Finalment ha arribat una decisió que alguns analistes (i que des d’aquí) havíem abonat: l’eliminació de les deduccions a l’adquisició de l’habitatge. La recent decisió del govern de limitar a partir del 2011 aquesta deducció (i de manera parcial) a aquelles persones amb rendes anuals inferiors a 24.000 euros constitueix la seva desaparició de facto, ja que difícilment una persona en aquest tram de renda està en condicions d’adquirir un habitatge.

De fet, la tria d’aquest límit de renda anual no és casual, ja que aquest any s’ha reintroduït una deducció al lloguer que segueix una fòrmula de deducció idèntica a la que ara es proposa a la venda. S’aconsegueix així una igualtat de tracte fiscal entre lloguer i adquisició, reparant-se així una històrica discriminació que ha estat un dels motors de la bombolla immobiliària. A més, el caràcter progressiu de la deducció (la deducció màxima només és aplicable per rendes molt baixes) evita l’efecte esglaó.

Un tema diferent és la manca d’equitat intergeneracional que genera aquesta mesura. Així, les persones que hagin adquirit o adquireixin un habitatge abans del 2011 tindran dret a gaudir de la deducció actual, mentre que a partir d’aquella data no existirà tal dret. En altres paraules, aquesta mesura constitueix una pujada d’impostos en tota regla a les generacions més joves. Un fet que no passa inadvertit per unes generacions que s’han vist perjudicades tant laboralment, com també en un empitjorament de les condicions per accedir a les pensions de jubilació.

Recentment han sorgit iniciatives legislatives animades a establir impostos sobre les màquines de vending, les quals majoritàriament proveeixen d’articles que caurien en la categoria de “generadors d’obesitat”.  S’ha parlat d’un tipus impositiu del 18%. 

Seria econòmicament desitjable un impost d’aquestes característiques?

• Per una part ens trobem amb un problema clar d’externalitats negatives. Els fabricants de productes alimentaris utilitzen productes que els són econòmics però que generen problemes de salut als consumidors, generant al seu torn un problema de salut pública. L’impost permetria que els fabricants internalitzessin aquest cost, decantant-se per productes o tècniques no tan econòmiques, però més saludables.
• Per altra banda, sorgeixen els dubtes d’aplicabilitat pel que fa a quins productes serien elegibles i quins romandrien exempts. On es posa la barrera?
• Finalment un tercer aspecte a tenir en compte: imposant impostos sobre el vending podem no assolir el nostre objectiu final, ja que la distribució pot derivar-se cap a altres canals alternatius.

Malgrat tot, potser és millor un impost sobre les màquines de vending que no pas la prohibició directa del vending a establiments escolars o culturals, tal i com ja passa a parts d’Estats Units.

Més important és que els autors ofereixen propostes per minimitzar el cicle depressiu, les quals malauradament no van en consonància amb les polítiques que està adoptant el govern.

Si aquest resultat ja és preocupant per ell mateix, més ho són les solucions que ens planteja l’administració competent: requerir que al final dels estudis universitaris el nivell d’anglès sigui equivalent al B2, és a dir, quatre nivells d’Escola Oficial d’Idiomes. Aquest nivell s’haurà d’acreditar, bé mitjançant la superació d’una prova, bé cursant un nombre de crèdits d’assignatures impartides en aquesta llengua. Malauradament es tracta d’un pegat que dubto molt solucioni massa problemes. En primer lloc, perquè mesures d’aquest tipus deixen fora al 60% dels joves del nostre país que finalitzen els seus estudis abans de la universitat, molts dels quals hauran de guanyar-se la vida en sectors com el turisme. En segon lloc, perquè la universitat no pot ser el lloc on s’hagin de solucionar mancances del sistema educatiu de base, sigui en idiomes, en matemàtiques o en coneixements de tecnologies de la informació i la comunicació. I finalment, perquè sembla més lògic analitzar que ha passat perquè més hores d’anglès no hagin donat cap fruit, en comptes de llençar-se a fer més cursos alegrement.

Per cert, no sé si serà signe de què alguna cosa no funciona bé, però hem passat del l’Aprendre Idiomes a l’Aprendre Anglès a seques. Es tracta al meu entendre d’un greu error, tenint en compte la nostra posició estratègica a l’arc mediterrani. Que els nostres graduats dominin l’anglès és imprescindible, però si volem gaudir d’un avantatge competitiu addicional al sol i la platja hauríem de plantejar-nos seriosament que les noves generacions dominessin una segona llengua estrangera, i de manera especial el francès.

Al meu entendre, els dos grans errors d’aquest pla han estat (1) el sistema de subvenció, mitjançant una bonificació en el préstec en comptes d’un ajut directe per una quantitat equivalent, i (2) l’antiguitat mínima requerida. En el primer lloc, s’obliga al potencial beneficiari a finançar mitjançant un préstec l’adquisició del vehicle, el que potser no té massa sentit quan es tracta de cotxes de la banda baixa de preu (una de les condicions per a la financiació és que el vehicle no tingués un cost superior als 20.000 euros). Pel que fa a l’antiguitat mínima, aquesta és excessiva, ja que el parc de vehicles amb més de 15 anys és testimonial i en la majoria de casos correspon a persones que utilitzen l’automòbil de manera molt circumstancial i que, cas de canviar-lo, es decanten per models de segona mà.

El pla, malgrat el que diguin alguns crítics, tenia coses positives, com la de subvencionar únicament aquells vehicles amb menors emissions contaminants. Donar màniga ampla en aquest aspecte el converteix en un ajut obert a la indústria del automòbil, el que el faria de difícil justificació, fins i tot invocant motius de seguretat.

És possible repescar el pla? Penso que sí, si es redueix l’antiguitat mínima a vuit anys, i es reconverteix en un ajut en efectiu en comptes d’una subvenció al préstec.