La necesaria reinvención de la clase business (y también de la clase turista)
Aquest està sent un annus horribilis per a les aerolínies tradicionals. El previsible descens de passatge degut a la crisi econòmica global s’està centrant sobretot a les categories superiors. Així les aerolínies estimen que, front a una caiguda del 5% del passatge en turista, la caiguda a la classe business ha estat propera al 20%. A més, i a diferència del que podia passar en d’altres episodis, no sembla que una futura recuperació de l’economia restableixi les coses a l’estat anterior. Algunes aerolínies sospiten que una part important dels passatgers de la classe negocis o bé emigraran a les darreres files de l’avió, o bé substituiran els viatges de negocis per la videoconferència.
De consumar-se aquest canvi de tendències, algunes empreses del sector tindran problemes. Per tal de competir amb les low-cost, moltes aerolínies tradicionals han optat per oferir un servei a la classe més econòmica similar al d’aquestes. Això vol dir, entre altres coses de què la classe business ha passat a ser la font d’ingressos d’aquestes aerolínies. I sense ella, no hi ha negoci.
Davant d’aquesta situació, les aerolínies estan començant a reaccionar. Per exemple, oferint serveis intermedis entre business i turista, especialment en vols de llarg recorregut (però no exclusivament). A força gent potser no li importa pagar 500 euros més només per poder anar en un seient semblant al de business i poder estirar les cames, però no els cal ni poder escollir el vi de l’hora de menjar ni que aquest sigui una selecció del xef mediàtic de torn. Per tant, estaran disposats a pagar un premium de 500 euros, però no de 2.000, que és el que habitualment fan les línies aèries. Aquesta idea però no és nova. Ja fa uns anys que Virgin Atlantic ofereix una classe denominada Premium Economy que més o menys ve a cobrir aquest segment. També dins d’aquest àmbit s’estan fent proves en el denominat “last-minute upgrade”, és a dir oferir la possibilitat de pujar de categoria a l’avió pagant un suplement que s’ofereix a l’hora d’embarcar.
Però fins i tot hi ha variacions al segment de turista. Per exemple, oferint als passatgers menús de pagament de qualitat. Nombroses aerolínies han detectat que els clients són reticents a pagar el menjar i la beguda si aquesta és de tipus standard, però s’animen a consumir a l’avió si el menjar és premium. El Wall Street Journal es feia recentment ressò d’algunes aerolínies americanes que, fins i tot oferint de franc l’opció standard, guanyaven diners en aquest àmbit.
I és que el futur de les aerolínies passa per acceptar que el model tradicional de tres classes uniformes (primera, business i turista) ja ha passat a la història. El viatger del futur potser demanda alguns serveis premium (per alguns el seient, per d’altres l’entreteniment, o per d’altres el poder dur dues maletes a la bodega), mentre que per la resta de serveis opta per serveis bàsics, cercant el preu més ajustat possible. La tecnologia i la logística actuals permeten que aquest model “a la carta” pugui realitzar-se sense excessives complicacions. I, el que és millor, permeten extrapolar els models de yield management al conjunt de serveis que ofereixen els avions.
Efectivament…
Coincideixo plenament amb que el consumidor potser “vol” certs detalls dels actuals “packs business”, doncs no li cal, per exemple, la “barra lliure” de begudes, però sí l’espai o un determinat equipament.
Quelcom similar passa amb els hotels (per no parlar dels restaurants).
A més, s’ha de tenir present que el “paga la empresa”… comença a no ser sinònim de “barra lliure” de despeses..