Economing » mercat de treball

Els MBA i les dones directives

David — Tue, 20 Jul 2010 13:40:49 +0000

La setmana passada se celebrà a la Llotja de Mar una jornada que sota el nom “Captant el talent femení per a les organitzacions de futur” volia analitzar quins factors frenaven la presència de les dones en els quadres de comandament de les empreses. Durant la jornada s’aprofità per presentar oficialment l’estudi sobre la presència de les dones en programes MBA i les seves implicacions sobre la funció directiva. L’estudi parteix d’una premisa: les dones, tot i constituir el 60% de la població amb estudis superiors en els trams d’edat de 25 a 45 anys, encara són una minoria entre els participants dels programes MBA. Així, a la majoria d’escoles de negocis, el percentatge de dones que participen en els programes se situa entre el 25 i el 40%, una xifra que encara baixa més si ens referim als programes executius.

Quines causes podien explicar aquesta aparent paradoxa? Davant d’aquesta situació què cal fer? Aquestes foren les pregunta que es transmeté als ponents. Sobre les causes, es va evidenciar un ampli consens en què bona part del problema és de cicle vita. Les dones s’enfronten molts cops a tres decisions simultànies de gran importància. tenir fills, promocionar a l’empresa, i fer un programa MBA.

Menys unànime fou la resposta sobre quines solucions calia adoptar. Si bé algunes veus creien necessàries algunes mesures com habilitar guarderies a les escoles de negocis per facilitar la conciliació d’estudi i família, altres anaven més enllà i parlaven obertament de canvi de paradigma de les relacions professionals. Així, s’incidí molt en la millora de la gestió del temps, tant en la programació de reunions com en l’abandonament de la “cultura de la presencialitat” en favor de la “cultura dels resultats”.

Tot plegat un interessant debat que no ha fet més que començar i que no afecta únicament a les dones. Les organitzacions del segle XXI res tindran a veure amb les del segle XX, perquè els treballadors del segle XXI mostren ja més diversitat que mai.

Han perdut poder adquisitiu els funcionaris?

David — Fri, 21 May 2010 15:35:49 +0000

L’anunci de la retallada del sou dels funcionaris i treballadors públics de la setmana passada no ha deixat indiferent ningú. Aquesta mesura, necessària per intentar reduir de manera ràpida un dèficit públic que anava camí de tornar-se recorrent, comportarà que segons la categoria professional del treballador la seva nòmina es vegi reduïda entre un 3 i un 15%.

La reacció dels afectats, com era previsible, ha estat una barreja d’incredulitat i indignació. Ningú imaginava que un treballador públic veiés reduït de cop la seva capacitat adquisitiva. De fet, entre aquests treballadors circula la idea de què han perdut capacitat adquisitiva en els darrers anys.

Efectivament si mirem les dades els treballadors públics han perdut poder adquisitiu respecte de la inflació. Així, un article recentment publicat a Expansión mostrava com l’evolució dels salaris nominals ha estat inferior a la inflació, pel que en 25 anys s’ha perdut una bona part de la capacitat adquisitiva.

Però aquesta pèrdua de capacitat adquisitiva no queda tan clara si tenim en compte dos fets:

Les taxes de variació anteriors es refereixen al salari base, però no als complements (generalment vinculats a l’antiguitat). A la pràctica, si es tenen en compte aquestes partides pot passar perfectament que la variació dels salaris reals canviï de signe i passi a ser positiva en comptes de negativa.
Cal també tenir en compte l’evolució dels salaris al sector privat. Malauradament no existeixen sèries de dades que permetin fer la comparació entre treballadors dels dos sectors amb competències similars, però sí tenim dades a nivell agregat. El Banc d’Espanya va realitzar una anàlisi de l’evolució de salaris al sector públic i privat a diversos països desenvolupats durant la darrera dècada, i s’aprecia clarament que el cas espanyol és únic en el fet de què l’evolució dels salaris públics ha estat molt més favorable que la dels salaris del sector privat, en relació al conjunt de països. Així, mentre els primers s’han incrementat en el seu conjunt un 15% en termes acumulats reals (descomptada la inflació), els salaris al sector privat han caigut un 10% de mitjana en termes acumulats reals.

Per tant, la tan esmentada afirmació de què els funcionaris han perdut poder adquisitiu és com a mínim discutible.

Enginyers penedits: el paradigma d’un mercat laboral mal

David — Thu, 28 May 2009 10:40:54 +0000

A l’edició del 21 de maig d’El País va aparèixer un reportatge sobre el fort descens en les matriculacions a les carreres d’enginyeria informàtica. I això, malgrat estar en un món on les TIC cada cop tenen un major pes a l’economia, i també malgrat que aquest sector és dels que està notant menys (com a mínim fins ara) la crisi.

Quines són les causes d’aquesta situació? Essencialment les males condicions laborals, especialment les vinculades al sou, i l’escàs reconeixement de la professió. Persisteix en molts àmbits del mercat laboral la percepció de què els enginyers informàtics fan una tasca rutinària i de qualificació no excessivament alta. I tot això acaba traduint-se en unes ofertes salarials que en altres països serien inacceptables. La situació a més es complica per la colisió de tasques entre enginyers, enginyers tècnics i tècnics informàtics (aquests darrers titulats en FP), no sempre ben definides ni enteses pere les empreses.

Des d’una perspectiva liberal, podríem considerar que el mercat s’està ajustant. Però hi ha un element a tenir en compte: les decisions vinculants es prenen força anys abans de la incorporació al mercat laboral. Un buidat de les aules avui pot significat l’escassetat de professionals d’aquí a una dècada.

Els efectes del “Plan E”

David — Fri, 10 Apr 2009 21:52:16 +0000

Plan E

Amb el nom de Pla E es coneix al conjunt d’accions empreses pel Govern d’Espanya a finals de 2008 per contrarestar el fort deteriorament de l’economia. Aquestes incloïen aspectes tan diversos com l’ampliació de les línies de finançament de l’ICO per a les PIMES, o la potenciació del tràfic de mercaderies per ferrocarril. Però segurament la mesura estrella d’aquest pla va ser l’anomenat Fons d’Inversió Local, consistent en un paquet de 8.000 milions d’euros destinat a la realització de petites obres municipals. El seu objectiu últim era proveir d’ocupació a una part important dels nous aturats, provinents del sector de la construcció. Segons les dades manejats, s’estima una creació de 278.000 llocs de treball directes i de fins a 400.000 d’indirectes.

Les particularitats d’aquest pla bàsicament dues:

En primer lloc el repartiment de fons es realitzava de manera proporcional a la mida de la població, per la qual cosa tots els municipis poden percebre quantitats per aquest concepte.
Les obres han d’iniciar durant 2009 i en qualsevol cas, han de justificar no més tard del primer trimestre del 2010.

L’aplicació del pla, però, ha estat controvertida. Així, des d’alguns fòrums s’ha criticat que el destí d’aquests ajuts sigui el costeja de les xarxes wifi, camps de futbol amb gespa artificial, o la construcció de bars i locals socials semblants . S’ha argumentat, per exemple, la paradoxa que suposa assignar 8.000 milions d’euros a noves obres mentre moltes empreses es veuen abocades al tancament pels retards en els pagaments de les administracions locals per serveis prestats.

Ha estat el Pla E i més concretament el Fons d’Inversió Local una bona idea?

Des d’un punt de vista econòmic, destinar inversions a infraestructures té un retorn social positiu. Tanmateix, una inversió en infraestructures per se no garanteix retorns socials positius. Pensem per exemple en aquell cas d’inversió al Japó en un llarg pont per unir dues illes … una de les quals comptava amb prou feines mig centenar d’habitants. La precipitació en el repartiment dels fons i en l’inici de les obres pot haver esbiaixat a la baixa la rendibilitat social de les obres.

L’objectiu del Pla E era generar llocs de treball. Les projeccions de llocs de treball a generar són el resultat d’extrapolar la generació mitjana de llocs de treball per unitat de despesa en obra pública. Tanmateix cal tenir en compte dues coses: (1) es tracta d’una mitjana que abasta un important nombre d’activitats (no és el mateix edificar un col legi d’instal lar gespa artificial en un camp de futbol) i (2) la inversió a realitzar és prou important com per alterar aquesta “generació mitjana de llocs de treball” basada en dades històriques. Molt ens temem, a la vista de la destinació dels recursos, que la generació real de llocs de treball serà clarament inferior a la prevista.

La tercera qüestió que cal plantejar és si existia una alternativa de ràpida implementació i no discriminatòria entre ciutadans per assignar els 8.000 milions d’euros del fons. Una alternativa que s’havia considerat era la d’emprar aquests recursos a pagar els deutes pendents d’ajuntaments amb proveïdors. Però una mesura d’aquestes característiques, que probablement hauria salvat més d’una empresa, s’enfrontaria al fet de tractar diferent als ciutadans en funció del municipi en el qual visquessin i, el que és pitjor, premiar aquells ajuntaments que no van poder satisfer les seves obligacions enfront de proveïdors.

Flexibilitzar el mercat laboral pot ser just (i eficient)

David — Thu, 12 Feb 2009 09:48:53 +0000

La forta destrucció d’ocupació experimentada al mercat laboral durant els darrers mesos ha encès de nou un debat recorrent relatiu a la cerca d’una major flexibilització del mercat laboral, i de manera especial, la reducció dels costos d’acomiadament. Diversos organismes, com el Fons Monetari Internacional o el Banc d’Espanya, han apuntat la rigidesa del mercat laboral espanyol com una clara amenaça per a l’economia espanyola. Malgrat això, la posició del govern i dels sindicats és radicalment contrària a mesures d’aquest tipus, tal i com s’ha palesat recentment.

Partim d’una constatació: el mercat laboral espanyol és un dels més rígids del món. Així ho posa de manifest, any rere any l’informe Doing Business. A l’edició de l’any 2009 Espanya se situava en el lloc 160 d’una llista de 181 països, envoltat de països del que pot anomenar-se el Tercer Món. Aquestes rigideses es manifesten en molts aspectes, però sobretot en els costos d’acomiadament.

Aquesta rigidesa ha tingut tradicionalment un preu: unes taxes de temporalitat desproporcionades per l’activitat econòmica. L’exemple més punyent d’aquesta darrera la trobem a les pròpies administracions públiques. En aquestes conviuen gairebé a parts iguals funcionaris amb personal laboral que en alguns casos encadena més d’una dècada de contractes d’obra i servei, i generalment amb pitjors condicions laborals.

Però la rigidesa del mercat laboral també té un altre preu. En els moments de crisi, com el que estem vivint, són els treballadors temporals els primers que van al carrer, encara que siguin els més productius o els qui tenen una menor càrrega salarial per a l’empresa. Però els baixos costos d’acomiadament, que en alguns casos poden arribar a ser nuls, fan que siguin els més fàcils (o els únics) que poden ser acomiadats d’una manera poc traumàtica per a l’empresa.

Enrocar-se defensant que els costos d’acomiadament no s’abaixen constitueix un acte d’egoisme, ja que estan condemnant a la pobresa i a la precarietat laboral una important fracció del mercat laboral. Els defensors de la mesura poden al•legar que si es flexibilitzés el mercat laboral probablement serien acomiadades les persones que tenen una pitjor empleabilitat futura, generalment persones ja d’una certa edat, i que els perjudicats per la no flexibilització són generalment persones joves sense càrregues i que en un futur tindran la seva oportunitat. Però malauradament aquest és un discurs de principis dels noranta. Actualment comença a haver força gent que porta més d’una dècada i que ha anat encadenant treballs-escombraria, malgrat les seves aptituds i habilitats.

Però a més d’egoisme, és també un mal favor per a l’economia, ja que pot produir una mala assignació de recursos, deixant al carrer a persones molt productives i mantenint a l’empresa a persones que aporten poc valor, però que són difícils d’acomiadar. En un moment de bonança econòmica, qualsevol empresa i qualsevol país es pot permetre tot tipus de males assignacions. En moments de crisi, una mala assignació de recursos pot condemnar a les empreses al tancament. I als països a una profunda recessió de la qual no aixequin el cap…

D’aprendre idiomes a defendre’s en anglès

David — Mon, 10 Nov 2008 20:12:53 +0000

A l’edició d’aquest mes de Món Empresarial, i dins de la columna que aquesta publicació reserva a les opinions de diversos associats del Cercle per al Coneixement, ha aparegut un article meu relatiu a l’aprenentatge d’idiomes, que transcric a continuació.
—-
Fa gairebé un quart de segle la Generalitat de Catalunya va impulsar una campanya publicitària anomenada “Aprendre Idiomes”, destinada a intentar girar full d’una assignatura pendent del sistema educatiu de llavors. En aquella època, l’aprenentatge d’un idioma estranger s’iniciava a 6è d’EGB, el que significava que en el millor dels casos, un estudiant que arribava a la universitat, ho feia havent realitzat set cursos d’idiomes. En el cas de l’anglès, això es traduïa en un nivell inferior al del First Certificate, o, en altres paraules, un domini insuficient de l’idioma per a un ús quotidià o professional. Les successives reformes educatives van permetre garantir que el nombre d’anys d’idioma estranger augmentés fins a estendre’s al llarg de tot l’ensenyament obligatori. Malauradament, aquest major nombre d’anys d’estudi no s’ha traduït en cap millora significativa. Mesos enrere, la pròpia Generalitat va concloure que, que el nivell d’anglès d’un estudiant que acaba el batxillerat se situa entre el nivell A2 i B1 del nivell comú de referència del Consell d’Europa – és a dir, un nivell corresponent a tres cursos d’escola oficial. En altres paraules, malgrat els esforços realitzats i amb una major penetració de l’anglès a la nostra societat, el nivell d’idiomes se situa al mateix nivell que el que tenien els estudiants que als anys 80 havien fet anglès com a llengua estrangera.

Si aquest resultat ja és preocupant per ell mateix, més ho són les solucions que ens planteja l’administració competent: requerir que al final dels estudis universitaris el nivell d’anglès sigui equivalent al B2, és a dir, quatre nivells d’Escola Oficial d’Idiomes. Aquest nivell s’haurà d’acreditar, bé mitjançant la superació d’una prova, bé cursant un nombre de crèdits d’assignatures impartides en aquesta llengua. Malauradament es tracta d’un pegat que dubto molt solucioni massa problemes. En primer lloc, perquè mesures d’aquest tipus deixen fora al 60% dels joves del nostre país que finalitzen els seus estudis abans de la universitat, molts dels quals hauran de guanyar-se la vida en sectors com el turisme. En segon lloc, perquè la universitat no pot ser el lloc on s’hagin de solucionar mancances del sistema educatiu de base, sigui en idiomes, en matemàtiques o en coneixements de tecnologies de la informació i la comunicació. I finalment, perquè sembla més lògic analitzar que ha passat perquè més hores d’anglès no hagin donat cap fruit, en comptes de llençar-se a fer més cursos alegrement.

Per cert, no sé si serà signe de què alguna cosa no funciona bé, però hem passat del l’Aprendre Idiomes a l’Aprendre Anglès a seques. Es tracta al meu entendre d’un greu error, tenint en compte la nostra posició estratègica a l’arc mediterrani. Que els nostres graduats dominin l’anglès és imprescindible, però si volem gaudir d’un avantatge competitiu addicional al sol i la platja hauríem de plantejar-nos seriosament que les noves generacions dominessin una segona llengua estrangera, i de manera especial el francès.

Caldran veritablement 100.000 immigrants qualificats?

David — Thu, 23 Oct 2008 15:48:55 +0000

En uns moments de crisi econòmica poden sobtar titulars del tipus “Caldran 100.000 immigrants qualificats” que periòdicament apareixen als nostres diaris. Què hi ha de cert en tot això?

Contrastant dades de formació i tipus d’ocupació es constata de què existeix el mercat laboral està farcit de desajustaments. Hi ha moltes feines de mitjana qualificació que no compten amb treballadors amb formació equivalent, el que significa haver de recórrer a persones amb una formació inferior a la qualificació requerida. En canvi “sobren” persones amb formació superior (universitària) en relació a les feines que requereixen una formació d’aquest tipus, així com persones amb formació primària o inferior.

A data d’avui, la política de “papers per a tothom” que implícitament s’ha aplicat ha fet que el perfil d’immigrat sigui, en termes de formació, similar al dels treballadors autòctons. La gran diferència està, però, en termes del tipus de feines que fan. Així, mentre l’11,5% dels ocupats autòctons desenvolupava feines no qualificades el quart trimestre del 2007, aquesta proporció arriba al 34,2% dels immigrants. Aquesta proporció s’inverteix en el cas dels tècnics i professionals (27,5 % dels ocupats autòctons versus 7,5% dels ocupats immigrants).

Cal tenir en compte que en els propers anys les entrades al mercat laboral d’autòctons no compensaran les sortides del mercat laboral de les persones que es jubilen. Per una banda, cal tenir en compte que s’estan començant a jubilar les generacions nascudes a finals dels 40 o principis dels 50, quan els naixements van repuntar després d’una dècada marcada per la guerra i les penúries de la immediata posguerra. Per altra banda, s’estan incorporant al mercat laboral les generacions nascudes a finals dels vuitanta, justament on es produeix el mínim històric de naixements

Per tant és raonable pensar que, malgrat que l’atur creixi en els propers anys, hi hagi força mancances de professionals en algunes ocupacions que hagin de ser cobertes bé (1) mitjançant la reubicació de persones ocupades en altres feines o a aturats; o (2) tirant mà de la immigració. Recol·locar a persones que ja estan al mercat laboral no sempre és fàcil, però tampoc és impossible. Per això cal una política activa d’ocupació amb una formació adequada…i també temps. La immigració, per tant, permet cobrir forats que la recol·locació no pot aconseguir.

Malgrat tot, on veritablement calen immigrants és en feines de qualificació mitjana, és a dir, aquelles que generalment requereixen formació professional. El model productiu actual no permet absorbir prou persones amb formació superior, el que pot traduir-se en una competència per llocs de treball per part d’aquests col·lectius, amb el risc de rebuig que això pot representar.

Si esteu interessats en immigració i mercat de treball us recomano la lecutra de l’informe Inmigración y Mercado de Trabajo. Si voleu saber més sobre desajustaments al mercat laboral, us recomano un capítol de la Memòria Econòmica de Catalunya corresponent al 2007 que tracta sobre aquest tema.

Cal limitar la contractació en origen?

David — Mon, 08 Sep 2008 17:55:43 +0000

Les declaracions del ministre Celestino Corbacho relatives a la necessitat de limitar, i fins i tot eliminar, la contractació en origen durant els propers anys, han causat un important enrenou. Després de què els empresaris expressessin la seva contrarietat, sembla ser que la proposta no tirarà endavant. Alguns polítics també han mostrat els seus dubtes sobre la idoneïtat d’una mesura d’aquestes característiques.

Tenia sentit la proposta? Sí i no. Per una banda ens trobem en un context en el que, no només no es crea ocupació, sinó que es destrueix. Per tant, no sembla que tingui massa sentit “importar” treballadors quan la feina no sobra, amb les conseqüències que això pot suposar. En aquest sentit, la proposta tenia la seva lògica.

Ara bé, un plantejament d’aquest tipus suposa que tots els treballadors (aturats i immigrants) poden desenvolupar qualsevol tipus de feina. Però aquest no és el cas. El mercat laboral és molt divers, i poden coexistir perfectament altes taxes d’atur per segons quins perfils de treballadors, amb greus problemes per trobar un treballador per a determinades ocupacions. L’únic cas en què això no és així és en feines que no requereixen cap tipus de qualificació. Però aquestes representen únicament el 15% del total del mercat laboral.

Per a la resta, el procés és més difícil, ja que ha de basar-se en la formació continuada i el reciclatge d’habilitats. En el millor dels casos estem parlant d’un any. I qui assegura al treballador que un cop completat el reciclatge aconseguirà una nova feina o bé aquesta feina li atorgarà unes condicions laborals similars a la feina perduda? Molt probablement, si no es tracta d’una ocupació en declivi o en vies d’extinció, o bé aquest treballador rebutjarà entrar en formació d’aquestes característiques, o bé serà utilitzada com a sistema d’espera mentre arriben temps millors. El problema de manca de treballadors en algunes ocupacions pot continuar existint.

Per tant, limitar o suprimir la contractació en origen no sembla una idea massa encertada. Un altre tema és si el sistema actual de contractació en origen, basat en l’elaboració prèvia d’un catàleg d’ocupacions de difícil cobertura, és el més encertat o pràctic de cara a eliminar desajustaments entre demanda i oferta de treball.

Quants treballadors necessitarem en el futur?

David — Mon, 17 Mar 2008 20:18:29 +0000

A finals de febrer, el CEDEFOP (The European Centre for the Development of Vocational Training) va presentar el primer estudi sobre la demanda de treballadors a la Unió Europea amb horitzó 2015. Sorprenentment, fins ara no ha existit un estudi sistemàtic sobre les necessitats de nous treballadors als diferents països de la Unió, el que hauria estat molt útil a l’hora de dissenyar polítiques educatives o d’immigració, entre d’altres.

Cenyint-nos al cas espanyol hi ha una sèrie de dades que crec mereixen ser comentades.

Es preveu que en el període 2006-2015 es necessitin una mica més de 5 milions de nous treballadors. D’aquests la immensa majoria (més o menys 4 milions) haurien de substituir treballadors que previsiblement sortiran del mercat laboral, mentre que només caldran poc més d’un milió de treballadors per cobrir nous llocs de treball. Cal tenir en compte, que en el període 1996-2005, el nombre d’ocupats a Espanya va passar de 12,9 milions a 19. En altres paraules, el ritme de creació de nous llocs de treball serà molt inferior al de la darrera dècada.

Per ocupacions, és interessant veure que totes elles, a excepció dels treballadors vinculats a feines agrícoles o pesqueres crearan ocupació. No obstant això, en alguns sectors la creació d’ocupació serà exclusivament per reposar treballadors que surten del mercat laboral. Aquest és el cas de les ocupacions vinculades als sectors industrials i també els treballadors administratius.

Els tècnics de suport, en canvi, seran el grup que en termes relatius creixerà més, especialment en llocs de treball de nova creació. També caldrà més mà d’obra no qualificada i treballadors en el sector serveis, en aquests casos principalment per reposició.

El grup de professionals, que és l’habitat natural de les persones amb formació universitària, creixerà, però moderadament. Previsiblement no serà capaç d’assumir el nombre de titulats que cada any surten de les universitats espanyoles.

Cal tenir en compte que totes aquestes previsions depenen críticament de dos factors: d’extrapolar dades històriques econòmiques (creixement del PIB, productivitat, estructura sectorial…) i de la composició de la força de treball, a més de fer una llarga sèrie de supòsits. Els nombres cal agafar-los amb una certa cautela, per si és important la tendència que apunten.

Absentisme, generació Y i cultura del canvi organitzatiu

David — Wed, 20 Feb 2008 23:12:07 +0000

L’absentisme comença a preocupar als empresaris. Amb el canvi de conjuntura econòmica i passada l’època de vaques grasses, cal tornar a mirar els costos. I un dels que creix any rere any és el derivat de l’absentisme laboral. Actualment l’índex d’absentisme se situa entre el 4 i el 5% a la indústria, però en algunes empreses pot arribar tranquil·lament a ser del 10%, com sembla que és el cas de la planta de Merck a Mollet. Als serveis la xifra és lleugerament inferior, però també amb tendència ascendent.

La Generalitat acaba de presentar un informe referit a aqust tema, identificant el perfil de l’absentista. Una de les conclusions més sorprenents és que els joves entre 16 i 25 anys tenen una taxa d’absentisme que dobla la dels adults, i fins i tot supera a la de les persones majors de 55 anys. Una segona dada interessant és que prop del 80% dels treballadors no han agafat cap baixa durant el 2007.

Una explicació superficial apuntaria a la falta de compromís de les persones de l’anomenada Generació Y, enfront de persones d’altres generacions. Les dades ens ajuden a justificar aquest plantejament. Però, què hi ha darrere d’aquesta teoria?

Potser el que ha fet la Generació Y és adaptar-se al nou mercat laboral. La manca de compromís d’aquesta generació com a treballadors és la conseqüència lògica de la manca de compromís de les empreses envers els treballadors, manifestada en les demandes de flexibilitat completa, començant per la relació laboral (temporal i a ser possible per ETT) i acabant per horaris o retribucions.

Potser es pot reduir una bona part d’absentisme millorant el clima laboral de les empreses. Contractes no tan precaris, permetre conciliar la vida familiar i professional i passar de la cultura de la presencialitat a la cultura dels objectius poden ajudar molt en aquesta direcció. L’experiència d’algunes empreses demostra com mesures com aquesta redueixen l’absentisme i incrementen la productivitat. La pregunta és: per què si així és això, no es du a terme? La resposta: la resistència al canvi de moltes organitzacions.