament grans, amb una estructura sectorial més o menys similar i que actuaven de locomotores de les economies dels seus països respectius. Si bé el projecte s’ha anat apaivagant en els darrers anys, formalment encara existeix i, el que és millor, facilita la possibilitat de realitzar comparacions interregionals i establir objectius basats en benchmarks.

Una de les dades que pot ser interessant de contrastar és fins a quin punt existeix un dèficit formatiu a l’economia catalana, un tema força recurrent. Gràcies a Eurostat tenim informació homogènia de la distribució de la població ocupada pel major nivell formatiu aconseguit. En principi, esperaríem que no existissin moltes diferències en l’estructura per nivells educatius de la població ocupada, si tenim en compte que l’estructura sectorial és més o menys similar.

Però només donant una ullada al gràfic ja veiem que hi ha més diferències que semblances. Les diferències entre Catalunya i Baden-Württemberg salten a la vista. Mentre al bressol de la Daimler-Benz el 85% de la població ocupada té un nivell d’estudis superior als obligatoris, a Catalunya aquesta proporció no arriba al 60%. No només això: el percentatge d’ocupats amb formació secundària postobligatòria (bàsicament FP de grau mitjà) d’aquesta regió alemanya multiplica per 2,5 el català.

Catalunya tampoc s’assembla massa a la Llombardia. Si bé el percentatge d’ocupats amb estudis bàsics és similar (al voltant del 40%), existeixen notables diferències en la composició per estudis postobligatoris. Així, la majoria d’ocupats de la Llombardia amb estudis postobligatoris tenen estudis secundaris, mentre que a Catalunya passa el cas contrari (primen els superiors, i en especial els universitaris, davant de la formació professional).

Alguna cosa caldrà canviar si no volem que la formació dels nostres ocupats sigui un fre al desenvolupament d’una economia basada en la productivitat.

Els preus dels pisos continuaran baixant

Publicat
per
admin
el 25 abril 2008
en Sense Categoria
. 4 Comentaris

portesobertesFa cosa d’un any i pocs mesos, la immobiliària Remax va idear una campanya de màrqueting força enginyosa: fer rebaixes en una selecció dels habitatges que tenien en cartera. La idea no era gens dolenta, ja que el mercat començava a donar símptomes d’esgotament i més valia una sortida digna a alguns d’aquests productes que no poder sortir. La campanya aparegué a diaris, ràdios i televisions, tant pel seu caràcter novedós com també pel fet de què es tractava d’una flor d’estiu.

Un any després, ens hem acostumat a veure els diaris anunciant rebaixes de pisos. Dies enrere, sense anar més lluny, una coneguda constructora barcelonina de tota la vida anunciava el “Dia del Client” on oferia importants descomptes per una sèrie limitada d’habitatges: un pis a Castellarnau inicialment valorat en 331.700 euros es pot comprar per 265.200 euros, o el que és el mateix, una rebaixa del 25% sobre el preu de sortida. La iniciativa ha passat desapercebuda, entremig de les males notícies que l’economia ens depara, o l’intent d’un grup de promotors de vendre 2.000 habitatges “a preu de cost” ( entre un 20 i un 40% inferior al preu de sortida, segons els promotors).

Part del sector ha hagut de reconvertir cuita-corrents el discurs. Al•leguen que les rebaixes de preu són merament conjunturals. És cert que s’ha construït molt, sostenen, degut en part a la irrupció dels “intrusos” a la recerca de diner fàcil. La conclusió a la que arriben, com en el cas del senyor Guillermo Chicote, és que el comprador ha d’afanyar-se a comprar ara, perquè d’aquí a poc tornarà la senda alcista.

Malauradament el senyor Chicote no ha interioritzat que hi ha un problema bàsic a l’equació del mercat de l’habitatge: la manca de demanda pels preus als quals s’estan posant habitatges a la venda. La situació és clarament insostenible, no perquè els preus siguin més alts o més baixos que a d’altres països, sinó perquè la ràtio de preu de l’habitatge per ingressos familiars ha assolit nivells anormalment alts. Els habitatges, a diferència dels cotxes o l’arròs, no es pot moure d’un lloc a un altre a la recerca del millor preu de venda. Si els ingressos mitjans d’un lloc són els que són, a llarg termini el preu dels habitatges hauria de reflectir aquesta situació.

Estic convençut de què estem davant la primera fase de baixades de preus. De moment ja s’ha vist aparèixer habitatges a la venda lleugerament per sobre dels 200.000 euros a Barcelona ciutat, una cosa que semblava impossible temps enrere. Temps al temps: tornarem a veure habitatges per sota de 150.000 euros a Barcelona ciutat que no seran ni semisòtans rebatejats com a lofts, ni habitatges en finca en risc de ruïna.

El sector de la construcció residencial i els seus efectes sobre l’economia, amb l’ajut de les Taules Input-Output

Publicat
per
admin
el 18 abril 2008
en Sense Categoria
. 2 Comentaris

inputoutputSovint s’ha parlat de la importància que té el sector de la construcció en la creació de riquesa, no només en termes directes sinó en la capacitat d’arrossegar altres sectors. Si un fa pisos, necessitarà mobles de cuina, aparells sanitaris o fusteria. Per tant, si es fan més pisos, més negoci (i més llocs de treball) generaran aquests llocs proveïdors. I si se’n fan menys, com previsiblement passarà, això voldrà dir que hi haurà més sectors afectats per la crisi.

Però fins a quin punt la construcció influeix en el conjunt de l’economia? Una eina desenvolupada dècades enrere i no massa utilitzada és la taula input-output (també denominada d’origen i destinació). Aquesta eina permet fer una foto de l’economia d’un país en un moment determinat detallant, amb major o menor grau, les interrelacions existents entre els diferents sectors econòmics. Així podem saber quin impacte pot tenir el fet que es venguin menys cotxes, o que augmentin els fluxos turístics, per citar dos exemples.

La confecció d’aquestes taules sol ser una tasca força complicada, especialment si es vol realitzar d’una manera desagregada. Prova d’això és que la darrera taula disponible per a Catalunya correspon a l’any 2001. I l’anterior data d’un ja llunyà 1987. L’Idescat ha estat l’organisme responsable de la seva col•lecció i el Departament d’Economia va publicar un número monogràfic de la seva publicació Nota d’Economia destinat a l’explotació de les taules.

Un dels articles del monogràfic ofereix, a partir de la teoria de grafs, una informació visualment molt intuïtiva sobre la importància de les interrelacions entre sectors. Així podem veure que la construcció residencial i la construcció d’obra civil (sovint aplegades dins del mateix paraigües), tenen una estructura de relacions força diferent. Així, la construcció residencial s’alimenta, a més del propi sector, del comerç a l’engròs, que al seu torn s’alimenta d’altres sectors. En canvi, el sector de la construcció d’obra civil es nodreix del sector dels elements de formigó, el qual es nodreix del sector del ciment, i dels altres minerals. És a dir, els efectes d’una crisi al sector de la construcció residencial poden ser força diferents als de la construcció d’obra civil.

Finalment, hi ha una dada interessant i que poca gent coneix: l’efecte multiplicador de la construcció residencial és d’1,55 (això vol dir que per cada euro produït al sector se’n produeix una mica més de mig euro a la resta de sectors), sensiblement més baix que el multiplicador de la construcció no residencial, que se situava en 1,78. Aquest és el motiu pel qual se sol citar la construcció d’infraestructures (que a més permeten incrementar la productivitat) com a remei en temps de crisi.

El millor de Caprabo: la mineria de dades

Publicat
per
admin
el 11 abril 2008
en Sense Categoria
. 3 Comentaris

descompte capraboMolt sovint els projectes empresarials modèlics tenen departaments que no mereixen tal qualifitiu. Però també sol passar el fenomen invers: empreses a les que no els hi van ver les coses però que tenen departaments que destaquen respecte als dels seus competidors.

Això és el que li ha passat a Caprabo amb el seu departament de màrqueting. Mentre la companyia es veia abocada a un procés de restructuració unit a un canvi en la propietat, el departament de màrqueting dissenyava una estratègia encaminada a fidelitzar millor els clients. Fins llavors, Caprabo tenia el clàssic programa de fidelització basat en una targeta que permetia acumular punts per al posterior bescanvi en productes, o descomptes en les benzineres pròpies. Així mateix, també permetia fer la compra amb un 5% descompte un dia determinat de la setmana.

El nou plantejament fou radicalment diferent. En comptes de fer un programa de fidelització estàndard es va optar per oferir un programa per als clients habituals basat en els seus hàbits personals de compra. Per què oferir descomptes en bolquers a un single? No li seria més útil que li fessin descomptes en amanides preparades o en vins d’importació? A partir d’aquesta premisa, es van detectar perfils de clients en funció del tipus de compres que realitzaven, i s’oferien els descomptes o promocions en funció del perfil de client. El sistema funciona gràcies a la mineria de la ingent quantitat de dades que proporcionen les compres de desenes de milers de clients que cada dia passen per un establiment de la cadena.

De fet, el sistema és tan bo que probablement sigui de les poques coses que sobrevisqui al vell Caprabo, tal i com ha comentat el president d’Eroski. Fins i tot s’està estudiant la possibilitat d’exportar aquesta tecnologia al conjunt d’Eroski.

La productivitat, la gran oblidada

Publicat
per
admin
el 4 abril 2008
en Sense Categoria
. 3 Comentaris

La desacceleració ja és un fet. A principis d’any eren pocs els qui apostaven per un creixement inferior al 3%. Ara, el consens és que el creixement, en el millor dels casos s’aproparà al 2,5% i ja hi ha qui pensa que es tancarà l’any amb taxes de creixement del 2%. Sembla que el 2009 i el 2010 no seran anys massa bons i fins i tot existeix la possibilitat de què s’entri en recessió (és a dir, que l’economia no creixi). Passats aquests dos anys d’ajustament, es preveu que l’economia vagi creixent, però a un ritme moderat, proper al 2%.

Males notícies? Depèn de com es mirin. Des d’un punt de vista estrictament quantitatiu, no són bones, acostumats a créixer a ritmes del 4% anual. Però bona part del creixement de la darrera dècada ha estat excepcional i difícilment repetible en molts anys. I ha estat gràcies a dos motors: el totxo i la immigració.

El creixement econòmic d’un país es pot descomposar per la banda de l’oferta en dues components. La primera mesura l’increment de la població ocupada, mentre que la segona mesura el creixement de la productivitat. En el cas espanyol, el creixement econòmic s’ha degut casi exclusivament a la primera, mentre que la productivitat ha crescut a taxes pràcticament nul•les. El creixement de la població ocupada ha estat possible, primer per l’existència d’una bossa d’aturats, per la incorporació de la població femenina, i finalment, per un massiu procés d’immigració, ajudat pels problemes polítics i econòmics dels països d’origen de la majoria d’immigrants.

Però aquest creixement no hauria estat possible si no hagués estat per la demanda, I és aquí on la construcció i les activitats immobiliàries han jugat el seu paper. La rebaixa dels tipus d’interès, i el creixent atractiu de moltes zones turístiques van animar el mercat immobiliari, el qual també s’ha vist beneficiat per la pròpia immigració. Al seu torn, la revalorització dels habitatges va dur força diners a les butxaques (producte d’alienacions d’actius o bé d’endeutament amb garantia hipotecària), una part dels quals es va destinar a consum (des de cotxes fins a tractaments de cirurgia estètica, passant per la restauració) i que va contribuir a mantenir fort el consum durant força temps. En definitiva, un cercle virtuós.

Però ara aquest cercle virtuós s’ha trencat. Els habitatges ja no es venen si no es amb una substancial rebaixa. Com els habitatges no es venen, és arriscat invertir en la construcció de nous habitatges. I si no hi ha nous habitatges no hi ha feina per molta gent. Probablement els fluxos migratoris comencin a decaure, i en comptes de què la població activa d’origen immigrant creixi a taxes de dos dígits ho faci per a dures penes compensar l’evolució de la població activa d’origen autòcton, que cau any rere any.

I si la població activa creix a un ritme no massa superior al creixement vegetatiu (tampoc està molt clar que puguem continuar acollint immigrants al ritme actual), haurà de créixer la productivitat si volem mantenir un ritme de creixement econòmic prou elevat. Una quimera? No tant. El fet que la productivitat hagi estat la gran oblidada d’aquests darrers anys deixa ampli de maniobra per a fer millores. Però això ja forma part d’un altre article…

El futur d’alguns centres comercials?

Publicat
per
admin
el 28 març 2008
en business i societat
. 5 Comentaris

Mesos enrere es va produir una notícia que passà desapercebuda, però força rellevant: el tancament dels cinemes Cinesa Montigalà. Malgrat que el tancament de cinemes ha estat una constant durant les darreres dècades, la importància d’aquest tancament rau en el fet que es tractava dels primers multisales situats en un centre comercial que baixaven la persiana. Els Lauren Girona, situats al polígon Mas Xirgu de Salt, van córrer idèntica sort. I de ben segur els tancaments de multisales en centres comercials continuaran.

El que encara no hem vist, en canvi, és el tancament de centres comercials. Aquest fet es deu principalment a què la majoria d’aquests recintes es van construir a finals de la passada dècada i s’han vist beneficiats per la bonança econòmica i els canvis de costums de compra. No obstant, a d’altres països, com els Estats Units, sí és habitual veure centres comercials que, després d’una vida més o menys digna, es veuen abocats al tancament per la manca de públic, l’escàs interès dels operadors i la necessitat de renovar-los de baix a dalt.

De fet, el fenomen dels dead malls és tan important que fins i tot tenen una pàgina web dedicada, amb un llistat dels centres comercials que han hagut de tancar les portes, amb fotografies i testimonis de persones que n’havien estat usuàries. El tret comú de la majoria d’aquests establiments fou haver estat construïts als seixanta i setanta, quan la suburbanització assolí el seu zenit, i estar situat en zones relativament poc atractives. Els processos de fusions i adquisicions dels noranta, particularment intensos en el sector del retail, van condemnar a força centres comercials, especialment aquells que havien quedat més obsolets.

De fet, però, a casa nostra ja tenim experiència en Dead Malls. Concretament n’hi va haver un de molt famós anomenat Hiper. Estava situat al Prat de Llobregat, a tocar de l’autovia de Castelldefels, una mica més allunyat del Carrefour i es dóna la circumstància de què fou la primera gran superfície que s’obrí a Espanya, allà pel 1972. Malgrat tot, tancà a principis dels vuitanta i durant molts anys es pogué veure la seva estructura anat cap a Sant Boi. Malauradament no he pogut trobar una foto d’aquest hiper que segurament els que sigueu de la zona i tingueu una certa edat recordareu.

Good bye Caprabo

Publicat
per
admin
el 24 març 2008
en business
. 6 Comentaris

Aprofitant la Setmana Santa, els supermercats Caprabo estan acometent una petita reestructuració força significativa: buidar els prestatges de productes de la marca Caprabo per donar pas als productes de la marca Eroski, el grup cooperatiu que des de fa uns mesos controla la històrica cadena catalana. Tot i que la marca Caprabo es manté en els supermercats (millor dit, els de Catalunya i una part de Madrid), desapareix com a marca blanca, tal i com Caprabo va fer al seu dia amb la marca Alcosto (una important cadena de supermercats madrilenys adqurida anys enrere per Caprabo).

Tot i que fa gairebé un any que s’anuncià la compra de Caprabo per part d’Eroski, pocs havien estat els signes evidents fins avui. Una de les causes d’aquest retard fou l’aprovació de l’operació de concentració. Un cop superat aquest escull calia superar-ne un altre igual o més difícil: unificar proveïdors, especialment per als productes de marca blanca. Potser per aquest motiu els canvis han trigat a fer-se evidents.

Per cert, si viu a prop d’un Caprabo i vol fer-se amb productes a bon preu, aprofiti l’oportunitat.

Els economistes no ho veuen tan negre

Publicat
per
admin
el 18 març 2008
en Sense Categoria
. 0 Comentaris

Des de fa set anys, el Col·legi d’Economistes de Catalunya realitza una enquesta trimestral entre els seus col·legiats preguntant-los per la seva percepció de la situació actual de l’economia catalana i espanyola i les perspectives a curt termini. Es tracta d’una enquesta prou interessant: es realitza sobre un conjunt de persones ben informades sobre el que passa a l’economia i que també tenen contacte amb el teixit productiu.

Quina preveuen que sigui l’evolució? De manera poc sorprenent, la majoria d’economistes apunten a què la situació, tant a Catalunya com a Espanya, empitjorarà en els propers mesos. Ara bé, ni serà un empitjorament brusc ni, i aquí està el tema important, res que no estigués passant els darrers temps, especialment en el cas de l’economia catalana.

Una altra dada d’interès és la percepció que tenen sobre els principals problemes que té el nostre sistema econòmic. La gran majoria cita en primer lloc l’estat de les infraestructures. La inflació s’ha situat en segon lloc de les preocupacions, especialment a partir de l’estiu. La manca de reformes estructurals (liberalització de mercats, per exemple) també és un dels temes recorrentment citats. En canvi, els costos laborals apareixen en una posició secundària, com també hi són la feblesa de les exportacions o de la demanda interna.

Podeu consultar l’informe complet aquí.

Quants treballadors necessitarem en el futur?

Publicat
per
admin
el 17 març 2008
en Sense Categoria
. 1 Comentari

A finals de febrer, el CEDEFOP (The European Centre for the Development of Vocational Training) va presentar el primer estudi sobre la demanda de treballadors a la Unió Europea amb horitzó 2015. Sorprenentment, fins ara no ha existit un estudi sistemàtic sobre les necessitats de nous treballadors als diferents països de la Unió, el que hauria estat molt útil a l’hora de dissenyar polítiques educatives o d’immigració, entre d’altres.

Cenyint-nos al cas espanyol hi ha una sèrie de dades que crec mereixen ser comentades.

  • Es preveu que en el període 2006-2015 es necessitin una mica més de 5 milions de nous treballadors. D’aquests la immensa majoria (més o menys 4 milions) haurien de substituir treballadors que previsiblement sortiran del mercat laboral, mentre que només caldran poc més d’un milió de treballadors per cobrir nous llocs de treball. Cal tenir en compte, que en el període 1996-2005, el nombre d’ocupats a Espanya va passar de 12,9  milions a 19. En altres paraules, el ritme de creació de nous llocs de treball serà molt inferior al de la darrera dècada.
  • Per ocupacions, és interessant veure que totes elles, a excepció dels treballadors vinculats a feines agrícoles o pesqueres crearan ocupació. No obstant això, en alguns sectors la creació d’ocupació serà exclusivament per reposar treballadors que surten del mercat laboral. Aquest és el cas de les ocupacions vinculades als sectors industrials i també els treballadors administratius.
  • Els tècnics de suport, en canvi, seran el grup que en termes relatius creixerà més, especialment en llocs de treball de nova creació. També caldrà més mà d’obra no qualificada i treballadors en el sector serveis, en aquests casos principalment per reposició.
  • El grup de professionals, que és l’habitat natural de les persones amb formació universitària, creixerà, però moderadament. Previsiblement no serà capaç d’assumir el nombre de titulats que cada any surten de les universitats espanyoles.

Cal tenir en compte que totes aquestes previsions depenen críticament de dos factors: d’extrapolar dades històriques econòmiques  (creixement del PIB, productivitat, estructura sectorial…) i de la composició de la força de treball, a més de fer una llarga sèrie de supòsits. Els nombres cal agafar-los amb una certa cautela,  però sí és important la tendència que apunten.

Jornades de portes obertes

Publicat
per
admin
el 15 març 2008
en Sense Categoria
. 0 Comentaris

Davant la crisi immobiliària, res com tornar a fer servir les eines de marketing que semblaven oblidades. Una d’elles, totalment impensable un parell d’any, ha estat realitzar jornades de portes obertes, amb l’objectiu d’estimular les vendes, de l’estil de les que fan els col·legis o les universitats per aquestes dates.

Una de les empreses més actives en aquest segment és FBEX. Aquesta promotora ha realitzat durant els darrers caps de setmana jornades de portes obertes a diferents promocions que té per la província de Barcelona. Fa un parell de setmanes, per exemple, li va tocar a una promoció a Sant Pere de Ribes.

FBEX ha realitzat altres accions de marketing de guerrilla. Per exemple, Gonzalo Bernardos comentava al seu bloc una acció promocional que realitzà per a clients dels gimnasos DiR on s’oferia un descompte implícit del 25 % en una promoció de Barcelona.