Aquesta tradicional desconfiança mútua ha tingut excepcions. La més sonada és la de Google, una empresa que entre els seus mèrits ha estat el de què dos estudiants de doctorat monetitzessin (i de quina manera) el seu coneixement.  A casa nostra també tenim gent que ha estat capaç d’establir ponts entre el món universitari i l’emprenedoria. En Dídac Lee n’és un d’ells.

Dimecres passat, en el decurs de la fira d’ocupació UPFeina, en Dídac va impartir una conferència als estudiants de darrer curs, donant-los a conéixer el que representa ser emprenedor. No és el primer cop que trepitja una universitat en qualitat de ponent. De fet, ja col·labora  en el programa MBA de la Universitat de Girona en qualitat de professor convidat.

De la xerrada (i la post-xerrada) em quedo amb una idea: ser emprenedor no només implica crear empreses, sinó també tenir la capacitat de fer allò que denomina intrapreneurship (saber vendre nous projectes empresarials al comitè de direcció). Si per la emprenedoria clàssica calen una sèrie de condicions (mínima burocràcia, entorn regulatori favorable, disponibilitat d’infraestructures…), aquestes també calen dins de l’empresa per tal de què aquests projectes puguin sorgir i puguin acabar arrelant. 

Un aspecte a tenir en compte és que no tothom pot beneficiar-se de l’ajut a l’establiment com autònom. Concretament, en queden exclosos els homes entre 30 i 45 anys.

Personalment considero que aquesta exclusió de facto ajuda ben poc a fomentar l’esperit emprenedor.

Diversos estudis mostren que el l’emprenedor-tipus (per exemple el perfil dels emprenedors madrilenys) és precisament el d’un home en aquest tram d’edat. Per tant, aquests ajuts no són pròpiament ajuts a l’emprenedoria, sinó ajuts perquè determinats col·lectius puguin ser emprenedors.

Arribats a aquest punt la pregunta que caldria fer-se és: per què el perfil d’emprenedor és un home, de mitjana edat, i amb estudis superiors? Apuntem algunes teories:

a) Els altres col·lectius (dones, joves, seniors) tenen majors dificultats que els homes de mitjana edat a l’hora de cercar finançament.

b) L’edat i els estudis poden ser factors determinants perquè una persona es decideixi a emprendre.

Em penso que la Generalitat s’ha quedat amb la primera teoria. D’acord amb la mateixa, si cal ajudar amb un col·lectiu, aquest hauria de ser aquell que ho té més difícil per trobar finançament.

Aquesta teoria té un gran però. Aconseguir finançament és sempre una tasca difícil, però no depèn bàsicament del fet de ser home o dona, jove o senior, sinó del pla d’empresa que hom pugui aportar. Aquest però sembla un criteri secundari per a la Generalitat, i prefereix discriminar les ajudes en funció de variables que puguin verificar-se només mirant el DNI.

Jo sóc dels qui penso que cal donar versemblança a la teoria B. És difícil que una persona de 20 anys es decideixi a emprendre, entre altres coses perquè li manca una mínima trajectoria professional i algun que altre fracàs. És difícil també que una persona passada la cinquentena s’arrisqui a emprendre, ja que generalment un es torna més conservador.

Per tant, probablement aquests ajuts acabaran tenint un efecte no desitjat ja que (a) no es farà l’ús que se’n faria si estiguessin oberts a tothom i (b) poden acabar finançant projectes inviables únicament pel fet d’anar signats per una persona que pertany a la “quota”.  Si jo fos la Generalitat em plantejaria universalitzar els ajuts, però sempre i quan es vinculessin a l’aprovació prèvia d’un pla d’empresa que oferís mínimes garanties de viabilitat. Així mateix, vincularia la quantia de l’ajut no al fet de tenir una determinada edat, sinó al sector en el qual pretén operar el nou negoci.

La presentació de Jesús Monleón fou molt micro, basada en la experiència personal que dóna estar al capdavant d’alguna de les plataformes de finançament més importants del nostre país. Al seu parer, no ha detectat canvis significatius en les facilitats per obtenir finançament per a projectes en fases inicials, per la qual cosa no apreciava a curt i mig termini que els e-emprenedors tinguessin més problemes a l’hora de cercar finançament que un any enrere.

La presentació d’en Marc Vidal (podeu llegir-la de primera m�), en canvi fou molt més macro, i va dirigir-se principalment al repte que suposava experimentar una crisi que amb una certa probabilitat sigui força important i d’abast mundial. Malgrat el missatge aparentment pessimista, hi havia un contrapunt que convidava a l’optimisme: fins i tot en un entorn de crisi hi ha oportunitats (i no precisament poques) per a triomfar, sempre i quan s’apliqui una m�nima prud�ncia.

D’entre els comentaris, em quedo amb el que va realitzar Emilio Márquez, qui comentava que, tot i no haver detectat problemes a l’hora de finançar projectes i de continuar patint una certa mancança de treballadors qualificats, sí que havia notat en els darrers temps que alguns treballadors estaven més preocupats de la seva hipoteca o del cost que suposava omplir el dipòsit del cotxe. En altres paraules: sí nota la crisi, però és per via indirecta.

Un tema que em va sobtar que ningú comentés va ser si el sector dotcom podia afrontar amb majors o menors garanties un canvi de cicle econòmic com el que hem entrat. La meva opinió personal és que es tracta d’un dels sectors millor posicionats per a fer front al tsunami (cas de què les prediccions que faci en Marc acabin passant) o a la forta maror (escenari més que probable). La raó és molt senzilla: és probablement un dels pocs sectors que ha sobreviscut a una important crisi en els darrers anys. La crisi del 2000-2002 va fer madurar de cop el sector i els plans de negoci actuals són tant o més rigorosos que molts dels que es presenten al món offline.

I una altra dada a tenir en compte: la fi de l’era del totxo pot ajudar, i molt, a finançar projectes mínimament viables. D’alguna cosa hauran de viure els bancs…