En què es basa aquesta estimació? El que ha fet l’autor, el professor de la UB Vicente Royuela, ha estat calcular l’ingrés per temporada de la Monumental, que ha situat en prop de 4,4 milions d’euros, la qual ha computat basant-se en el nombre d’assistents a les curses del 2007 (111.060) multiplicat per un ingrés mitjà de 40 euros per assistent. Aquesta és la xifra que utilitza com a base per calcular el lucre cesant, és a dir, els ingressos que deixaria de percebre. Suposant un període de vida de 99 anys, aquest se situaria en 253 milions d’euros si es calcula una taxa de descompte real de l’1% (això és es té en compte el tipus d’interès i la taxa d’inflació). A aquesta pèrdua caldria afegir el dany emergent, que situa entre 50 i 150 milions d’euros. Sumant ambdues quantitats sorgeix la màgica xifra de 300 milions d’euros.

Però aquest càlcul és erroni.

1. El primer problema de quantificació el trobem en el lucre cessant, que s’ha calculat de manera barroera agafant els ingressos totals en comptes dels beneficis, que és el que pertocaria. L’autor es justifica considerant que altres actors es veuran perjudicats per la mesura per la via indirecta (al ser treballadors o proveïdors), i que per tant també cal tenir en compte aquestes pèrdues a l’hora de fer un còmput global. D’entrada aquest raonament ja planteja problemes, ja que, si ja és difícil molts cops justificar un lucre cessant directe, més ho és si estem parlant ja d’efectes indirectes. A més, fent el càlcul d’aquesta manera s’incorre en un error, que consisteix en considerar que la pèrdua dels proveïdors o treballadors és igual als seus ingressos, cosa que és falsa. Si es vol incorporar aquest lucre cessant indirecte cal fer dues coses (1) donar també la xifra del lucre cessant directe i (2) a l’hora de calcular el lucre cessant indirecte tenir en compte que cal computar els beneficis perduts i no pas els ingressos perduts.

2.- El segon problema sorgeix en la quantia que s’agafa, ja que aquesta prové d’una estimació molt aproximada i que només es basa en una dada real: el nombre d’assistents. Una consulta als comptes de l’empresa Toros y Espectáculos S.A. (l’empresa del Grup Balañá que realitzava l’explotació de la plaça) mostra uns ingressos d’explotació que en el període 2000-2006 es van situar al voltant del milió d’euros. Cal tenir en compte de què fins a la temporada 2007 aquesta empresa explotava directament l’empresa, pel que podem pensar que els ingressos de taquillatge eren del voltant del milió d’euros. Això dóna una xifra d’ingrés per assistent molt baixa (10 euros), però que potser té sentit: fins a la temporada 2007 bona part de l’assistència a la plaça estava formada per grups de turistes, el que podria justificar els baixos ingressos per assistent. Una altra dada interessant és el benefici, que se situava en aquell període en 90.000 euros per temporada. Probablement aquests baixos beneficis són els responsables de què Balañá decidís abandonar l’explotació directa i arrendés la plaça a una empresa externa a canvi d’un lloguer.

3.- Aquesta seria la màxima quantitat de lucre cessant per temporada. No obstant es pot pensar que, mancada de curses de braus, l’empresa decideixi donar-hi altres usos a la plaça, com per exemple aumentar-ne la utilització per altres espectacles, com poden ser concerts o funcions de circ. Per tant, el que caldria mirar seria el benefici diferencial resultant de passar de poder fer curses de braus a un escenari on no és possible. Molt probablement doncs la xifra es podria reduir sensiblement.

4.- De la mateixa manera, no queda clar el concepte de dany emergent. Aquest existiria si se li impedís desenvolupar qualsevol de les activitats que fins a llavors es desenvolupaven sense que hi hagués la possibilitat de realitzar-ne de noves, cosa que no és el cas. A més, es tornen a comptabilitzar partides que també s’inclouen en el càlcul de lucre cessant.

Per tant, una estimació molt aproximada de la indemnització a percebre per l’empresa Balañá seria com a màxim de 5,6 milions d’euros (aplicant una taxa de descompte de l’1%). Si incloem els elements indirectes, cosa que podem aproximar agafant el multiplicador de la TIOC-2005 per al sector d’activitat d’activitats recreatives, parlaríem d’una indemnització màxima de 7,4 milions, a percebre també per tercer actors.

Però la quantitat real és encara inferior. El càlcul s’ha fet agafant com a període de referència 99 anys, xifra que és totalment exagerada. Se suposa que tot empresari és capaç de reorientar els seus negocis en un termini raonable. Un període de 10 anys sembla més que raonable perquè es pugui reorientar el negoci de manera satisfactòria. Per tant, el màxim a percebre es reduiria fins als 860.000 euros (aplicant novament una taxa de descompte de l’1%).

Aquestes dades són molt aproximades i en cap cas pretenen ser cap estudi científic, però evidencien que el que s’ha venut com a estudi presenta alguns dubtes raonables que fan relativitzar les suposades indemnitzacions a abonar.

La setmana passada se celebrà a la Llotja de Mar una jornada que sota el nom “Captant el talent femení per a les organitzacions de futur” volia analitzar quins factors frenaven la presència de les dones en els quadres de comandament de les empreses. Durant la jornada s’aprofità per presentar oficialment l’estudi sobre la presència de les dones en programes MBA i les seves implicacions sobre la funció directiva. L’estudi parteix d’una premisa: les dones, tot i constituir el 60% de la població amb estudis superiors en els trams d’edat de 25 a 45 anys, encara són una minoria entre els participants dels programes MBA. Així, a la majoria d’escoles de negocis, el percentatge de dones que participen en els programes se situa entre el 25 i el 40%, una xifra que encara baixa més si ens referim als programes executius.

Quines causes podien explicar aquesta aparent paradoxa? Davant d’aquesta situació què cal fer? Aquestes foren les pregunta que es transmeté als ponents. Sobre les causes, es va evidenciar un ampli consens en què bona part del problema és de cicle vita. Les dones s’enfronten molts cops a tres decisions simultànies de gran importància. tenir fills, promocionar a l’empresa, i fer un programa MBA.

Menys unànime fou la resposta sobre quines solucions calia adoptar. Si bé algunes veus creien necessàries algunes mesures com habilitar guarderies a les escoles de negocis per facilitar la conciliació d’estudi i família, altres anaven més enllà i parlaven obertament de canvi de paradigma de les relacions professionals. Així, s’incidí molt en la millora de la gestió del temps, tant en la programació de reunions com en l’abandonament de la “cultura de la presencialitat” en favor de la “cultura dels resultats”.

Tot plegat un interessant debat que no ha fet més que començar i que no afecta únicament a les dones. Les organitzacions del segle XXI res tindran a veure amb les del segle XX, perquè els treballadors del segle XXI mostren ja més diversitat que mai.

I efectivament sembla que així ha estat, ja que des de fa unes setmanes Panrico ha tornat a distribuir els Donuts de la manera tradicional. No s’han aclarit les raons, però s’intueix que la reacció del públic no ha estat favorable. Segurament els avantatges d’una major higiene i frescor del producte no han estat percebuts pel consumidor final, que ha acabat fixant-se amb el fet de què la distribució del producte s’espaiava, i que per tant necessàriament no era fresc. Tampoc podem ignorar que la gent és de costums fixos, i que si un producte funciona, millor no tocar-lo.

I si no que els ho preguntin als de la Coca-Cola, que ara fa gairebé 25 anys van cometre un dels majors fiascos que hagin comès mai: la introducció de la New Coke.

Cinema Palacio Balañá abans de la seva reforma. Font: City in Space

El passat 22 de febrer La Vanguardia publicava un reportatge sobre l’evolució del sector cultural en el context econòmic en el que ens movem. Malgrat que la situació econòmica no és bona, moltes de les indústries culturals no només no han notat la crisi, sinó que fins i tot han experimentat increments en la seva facturació. No obstant això, aquest escenari no és compartit per totes les indústries. La bona evolució del teatre o del sector editorial contrasta amb la mala evolució del cinema o de les discogràfiques.

En el cas del cinema la temptació ràpida pot ser atribuir els problemes del sector a la pirateria i a les descàrregues il·legals per Internet. Però potser cal plantejar-se una pregunta: ofereix el cinema el producte adequat als seus clients? A la vista de l’evolució d’assistència a les sales de cinema, la resposta és clarament no.

Dos exemples de què alguna cosa falla. Un matrimoni de mitjana edat em comentava que, després d’anar per primer cop al cinema en molt de temps, dubtaven en tornar-hi a anar. Per a ells, hi ha poques pel·lícules que els interessin, el so de la sala és massa fort i els molesta especialment veure la gent menjant i bevent a la sala. Prefereixen anar al teatre, a concerts musicals o a l’òpera (on són abonats), llocs on per cert l’entrada val com a mínim tres o quatre cops més que al cinema. No es tracta d’un cas anecdòtic, ja que dies enrere Martí Savalls va fer una reflexió semblant al bloc que manté a Expansión.

On és el problema? L’aposta que anys enrere es va fer pel públic jove de nivell adquisitiu mig-baix. Situant els cinemes en obscurs polígons, farcint-los de crispetes i refrescos XXL, i omplint la cartellera de blockbusters es va retenir un cert mercat, però a costa d’eliminar als clients de major edat. Les mancances econòmiques d’una generació a qui se li exigeix tot i no se li dóna res, unit al major nombre d’alternatives d’oci i els avenços tecnològics, han fet que els ingressos es desplomessin. En canvi, és el públic a qui van deixar completament abandonat l’únic que actualment podria sostenir, per raons econòmiques i també culturals, el mercat cinematogràfic. Coses de la vida…

Font: José M. Baliellas

El sorteig de Nadal cada any deixa postals irrepetibles. La d’aquest any, però, posa de manifest algunes de les mancances de la política comercial de les entitats financeres, i més concretament la discrecionalitat en el cobrament de comissions. Un dels agraciats amb la Grossa mostra la seva llibreta d’estalvis amb els 300.000 euros acabats d’ingressar. Però a la llibreta es mostra com els 70 euros inicials van quedar gairebé en res a causa de comissions de manteniment i diverses. No triguen a arribar les crítiques a l’entitat financera.

Tenen dret les entitats bancàries a establir comissions per emetre targetes de crèdit, cobrar un xec o realitzar una transferència? Sobre el paper sí, ja que estan prestant uns serveis que tenen un cost. Ara bé, quin és el cost real d’una transferència que li costa 5 euros al client, o el manteniment d’un compte? En alguns casos aquestes comissions res tenen a veure amb el cost del servei.

I aquí entra un altre tema: la discrecionalitat de les comissions. Tenir bones relacions amb el director de l’oficina pot representar el “perdó” o l’”arreglo” de força comissions. Però té sentit un esquema de relació d’aquest tipus en l’actualitat, amb informació que ens arriba de totes bandes? A mi em recorda una mica el que passava anys enrere, quan s’anava a una agència de viatges a buscar un bitllet d’avió. Generalment un sortia pensant de què no li havien venut el millor bitllet, però com no hi havia manera de contrastar la informació (llevat de tenir un conegut treballant en agències de viatges), només quedava en sospita. No es cap casualitat que un dels primers èxits del comerç per Internet van ser els bitllets per a vols…

Si aquest resultat ja és preocupant per ell mateix, més ho són les solucions que ens planteja l’administració competent: requerir que al final dels estudis universitaris el nivell d’anglès sigui equivalent al B2, és a dir, quatre nivells d’Escola Oficial d’Idiomes. Aquest nivell s’haurà d’acreditar, bé mitjançant la superació d’una prova, bé cursant un nombre de crèdits d’assignatures impartides en aquesta llengua. Malauradament es tracta d’un pegat que dubto molt solucioni massa problemes. En primer lloc, perquè mesures d’aquest tipus deixen fora al 60% dels joves del nostre país que finalitzen els seus estudis abans de la universitat, molts dels quals hauran de guanyar-se la vida en sectors com el turisme. En segon lloc, perquè la universitat no pot ser el lloc on s’hagin de solucionar mancances del sistema educatiu de base, sigui en idiomes, en matemàtiques o en coneixements de tecnologies de la informació i la comunicació. I finalment, perquè sembla més lògic analitzar que ha passat perquè més hores d’anglès no hagin donat cap fruit, en comptes de llençar-se a fer més cursos alegrement.

Per cert, no sé si serà signe de què alguna cosa no funciona bé, però hem passat del l’Aprendre Idiomes a l’Aprendre Anglès a seques. Es tracta al meu entendre d’un greu error, tenint en compte la nostra posició estratègica a l’arc mediterrani. Que els nostres graduats dominin l’anglès és imprescindible, però si volem gaudir d’un avantatge competitiu addicional al sol i la platja hauríem de plantejar-nos seriosament que les noves generacions dominessin una segona llengua estrangera, i de manera especial el francès.

En uns moments de crisi econòmica poden sobtar titulars del tipus “Caldran 100.000 immigrants qualificats” que periòdicament apareixen als nostres diaris. Què hi ha de cert en tot això?

• Contrastant dades de formació i tipus d’ocupació es constata de què existeix el mercat laboral està farcit de desajustaments. Hi ha moltes feines de mitjana qualificació que no compten amb treballadors amb formació equivalent, el que significa haver de recórrer a persones amb una formació inferior a la qualificació requerida. En canvi “sobren” persones amb formació superior (universitària) en relació a les feines que requereixen una formació d’aquest tipus, així com persones amb formació primària o inferior.

• A data d’avui, la política de “papers per a tothom” que implícitament s’ha aplicat ha fet que el perfil d’immigrat sigui, en termes de formació, similar al dels treballadors autòctons.  La gran diferència està, però, en termes del tipus de feines que fan. Així, mentre l’11,5% dels ocupats autòctons desenvolupava feines no qualificades el quart trimestre del 2007, aquesta proporció arriba al 34,2% dels immigrants. Aquesta proporció s’inverteix en el cas dels tècnics i professionals (27,5 % dels ocupats autòctons versus 7,5% dels ocupats immigrants).

• Cal tenir en compte que en els propers anys les entrades al mercat laboral d’autòctons no compensaran les sortides del mercat laboral de les persones que es jubilen. Per una banda, cal tenir en compte que s’estan començant a jubilar les generacions nascudes a finals dels 40 o principis dels 50, quan els naixements van repuntar després d’una dècada marcada per la guerra i les penúries de la immediata posguerra. Per altra banda, s’estan incorporant al mercat laboral les generacions nascudes a finals dels vuitanta, justament on es produeix el mínim històric de naixements

• Per tant és raonable pensar que, malgrat que l’atur creixi en els propers anys, hi hagi força mancances de professionals en algunes ocupacions que hagin de ser cobertes bé (1) mitjançant la reubicació de persones ocupades en altres feines o a aturats; o (2) tirant mà de la immigració. Recol·locar a persones que ja estan al mercat laboral no sempre és fàcil, però tampoc és impossible. Per això cal una política activa d’ocupació amb una formació adequada…i també temps. La immigració, per tant, permet cobrir forats que la recol·locació no pot aconseguir.

• Malgrat tot, on veritablement calen immigrants és en feines de qualificació mitjana, és a dir, aquelles que generalment requereixen formació professional. El model productiu actual no permet absorbir prou persones amb formació superior, el que pot traduir-se en una competència per llocs de treball per part d’aquests col·lectius, amb el risc de rebuig que això pot representar.

Si esteu interessats en immigració i mercat de treball us recomano la lecutra de l’informe Inmigración y Mercado de Trabajo. Si voleu saber més sobre desajustaments al mercat laboral, us recomano un capítol de la Memòria Econòmica de Catalunya corresponent al 2007 que tracta sobre aquest tema.

Els recessionista no deixen de ser uns fashionista reprimits. Es tracta de consumidors compulsius, disposats fins i tot a tirar de crèdit per mantenir el ritme de consum, però que per circumstàncies alienes a la seva voluntat han hagut d’estrenye’s el cinturó. Per tant, no és descartable que un cop la incertesa econòmica desaparegui (esperem que la crisi sigui curta) retornin als seus hàbits originals.

A nivell espanyol existeix una categoria de consumidors similars, els anomenats lonchafinistas. Aquest col·lectiu intenta mantenir el tren de vida malgrat l’ofegament que suposa comptar amb una hipoteca-cayenne a 30 anys i la inflació rampant que hem experimentat els darres mesos.  Les solucions que propugnen són les mateixes: sortir a sopar fora, però compartint plats i oblidant-se de demanar les postres i els vins.  Els lonchafinistas van començar a ser visibles cap a finals del 2006, i van ser objecte d’especial atenció per fòrums com burbuja.info. Ara, a meitat del 2008, comencen a ser legió. I si no que els ho preguntin a El Corte Inglés, que aquesta setmana ha presentat una línia de productes alimentaris de gamma blanca per competir amb el hard discount. Es podrà continuar anant al super del Corte Inglés (que a moltes zones encara és gaudir d’un cert estatus), però contenint la factura.

Una quantitat massa baixa? La majoria d’estadístiques assenyalen que als països desenvolupats la proporció de dones directives d’empresa sol ser propera al 30%. No obstant això, es detecta que aquesta presència és desigual, ja que generalment els càrrecs que ocupen són de direcció intermèdia. En canvi, es tracta d’una xifra similar al percentatge de dones empresàries, que a nivell de Catalunya se situava l’any 2007 en el 27,1%.

I ja que parlem de dones empresàries (i per tant emprenedores), comentar-vos que el proper dimarts 30 hi haurà una taula rodona que celebrarem a la Universitat Pompeu Fabra i a la que hi esteu convidats a assistir.

Gairebé nou mesos després ja podem veure els efectes d’aquesta mesura. Avui ha aparegut una notícia a El País que comenta algunes de les disfuncions i abusos que ha generat aquesta mesura i que, no per casualitat, coincideixen fil per randa amb els raonaments que molta gent va fer mesos enrere: és una mesura inflacionista, els principals beneficiaris de la mesura seran qui menys ho necessiten (els propietaris) i pot arribar a expulsar del mercat als qui no estan en condicions d’optar  a aquestes ajudes.

En altres paraules, aquests ajuts acabaran convertint-se en objecte d’estudi als manuals d’economia, secció “la ineficiència de la intervenció estatal”.