Quines són les previsions? A priori, el fet de què no estiguem en un període de bonança econòmica pot estimular el turisme interior en detriment del turisme a d’altres països. Però aquesta no és l’única variable a tenir en compte. El preu del transport, el preu dels productes turístics a les diferents destinacions i sobretot el tipus de canvi poden afectar les decisions d’un potencial turista en una direcció o en una altra.

De moment, tots els factors, llevat dels relacionats amb la renda (o amb les expectatives de renda) juguen favorablement. Els preus del transport han patit encariments modestos, moltes destinacions turístiques de fora d’Espanya permeten encara “estalviar diners” respecte a quedar-se a estiuejar a Espanya i el tipus de canvi juga a favor d’anar a destinacions com els Estats Units o el Japó.

Previsiblement, però, el 2009 serà l’any de quedar-se a casa, seguint les recomanacions del conseller Huguet. Probablement la situació econòmica no acompanyarà (sense descartar la possibilitat d’estar en recessió econòmica), els preus dels transports s’hauran apujat (especialment en els vols de les companyies de baix cost) i probablement el tipus de canvi no sigui tan favorable. Així mateix, i fruit de la menor activitat, els preus dels productes turístics pressionaran a la baixa.

Si ens guiem per les previsions, la cosa no pinta massa bé pere al mercat català, ja que l’activitat turística s’incrementarà un modestíssim 0,2% pel que fa al turisme estranger. Res a veure amb els  increments del 4% que es van experimentar els anys 2004 i 2005. Tot i això, el nombre de turistes que arribaran serà de 16,4 milions, una xifra molt important.

A què es deuen aquestes magres expectatives? Senzillament a l’esgotament del nou jaciment de turistes que va representar la combinació Regne Unit + low cost. Aquest binomi fou el responsable del fort increment de l’activitat turística entre el 2004 i el 2006. La debilitat de l’economia britànica, unida al tipus de canvi,  i també als majors costos derivats de l’alça del preu del petroli estan ja passant factura. Malauradament al tractar-se d’un mercat molt madur, no hi ha grans mercats turístics que permetin compensar aquest estancament. Únicament mercats emergents (com els de l’Est d’Europa) poden ajudar a pal·liar la situació, però de manera parcial.

Un tema interessant de veure és l’evolució per factors. Així, mentre s’espera que el nombre de turistes estrangers s’incrementarà en un 2,7%,  la despesa diària ho farà només un 1,3%, mentre que l’estada mitjana dels turistes  es reduirà en un 3,8%.  Tornem al problema de sempre: venen més turistes, però s’estan menys dies, i gasten menys del que desitjaríem.

Davant d’aquesta situació, la direcció dels establiments ha decidit plantar-hi cara. Per exemple, van començar a omplir els prestatges d’entrepans i amanides per evitar que molts clients se n’anessin a la competència, on el got de cafè és més econòmic. Però els entrepans van ser una arma de doble tall, ja que l’olor que desprenien un cop calents interferia amb l’aroma del cafè.

Com saber què pot funcionar o no? Ningú millor que els clients ens ho pot dir. I així fou com va aparèixer Mystarbucksidea, un lloc web 2.0 on els clients d’Starbucks poden proposar idees, comentar-les, votar-les…i Stabarbucks considera la seva implementació.

El sistema funciona raonablement bé en els pocs mesos que du funcionant. Per exemple, s’ha detectat la demanda d’incrementar els productes per a vegetarians (snacks, postres…). Uns altres advoquen per una línia de cua diferenciada per aquells qui únicament volen un cafè exprés, en comptes d’un elaborat cafe latte. I fins i tot algunes idees acaben sent adoptades per la companyia, com per exemple utilitzar palets amb la part superior més gran per evitar que el cafè surti pel forat de la part superior del recipient a l’agafar-lo.

L’experiència és satisfactòria perquè (a) permet rebre feedback del que veritablement pensen els clients (així, per exemple, se n’han adonat que una de les coses que més molesten als clients són les llargues esperes que molt sovint han de fer) i (b) perquè l’empresa pren aquestes idees, les estudia, i si les veu factibles les tira endavant, donant un senyal d’empresa orientada al consumidor.

Però els mesos van anar passant, i els creadors d’opinió, un per un, van començar a oferir previsions a la baixa amb respecte les inicialment adelantades. També van anar desterrant progressivament el vocabulari optimista que feien servir temps enrere. La preocupació que fins aquell moment havia quedat tancada a les quatre parets de les sales de juntes o els consells d’administració saltava a l’opinió pública.

El govern ha estat el darrer bastió de l’optimiste. No ha estat fins ahir, en una compareixença del President del Govern davant el Consell Econòmic i Social d’Espanya, que s’ha reconegut obertament que no només estem davant d’una desacceleració, sinó que tot apunta que anem de cap a la crisi.

Per què s’ha trigat tant a acceptar la realitat? Deixeu-me plantejar tres hipòtesis:

Hipòtesi 1: electoralisme. Amb unes eleccions generals convocades al març, haver reconegut que tots els indicadors apuntaven a un empitjorament de l’economia podia haver estat perjudicial en termes de resultats electorals. La temptació de camuflar dades dolentes, incórrer en major despesa corrent o posposar reformes necessàries per al bon funcionament de l’economia però impopulars pels costos que duen associades és massa gran com perquè els partits polítics la desaprofitin.

Hipòtesi 2: manca d’indicadors avançats prou fiables. Un dels problemes amb què els serveis d’estudis s’han trobat en els darrers mesos ha estat en què alguns indicadors que generalment s’utilitzen per inferir l’evolució de l’economia donaven resultats poc evidents i fins i tot contraintuitius. Segurament el moment en què el govern ha vist que la cosa anava de debò ha estat al veure l’evolució de les recaptacions d’IVA, que donen una idea força bona del que està passant al consum. Una forta caiguda en la recaptació de l’IVA, on les transaccions immobiliàries hi tenen un pes limitat, suposa que la crisi ha passat de ser immobiliària a ser general.

Hipòtesi 3: no generar expectatives pessimistes. L’economia es mou per expectatives. Per tant, transmetre una visió excessivament pessimista, lluny de millorar les coses, pot empitjorar-les. Un dels motors de la crisi ha estat precisament el trencament de la confiança existent en els mercats financers. Restablir la confiança dels actors en els mercats financers era doncs l’objectiu número 1 de les autoritats econòmiques, el que era incompatible amb la transmissió d’un escenari de molt baix creixement econòmic.

Al meu entendre, l’actitud del govern ha estat una barreja de les tres hipòtesis. El que ja no m’aventuro a dir és quin ha estat el percentatge en què ha intervingut cadascuna d’elles.

La situació de la xarxa viària d’alta capacitat catalana, on les autopistes de peatge construïdes durant els seixanta i setanta juguen un paper principal, és un dels principals factors que preocupa a la classe empresarial. Existeix un consens de què l’actual sistema és ineficient i genera nombroses distorsions a la xarxa de transport, especialment agreujada perquè alguns corredors de peatge no disposen d’una via alternativa en condicions.

Però, un cop arribat a aquest consens, quines són les alternatives al sistema actual? Malauradament han estat poques, per no dir pràcticament cap, les alternatives que s’han plantejat amb números. Una d’elles ha estat objecte de debat recent en unes jornades organitzades per l’Estudi Llotja. Durant aquestes jornades s’ha presentat un estudi el qual, a partir de l’evidència de la necessitat de millora del sistema de peatges actuals, planteja tres alternatives (eliminació total dels peatges, equiparació dels peatges en termes de cost, establiment de peatges segons el tipus de via), avaluant-ne costos i beneficis.

Els autors de l’estudi descarten per antieconòmica l’opció d’eliminació dels peatges. Les raons són dues: la primera, la necessitat de compensar a les concessionàries pel lucre cessant; la segona, els majors costos que suposaria l’incentiu a fer servir el cotxe a causa de la desaparició dels peatges. L’opció d’equiparar peatges en termes de cost per quilòmetre és avaluada favorablement perquè permetria eliminar algunes de les ineficiències del sistema actual. Però els autors, es decanten per la tercera alternativa, consistent en imposar diferents nivells de peatge atenent a si la via és una autopista, una autovia, o disposa o no d’una via alternativa de gran capacitat. D’aquesta manera s’eliminarien les ineficiències del sistema i es garantiria un nivell d’ingressos òptim.

Malgrat tot, aquest sistema també pot plantejar problemes. El primer d’ells és l’acceptabilitat d’haver de pagar per l’ús de les autovies en una societat que no veu amb massa bons ulls els peatges. El segon d’ells és la complexitat tècnica que pot suposar adaptar totes les vies d’alta capacitat a aquest sistema, especialment en aquelles vies on els sistemes d’accés no estiguin perfectament delimitats (pensem per exemple, en algunes autovies). Finalment, un tercer aspecte a tenir en compte és que els resultats es basen en un model de demanda que depèn d’una sèrie de supòsits que poden ser més o menys discutibles.

Hi ha sistemes millors? Una possibilitat podria ser combinar l’eliminació dels peatges a canvi d’un augment dels impostos sobre els carburants, els quals actuarien com a peatge de facto. L’avantatge d’aquest sistema és la relativa facilitat amb la que es podria implementar, ja que es tracta d’un sistema que grava el consum. Quin és el problema? (1) Que el sistema gravaria de la mateixa manera als usuaris d’autopistes i els de carreteres locals; i (2) que l’àrea d’aplicació fos prou àmplia perquè no existissin efectes frontera.

Tot i que encara ens falta arribar a una solució òptima, anem per la bona direcció. L’Estudi Llotja planteja, per primer cop, alternatives amb una avaluació de costos i beneficis. Un exemple que caldria seguir en molts altres casos d’infraestructures més o menys polèmiques.

La presentació de Jesús Monleón fou molt micro, basada en la experiència personal que dóna estar al capdavant d’alguna de les plataformes de finançament més importants del nostre país. Al seu parer, no ha detectat canvis significatius en les facilitats per obtenir finançament per a projectes en fases inicials, per la qual cosa no apreciava a curt i mig termini que els e-emprenedors tinguessin més problemes a l’hora de cercar finançament que un any enrere.

La presentació d’en Marc Vidal (podeu llegir-la de primera m�), en canvi fou molt més macro, i va dirigir-se principalment al repte que suposava experimentar una crisi que amb una certa probabilitat sigui força important i d’abast mundial. Malgrat el missatge aparentment pessimista, hi havia un contrapunt que convidava a l’optimisme: fins i tot en un entorn de crisi hi ha oportunitats (i no precisament poques) per a triomfar, sempre i quan s’apliqui una m�nima prud�ncia.

D’entre els comentaris, em quedo amb el que va realitzar Emilio Márquez, qui comentava que, tot i no haver detectat problemes a l’hora de finançar projectes i de continuar patint una certa mancança de treballadors qualificats, sí que havia notat en els darrers temps que alguns treballadors estaven més preocupats de la seva hipoteca o del cost que suposava omplir el dipòsit del cotxe. En altres paraules: sí nota la crisi, però és per via indirecta.

Un tema que em va sobtar que ningú comentés va ser si el sector dotcom podia afrontar amb majors o menors garanties un canvi de cicle econòmic com el que hem entrat. La meva opinió personal és que es tracta d’un dels sectors millor posicionats per a fer front al tsunami (cas de què les prediccions que faci en Marc acabin passant) o a la forta maror (escenari més que probable). La raó és molt senzilla: és probablement un dels pocs sectors que ha sobreviscut a una important crisi en els darrers anys. La crisi del 2000-2002 va fer madurar de cop el sector i els plans de negoci actuals són tant o més rigorosos que molts dels que es presenten al món offline.

I una altra dada a tenir en compte: la fi de l’era del totxo pot ajudar, i molt, a finançar projectes mínimament viables. D’alguna cosa hauran de viure els bancs…

1) Quina �s la import�ncia del capital hum� en la tr�ada innovaci�, productivitat i globalitzaci�?

Fa un parell de d�cades pod�em ser competitius sense preocupar-nos del capital hum�. Aix� ja no �s possible, perqu� no podem competir en preus. Per ser competitius hem de diferenciar-nos, i per aix� cal capital hum�, tant per innovar com per implementar les innovacions. I quan parlo de capital hum� no nom�s em refereixo a tenir m�s o menys llicenciats o doctors, sin� tamb� tenir persones amb formaci� professional i que dominin el seu ofici.

2) Sobre la relaci� entre productivitat i compet�ncia: en el seu moment en Joseph Schumpeter defensava una relaci� inversa entre compet�ncia i innovaci� ja que la reducci� de les rendes extraordin�ries limitava la capacitat de les empreses per a innovar i millorar la productivitat. Als anys vuitanta es comen�� a dir que la pressi� competitiva incentivava les millores de productivitat. Com veus tu actualment la relaci� entre productivitat i compet�ncia en refer�ncia a les empreses industrials catalanes?

Schumpeter tenia part de ra�: si operes en compet�ncia perfecta �s molt complicat innovar, perqu� no disposar�s dels incentius a fer-ho, llevat de qu� ho facis per diferenciar-te de la resta de competidors, que �s una forma de limitar la compet�ncia. Les empreses industrials estan fent un gran esfor� per diferenciar-se mitjan�ant la innovaci�, i aix� ja t� els seus fruits amb la productivitat del sector, que ha crescut a taxes respectables durant aquests dos darrers anys, a difer�ncia del que ha passat en el conjunt de l’economia.

3) Espanya �s una de les economies europees que t� una taxa de temporalitat en la contractaci� laboral m�s elevada. Estudis diversos ens mostren que a menor temporalitat major �s la productivitat que se n’extreu. Alguns pa�sos petits, com Dinamarca, han apostat per models que preconitzen la flexicurity, una combinaci� de flexibilitat laboral per l’empresa, seguretat per al treballador i �mfasi en les pol�tiques laborals actives. Creus que Catalunya hauria de seguir un model similar al dan�s?

Una taxa de temporalitat alta no �s per se dolenta si no va acompanyada d’una alta rotaci� de personal, o si les probabilitats de trobar feina un cop se t’acaba el contracte s�n elevades. En el cas de Catalunya el problema que patim �s el primer: la rotaci� de personal �s molt elevada en alguns sectors que fa dif�cil assolir millores en la productivitat. A m�s s’hi ajunta un altre tema: els treballadors amb contractes temporals solen estar pitjor retribu�ts que les persones amb contracte fix, quan la l�gica econ�mica dictaria el contrari. Potser el principal motiu d’inseguretat avui dia a casa nostra s�n els baixos salaris, m�s que la probabilitat de trobar feina.

4) Quins s�n, en la teva opini�, els principals esculls que ha de superar l’economia catalana per ser competitiva no nom�s a nivell nacional sin� tamb� a l?exterior?

El principal escull que cal que superem �s el mental: per ser competitius no necess�riament cal tenir grans empreses. Hi ha moltes pimes que ho estan fent molt b� a nivell internacional, per� tenim la sensaci� de qu� si no tenim grans corporacions no som res. Duem molt de temps una mica obsessionats amb la manca de grans seus empresarials, mentre descuidem a l’empresari mitj� i les seves necessitats, que no necess�riament s�n les de la gran empresa.

Gairebé nou mesos després ja podem veure els efectes d’aquesta mesura. Avui ha aparegut una notícia a El País que comenta algunes de les disfuncions i abusos que ha generat aquesta mesura i que, no per casualitat, coincideixen fil per randa amb els raonaments que molta gent va fer mesos enrere: és una mesura inflacionista, els principals beneficiaris de la mesura seran qui menys ho necessiten (els propietaris) i pot arribar a expulsar del mercat als qui no estan en condicions d’optar  a aquestes ajudes.

En altres paraules, aquests ajuts acabaran convertint-se en objecte d’estudi als manuals d’economia, secció “la ineficiència de la intervenció estatal”.

Una lectura del Pla de Mesures dóna una idea de la gran quantitat de tràmits que un empresari ha de cobrir per tenir el seu negoci en ordre. En alguns casos, algunes d’aquestes obligacions són supèrflues i es deuen a la simple acumulació de normes que s’han anat aprovant sense tenir en compte les preexistents. En d’altres, la descoordinació entre administracions l’acaba pagant el ciutadà, havent de presentar documentació que hauria d’obrar en poder de les administracions (com justificants d’estar al corrent dels autònoms, certificacions de títols acadèmics oficials o una cosa tan senzilla com el DNI).

El pla introdueix dues idees interessants. La primera, procurar que preferentment les relacions amb l’administració es duguin de manera telemàtica. De fet, bona part de les mesures concretes van en aquesta línia i consisteixen en crear la via telemàtica per a resoldre tràmits. La segona, l’ús creixent de la declaració responsable en comptes d’haver d’aportar paperassa per justificar documentalment les sol·licituds.

No obstant, el pla podria ser poc ambiciós, ja que únicament es refereix a aquells tràmits que ara es duen a terme a l’Oficina de Gestió Empresarial i que bàsicament afecten a l’inici i cessament d’operacions de negocis i establiments. Es nota a faltar, per exemple, una major coordinació amb altres tràmits necessaris per a les empreses, com poden ser els de medi ambient o de treball.

Un altre tema no resolt, però aquest més complicat, és la cerca d’una major coordinació entre administracions. El ciutadà no hauria de ser la víctima de què els sistemes informàtics no permetin creuar informació o de què no hi hagi un conveni entre administracions per a intercanviar-se dades.

Malgrat les limitacions, benvingut sigui un pla com aquest, i esperem que no quedi com un fenomen aïllat.

Una dada d’aquest estudi que no pot passar desapercebuda és l’estimació de la demanda potencial d’habitatges per raons de creació de llar durant als darrers anys. Aquesta demanda, que suma la demanda teòrica d’habitatge per emancipació, la demanda per ruptures familiars (divorcis i separacions) i la creació de noves llars per immigrants, mai ha superat les 400.000 unitats per any. En altres paraules, en aquest període calien com a molt 400.000 habitatges/any per cobrir les necessitats bàsiques poblacionals. A aquesta quantitat caldria afegir-li la demanda per segones residències.

Una senzilla comparació entre aquesta demanda i el nombre d’habitatges construïts en aquest període (més de 550.000 habitatges/any de mitjana en el periode 2001-6) ja ens dóna una pista de què si alguna cosa sobra en aquest país són habitatges. De fet els estudis apunten a què  hi ha prop de 650.000 habitatges per vendre i que no troben comprador.

El més interessant, però, és l’horitzó de demanda que deixen intuir les dades. Si tenim en compte que la demanda per emancipació es basa en la població situada a la franja d’edat entre 25 i 34 anys, és previsible una forta reducció en els propers anys deguda a la forta caiguda de la natalitat que es produí durant els vuitanta. De fet, aquesta és la tònica que es comença a veure a partir del 2005, i que pot situar aquesta demanda en poc més de 150.000 habitatges per any. L’altre gran component de creació de llars, la immigració, patirà segurament una frenada en els propers anys (l’abundància de feina era el principal factor d’atracció d’immigrants) i és difícil que assoleixi els nivells de creació de llars dels darrers anys.

En altres paraules, és previsible que en els propers anys la demanda teòrica d’habitatge de primera residència se situà com a molt en 300.000 habitatges/any. Sumem 50.000 habitatges/any de segona residència (una previsió un pèl optimista tenint en compte de què els preus elevats faran dissuadir a molta gent d’adquirir una segona residència) i obtindrem les necessitats màximes d’habitatge. Així doncs, i tenint en compte la important motxilla de pisos sense vendre, el volum d’habitatge a construir ha de caure a prop del 50% dels nivells del 2007.

Aquesta és la crua realitat. Podem intentar diferir l’ajustament, oferint ajuts o subsidis més o menys encoberts als constructors, però quan més triguem a fer l’ajustament, més traumàtic serà. De fet, si aquest s’hagués iniciat un parell d’anys enrere potser estaríem parlant de suau desacceleració i no pas d’ambient de precrisi.