Per al conjunt d’Espanya es preveu que el nombre de turistes caigui un modest 0,2%. Aquest percentatge, però, serà més gran en el cas de Catalunya, on la caiguda pot arribar a situar-se en el 4%. Bona part d’aquests mals resultats és atribuïble a l’evolució dels mercats britànic, italià o alemany, els quals presentaran taxes de reducció superiors al 6% en el cas català.

A què es deu aquesta forta caiguda? Si mirem les perspectives d’estada mitjana, s’observa però que aquesta augmentarà lleugerament (un 2,1% a Catalunya). Aquesta tendència del creixement de les estades mitjanes ja va teni lloc l’any passat, justament quan es va iniciar la caiguda en el nombre de turistes. Una possible explicació d’aquestes xifres divergents pot ser que la molt negativa evolució del turisme de “city breaks” que tant es van popularitzar a mitjans de la dècada gràcies sobretot a les línies de baix cost. Passat l’efecte novetat i amb uns preus dels bitllets en ascens continu és previsible que aquest tipus de turisme estigui tornant a un cert punt d’equilibri.

Finalment cal revisar una tercera variable, que de fet és la més rellevant: la despesa. En termes de despesa diària per turista s’estima una caiguda lleugera (-1,4%), el que unit al creixement de l’estada fa que la despesa per turista augmenti un 0,7%. I, combinant-ho amb l’evolució del nombre de turistes, farà que la despesa total caigui un 3,4%, fins als 9.283 milions d’euros.

Males perspectives? No necessàriament. Fins ara només s’ha comentat l’evolució del turisme estranger. És previsible, però, que el turisme interior augmenti significativament a causa de la crisi. Malauradament les dades no permeten fer previsions acurades i comparables amb les presentades anteriorment, el que permetria obtenir una xifra d’evolució global. També, però, cal qüestionar-se si l’estratègia que es va seguir fa uns anys (basada en molts turistes i poca estada i despesa) ja ha arribat als seus límits i no caldria apostar per noves estratègies per captar i retenir turisme que permeti mantenir, i fins i tot augmentar la despesa turística.

En què es basa aquesta estimació? El que ha fet l’autor, el professor de la UB Vicente Royuela, ha estat calcular l’ingrés per temporada de la Monumental, que ha situat en prop de 4,4 milions d’euros, la qual ha computat basant-se en el nombre d’assistents a les curses del 2007 (111.060) multiplicat per un ingrés mitjà de 40 euros per assistent. Aquesta és la xifra que utilitza com a base per calcular el lucre cesant, és a dir, els ingressos que deixaria de percebre. Suposant un període de vida de 99 anys, aquest se situaria en 253 milions d’euros si es calcula una taxa de descompte real de l’1% (això és es té en compte el tipus d’interès i la taxa d’inflació). A aquesta pèrdua caldria afegir el dany emergent, que situa entre 50 i 150 milions d’euros. Sumant ambdues quantitats sorgeix la màgica xifra de 300 milions d’euros.

Però aquest càlcul és erroni.

1. El primer problema de quantificació el trobem en el lucre cessant, que s’ha calculat de manera barroera agafant els ingressos totals en comptes dels beneficis, que és el que pertocaria. L’autor es justifica considerant que altres actors es veuran perjudicats per la mesura per la via indirecta (al ser treballadors o proveïdors), i que per tant també cal tenir en compte aquestes pèrdues a l’hora de fer un còmput global. D’entrada aquest raonament ja planteja problemes, ja que, si ja és difícil molts cops justificar un lucre cessant directe, més ho és si estem parlant ja d’efectes indirectes. A més, fent el càlcul d’aquesta manera s’incorre en un error, que consisteix en considerar que la pèrdua dels proveïdors o treballadors és igual als seus ingressos, cosa que és falsa. Si es vol incorporar aquest lucre cessant indirecte cal fer dues coses (1) donar també la xifra del lucre cessant directe i (2) a l’hora de calcular el lucre cessant indirecte tenir en compte que cal computar els beneficis perduts i no pas els ingressos perduts.

2.- El segon problema sorgeix en la quantia que s’agafa, ja que aquesta prové d’una estimació molt aproximada i que només es basa en una dada real: el nombre d’assistents. Una consulta als comptes de l’empresa Toros y Espectáculos S.A. (l’empresa del Grup Balañá que realitzava l’explotació de la plaça) mostra uns ingressos d’explotació que en el període 2000-2006 es van situar al voltant del milió d’euros. Cal tenir en compte de què fins a la temporada 2007 aquesta empresa explotava directament l’empresa, pel que podem pensar que els ingressos de taquillatge eren del voltant del milió d’euros. Això dóna una xifra d’ingrés per assistent molt baixa (10 euros), però que potser té sentit: fins a la temporada 2007 bona part de l’assistència a la plaça estava formada per grups de turistes, el que podria justificar els baixos ingressos per assistent. Una altra dada interessant és el benefici, que se situava en aquell període en 90.000 euros per temporada. Probablement aquests baixos beneficis són els responsables de què Balañá decidís abandonar l’explotació directa i arrendés la plaça a una empresa externa a canvi d’un lloguer.

3.- Aquesta seria la màxima quantitat de lucre cessant per temporada. No obstant es pot pensar que, mancada de curses de braus, l’empresa decideixi donar-hi altres usos a la plaça, com per exemple aumentar-ne la utilització per altres espectacles, com poden ser concerts o funcions de circ. Per tant, el que caldria mirar seria el benefici diferencial resultant de passar de poder fer curses de braus a un escenari on no és possible. Molt probablement doncs la xifra es podria reduir sensiblement.

4.- De la mateixa manera, no queda clar el concepte de dany emergent. Aquest existiria si se li impedís desenvolupar qualsevol de les activitats que fins a llavors es desenvolupaven sense que hi hagués la possibilitat de realitzar-ne de noves, cosa que no és el cas. A més, es tornen a comptabilitzar partides que també s’inclouen en el càlcul de lucre cessant.

Per tant, una estimació molt aproximada de la indemnització a percebre per l’empresa Balañá seria com a màxim de 5,6 milions d’euros (aplicant una taxa de descompte de l’1%). Si incloem els elements indirectes, cosa que podem aproximar agafant el multiplicador de la TIOC-2005 per al sector d’activitat d’activitats recreatives, parlaríem d’una indemnització màxima de 7,4 milions, a percebre també per tercer actors.

Però la quantitat real és encara inferior. El càlcul s’ha fet agafant com a període de referència 99 anys, xifra que és totalment exagerada. Se suposa que tot empresari és capaç de reorientar els seus negocis en un termini raonable. Un període de 10 anys sembla més que raonable perquè es pugui reorientar el negoci de manera satisfactòria. Per tant, el màxim a percebre es reduiria fins als 860.000 euros (aplicant novament una taxa de descompte de l’1%).

Aquestes dades són molt aproximades i en cap cas pretenen ser cap estudi científic, però evidencien que el que s’ha venut com a estudi presenta alguns dubtes raonables que fan relativitzar les suposades indemnitzacions a abonar.

La setmana passada se celebrà a la Llotja de Mar una jornada que sota el nom “Captant el talent femení per a les organitzacions de futur” volia analitzar quins factors frenaven la presència de les dones en els quadres de comandament de les empreses. Durant la jornada s’aprofità per presentar oficialment l’estudi sobre la presència de les dones en programes MBA i les seves implicacions sobre la funció directiva. L’estudi parteix d’una premisa: les dones, tot i constituir el 60% de la població amb estudis superiors en els trams d’edat de 25 a 45 anys, encara són una minoria entre els participants dels programes MBA. Així, a la majoria d’escoles de negocis, el percentatge de dones que participen en els programes se situa entre el 25 i el 40%, una xifra que encara baixa més si ens referim als programes executius.

Quines causes podien explicar aquesta aparent paradoxa? Davant d’aquesta situació què cal fer? Aquestes foren les pregunta que es transmeté als ponents. Sobre les causes, es va evidenciar un ampli consens en què bona part del problema és de cicle vita. Les dones s’enfronten molts cops a tres decisions simultànies de gran importància. tenir fills, promocionar a l’empresa, i fer un programa MBA.

Menys unànime fou la resposta sobre quines solucions calia adoptar. Si bé algunes veus creien necessàries algunes mesures com habilitar guarderies a les escoles de negocis per facilitar la conciliació d’estudi i família, altres anaven més enllà i parlaven obertament de canvi de paradigma de les relacions professionals. Així, s’incidí molt en la millora de la gestió del temps, tant en la programació de reunions com en l’abandonament de la “cultura de la presencialitat” en favor de la “cultura dels resultats”.

Tot plegat un interessant debat que no ha fet més que començar i que no afecta únicament a les dones. Les organitzacions del segle XXI res tindran a veure amb les del segle XX, perquè els treballadors del segle XXI mostren ja més diversitat que mai.

L’anunci de la retallada del sou dels funcionaris i treballadors públics de la setmana passada no ha deixat indiferent ningú. Aquesta mesura, necessària per intentar reduir de manera ràpida un dèficit públic que anava camí de tornar-se recorrent, comportarà que segons la categoria professional del treballador la seva nòmina es vegi reduïda entre un 3 i un 15%.

La reacció dels afectats, com era previsible, ha estat una barreja d’incredulitat i indignació.  Ningú imaginava que un treballador públic veiés reduït de cop  la seva capacitat adquisitiva. De fet, entre aquests treballadors circula la idea de què han perdut capacitat adquisitiva en els darrers anys.

Efectivament si mirem les dades els treballadors públics han perdut poder adquisitiu respecte de la inflació. Així, un article recentment publicat a Expansión mostrava com l’evolució dels salaris nominals ha estat inferior a la inflació, pel que en 25 anys s’ha perdut una bona part de la capacitat adquisitiva.

Però aquesta pèrdua de capacitat adquisitiva no queda tan clara si  tenim en compte dos fets:

1. Les taxes de variació anteriors es refereixen al salari base, però no als complements (generalment vinculats a l’antiguitat). A la pràctica, si es tenen en compte aquestes partides  pot passar perfectament que la variació dels salaris reals canviï de signe i passi a ser positiva en comptes de negativa.
2. Cal també tenir en compte l’evolució dels salaris al sector privat. Malauradament no existeixen sèries de dades que permetin fer la comparació entre treballadors dels dos sectors amb competències similars, però sí tenim dades a nivell agregat. El Banc d’Espanya va realitzar una anàlisi de l’evolució de salaris al sector públic i privat a diversos països desenvolupats durant la darrera dècada, i s’aprecia clarament que el cas espanyol és únic  en el fet de què l’evolució dels salaris públics ha estat molt més favorable que la dels salaris del sector privat, en relació al conjunt de països. Així, mentre els primers s’han incrementat en el seu conjunt un 15% en termes acumulats reals (descomptada la inflació), els salaris al sector privat han caigut un 10% de mitjana en termes acumulats reals.

Per tant, la tan esmentada afirmació de què els funcionaris han perdut poder adquisitiu és com a mínim discutible.

El Fedea, probablement una de les institucions més solvents d’Espanya pel que fa a la recerca en economia aplicada, publica des de fa uns mesos l’anomenat “Indice f”, el qual mesura l’evolució de l’economia espanyola a partir d’una sèrie d’indicadors. Segons les darreres dades,  corresponents al 5 de maig, es pot dir que ha passat el pitjor de la crisi econòmica que va arrencar l’any 2008.

Una de les bondats d’aquest indicador, que ajusta molt bé l’evolució del PIB, és que permet avançar uns resultats que, en el millor dels casos se serveixien de manera trimestral. Aquest fet és particularment interessant en un període com l’actual, en el que els canvis a l’economia han estat massa importants com per esperar uns mesos a tenir informació quantitativa. A més, l’índex, per la seva construcció, pot ser reconstruït des de principis dels vuitanta, el que permet visualitzar força bé l’evolució de l’economia espanyola de les darreres dècades… i l’excepcionalitat de la darrera crisi.

Caldrà veure però si els esdeveniments de les darreres setmanes i els efectes de les futures retallades pressupostàries i increments dels tipus impositius afectaran l’evolució de l’índex durant les properes setmanes.

Maddison fins i tot va atrevir-se a fer estimacions del PIB de diferents països que comprenen els dos darrers milenis. Evidentment cal prendre aquestes estimacions amb molta precaució,  però serveixen per tenir una lleugera idea de la riquesa de les nacions al llarg dels temps. Així, per exemple, és interessant veure com Itàlia fou el país més “ric” fins al segle XVII, o com el PIB de la Xina era molt similar al dels països europeus ben bé fins al segle XVI.

I efectivament sembla que així ha estat, ja que des de fa unes setmanes Panrico ha tornat a distribuir els Donuts de la manera tradicional. No s’han aclarit les raons, però s’intueix que la reacció del públic no ha estat favorable. Segurament els avantatges d’una major higiene i frescor del producte no han estat percebuts pel consumidor final, que ha acabat fixant-se amb el fet de què la distribució del producte s’espaiava, i que per tant necessàriament no era fresc. Tampoc podem ignorar que la gent és de costums fixos, i que si un producte funciona, millor no tocar-lo.

I si no que els ho preguntin als de la Coca-Cola, que ara fa gairebé 25 anys van cometre un dels majors fiascos que hagin comès mai: la introducció de la New Coke.

Una predicció agosarada? Probablement no. De fet, es pot inferir de la pròpia sèrie del PIB. Generalment prestem atenció a la taxa de variació interanual. Això és, comparem el PIB d’un trimestre en relació al del trimestre corresponent de l’any anterior.  Aquest procediment té un clar avantatge: elimina els problemes d’estacionalitat que sorgirien si comparéssim les dades d’un trimestre amb l’immediatament anterior.

No obstant això, aquest càlcul planteja un seriós problema quan les sèries presenten un canvi brusc, ja que solen suavitzar-lo. En aquest cas cal rècorrer als creixements intertrimestrals, sempre i quan la sèrie estigui desestacionalitzada. Afortunadament l’Ine proporciona una sèrie desestacionalitzada i lliure d’efectes de calendari.

Si grafiquem els increments intertrimestrals i els anualitzem (multiplicant-los per 4),  podem observar com la sèrie va assolir el mínim el primer trimestre del 2009 i com s’ha anat produint una recuperació al llarg de l’any fins a la pràctica estabilització d’aquest trimestre. Si atenem a la variació interanual, en canvi, es veu com l’evolució es menys marcada i com el mínim s’assoleix amb posterioritat. Per tant, probablement tinguem durant el 2010 taxes negatives de creixement del PIB en termes interanuals, però positives si la unitat d’anàlisi fos el creixement trimestral anualitzat.

Un altre tema és si les taxes de creixement del 2010, tot i que positives, poden ser prou significatives com per poder afirmar que s’ha acabat l’estancament econòmic.

Així les coses, i de manera una mica sorprenent, la llista l’encapçala Gary Becker, Premi Nobel d’Economia l’any 1992 i que manté, juntament amb Richard Posner, un bloc força actiu. El segon lloc de la posició és per Greg Mankiw, conegut pel gran públic pels seus llibres d’introducció a l’economia, el blog del qual per cert està hostatjat a Blogger. Curiosament, el recentment traspassat Samuelson, ocupa la quarta posició, gràcies a un blog que, més que parlar d’economia, parla sobre el darrer llibre de Samuelson.

Dues dades que destaquen de la llista: l’elevada edat mitjana dels blocaires, tots ells acadèmics consagrats (i algun d’ells fins i tot passat de moda); i el fet de què els primers llocs estiguin copats per autors d’universitats dels Estats Units. Els autors del treball donen la seva particular visió sobre aquesta darrera observació.

Es podrà criticar la metodologia, però  com a exercici és força interessant.

5KNPRMHX2MCW