Per al conjunt d’Espanya es preveu que el nombre de turistes caigui un modest 0,2%. Aquest percentatge, però, serà més gran en el cas de Catalunya, on la caiguda pot arribar a situar-se en el 4%. Bona part d’aquests mals resultats és atribuïble a l’evolució dels mercats britànic, italià o alemany, els quals presentaran taxes de reducció superiors al 6% en el cas català.

A què es deu aquesta forta caiguda? Si mirem les perspectives d’estada mitjana, s’observa però que aquesta augmentarà lleugerament (un 2,1% a Catalunya). Aquesta tendència del creixement de les estades mitjanes ja va teni lloc l’any passat, justament quan es va iniciar la caiguda en el nombre de turistes. Una possible explicació d’aquestes xifres divergents pot ser que la molt negativa evolució del turisme de “city breaks” que tant es van popularitzar a mitjans de la dècada gràcies sobretot a les línies de baix cost. Passat l’efecte novetat i amb uns preus dels bitllets en ascens continu és previsible que aquest tipus de turisme estigui tornant a un cert punt d’equilibri.

Finalment cal revisar una tercera variable, que de fet és la més rellevant: la despesa. En termes de despesa diària per turista s’estima una caiguda lleugera (-1,4%), el que unit al creixement de l’estada fa que la despesa per turista augmenti un 0,7%. I, combinant-ho amb l’evolució del nombre de turistes, farà que la despesa total caigui un 3,4%, fins als 9.283 milions d’euros.

Males perspectives? No necessàriament. Fins ara només s’ha comentat l’evolució del turisme estranger. És previsible, però, que el turisme interior augmenti significativament a causa de la crisi. Malauradament les dades no permeten fer previsions acurades i comparables amb les presentades anteriorment, el que permetria obtenir una xifra d’evolució global. També, però, cal qüestionar-se si l’estratègia que es va seguir fa uns anys (basada en molts turistes i poca estada i despesa) ja ha arribat als seus límits i no caldria apostar per noves estratègies per captar i retenir turisme que permeti mantenir, i fins i tot augmentar la despesa turística.

L’anunci de la retallada del sou dels funcionaris i treballadors públics de la setmana passada no ha deixat indiferent ningú. Aquesta mesura, necessària per intentar reduir de manera ràpida un dèficit públic que anava camí de tornar-se recorrent, comportarà que segons la categoria professional del treballador la seva nòmina es vegi reduïda entre un 3 i un 15%.

La reacció dels afectats, com era previsible, ha estat una barreja d’incredulitat i indignació.  Ningú imaginava que un treballador públic veiés reduït de cop  la seva capacitat adquisitiva. De fet, entre aquests treballadors circula la idea de què han perdut capacitat adquisitiva en els darrers anys.

Efectivament si mirem les dades els treballadors públics han perdut poder adquisitiu respecte de la inflació. Així, un article recentment publicat a Expansión mostrava com l’evolució dels salaris nominals ha estat inferior a la inflació, pel que en 25 anys s’ha perdut una bona part de la capacitat adquisitiva.

Però aquesta pèrdua de capacitat adquisitiva no queda tan clara si  tenim en compte dos fets:

1. Les taxes de variació anteriors es refereixen al salari base, però no als complements (generalment vinculats a l’antiguitat). A la pràctica, si es tenen en compte aquestes partides  pot passar perfectament que la variació dels salaris reals canviï de signe i passi a ser positiva en comptes de negativa.
2. Cal també tenir en compte l’evolució dels salaris al sector privat. Malauradament no existeixen sèries de dades que permetin fer la comparació entre treballadors dels dos sectors amb competències similars, però sí tenim dades a nivell agregat. El Banc d’Espanya va realitzar una anàlisi de l’evolució de salaris al sector públic i privat a diversos països desenvolupats durant la darrera dècada, i s’aprecia clarament que el cas espanyol és únic  en el fet de què l’evolució dels salaris públics ha estat molt més favorable que la dels salaris del sector privat, en relació al conjunt de països. Així, mentre els primers s’han incrementat en el seu conjunt un 15% en termes acumulats reals (descomptada la inflació), els salaris al sector privat han caigut un 10% de mitjana en termes acumulats reals.

Per tant, la tan esmentada afirmació de què els funcionaris han perdut poder adquisitiu és com a mínim discutible.

El Fedea, probablement una de les institucions més solvents d’Espanya pel que fa a la recerca en economia aplicada, publica des de fa uns mesos l’anomenat “Indice f”, el qual mesura l’evolució de l’economia espanyola a partir d’una sèrie d’indicadors. Segons les darreres dades,  corresponents al 5 de maig, es pot dir que ha passat el pitjor de la crisi econòmica que va arrencar l’any 2008.

Una de les bondats d’aquest indicador, que ajusta molt bé l’evolució del PIB, és que permet avançar uns resultats que, en el millor dels casos se serveixien de manera trimestral. Aquest fet és particularment interessant en un període com l’actual, en el que els canvis a l’economia han estat massa importants com per esperar uns mesos a tenir informació quantitativa. A més, l’índex, per la seva construcció, pot ser reconstruït des de principis dels vuitanta, el que permet visualitzar força bé l’evolució de l’economia espanyola de les darreres dècades… i l’excepcionalitat de la darrera crisi.

Caldrà veure però si els esdeveniments de les darreres setmanes i els efectes de les futures retallades pressupostàries i increments dels tipus impositius afectaran l’evolució de l’índex durant les properes setmanes.

Maddison fins i tot va atrevir-se a fer estimacions del PIB de diferents països que comprenen els dos darrers milenis. Evidentment cal prendre aquestes estimacions amb molta precaució,  però serveixen per tenir una lleugera idea de la riquesa de les nacions al llarg dels temps. Així, per exemple, és interessant veure com Itàlia fou el país més “ric” fins al segle XVII, o com el PIB de la Xina era molt similar al dels països europeus ben bé fins al segle XVI.

Una predicció agosarada? Probablement no. De fet, es pot inferir de la pròpia sèrie del PIB. Generalment prestem atenció a la taxa de variació interanual. Això és, comparem el PIB d’un trimestre en relació al del trimestre corresponent de l’any anterior.  Aquest procediment té un clar avantatge: elimina els problemes d’estacionalitat que sorgirien si comparéssim les dades d’un trimestre amb l’immediatament anterior.

No obstant això, aquest càlcul planteja un seriós problema quan les sèries presenten un canvi brusc, ja que solen suavitzar-lo. En aquest cas cal rècorrer als creixements intertrimestrals, sempre i quan la sèrie estigui desestacionalitzada. Afortunadament l’Ine proporciona una sèrie desestacionalitzada i lliure d’efectes de calendari.

Si grafiquem els increments intertrimestrals i els anualitzem (multiplicant-los per 4),  podem observar com la sèrie va assolir el mínim el primer trimestre del 2009 i com s’ha anat produint una recuperació al llarg de l’any fins a la pràctica estabilització d’aquest trimestre. Si atenem a la variació interanual, en canvi, es veu com l’evolució es menys marcada i com el mínim s’assoleix amb posterioritat. Per tant, probablement tinguem durant el 2010 taxes negatives de creixement del PIB en termes interanuals, però positives si la unitat d’anàlisi fos el creixement trimestral anualitzat.

Un altre tema és si les taxes de creixement del 2010, tot i que positives, poden ser prou significatives com per poder afirmar que s’ha acabat l’estancament econòmic.

Així les coses, i de manera una mica sorprenent, la llista l’encapçala Gary Becker, Premi Nobel d’Economia l’any 1992 i que manté, juntament amb Richard Posner, un bloc força actiu. El segon lloc de la posició és per Greg Mankiw, conegut pel gran públic pels seus llibres d’introducció a l’economia, el blog del qual per cert està hostatjat a Blogger. Curiosament, el recentment traspassat Samuelson, ocupa la quarta posició, gràcies a un blog que, més que parlar d’economia, parla sobre el darrer llibre de Samuelson.

Dues dades que destaquen de la llista: l’elevada edat mitjana dels blocaires, tots ells acadèmics consagrats (i algun d’ells fins i tot passat de moda); i el fet de què els primers llocs estiguin copats per autors d’universitats dels Estats Units. Els autors del treball donen la seva particular visió sobre aquesta darrera observació.

Es podrà criticar la metodologia, però  com a exercici és força interessant.

5KNPRMHX2MCW

Cal sospitar d’aquesta inversió financera? La veritat és que els emissors no ho han posat massa fàcil en termes de transparència informativa.  Però també és cert que aquesta emissió de pagarès és similar a d’altres que realitzen empreses més o menys grans que no cotizen a la borsa. Per exemple, uns coneguts grans magatzems utilitzen regularment aquest mecanisme oferint rendibilitats, que sense igualar aquesta, són també força altes.  També una coneguda cadena de gimnasos barcelonina utilitzà aquest sistema (en aquest cas en forma d’obligacions a cinc anys) quan va incorporar nous gimnasos. Val a dir que en cap d’aquests dos casos brillava la transparència informativa.

L’advertiment de la CNMV té més a veure amb curar-se en salut,  informant als potencials inversors de què el 10% de rendibilitat comporta  una sèrie de riscos, tant des d’un punt de vista de liquiditat com també des d’un punt de vista de solvència. En altres paraules, que cap inversor pugui afirmar que no se l’havia informat dels riscos de l’operació. I la veritat la CNMV fa molt ben fet. Ja hem tingut massa casos d’inversors que, després de perdre inversions que prometien rendibilitats molt superiors a les del mercat, volien que l’Estat els compensés creant un fons per als damnificats. I fins i tot algun polític els va fer cas…

L’executiu ha optat per solucions pragmàtiques. Apujar dos punts l’IVA pot justificar-se dient que el tipus general espanyol era dels  més baixos de tota la UE. A més, a nivell pràctic és un impost que aporta un bon nombre de recursos, i que molt probablement no es veurà afectat negativament per una pujada del tipus en només dos punts. En contra té que es tracta d’un impost lleugeramet regressiu: qui consumeix més en termes proporcionals sol ser qui té menys ingressos. Per tant, un impost sobre el consum li afectarà de manera més negativa.

La solució d’abolir els 400 euros entra dins també d’aquesta lògica pragmàtica. El gran error fou crear aquesta deducció, que ha desviat una gran quantitat de recursos fiscals sense que s’hagi vist cap contrapartida significativa en termes de major consum.  També semblava lògic que si s’incrementaven impostos indirectes i s’eliminava la deducció d’un impost que grava principalment les rendes del treball, es fes alguna cosa sobre els impostos sobre les rendes del capital. Aquesta actuació ha estat tímida, tenint en compte que no hi havia massa marge de maniobra.

On sí discrepo radicalment és en no haver actuat sobre dos impostos que, tot i tenir un petit impacte en termes quantitatius, sí el tenen en termes simbòlics. Em refereixo al tractament fiscal de les SICAV, i dels professionals expatriats. En moments de dificultats financeres i on es demana a la població que accepti un esforç suplementari no s’entén que no se’ls hagi inclòs.  Un dels perills de tota apujada d’impostos és la generació d’incentius a la evasió fiscal. I res pitjor per combater-la que la percepció de què el sistema impositiu és injust i beneficia als més poderosos.

Les dades però, relativitzen aquesta importància. Setmanes enrere Business Week va publicar un gràfic on es mostrava el pes que ha tingut el sector de l’automoció sobre el conjunt de l’economia dels Estats Units al llarg de les darreres quatre dècades. La sèrie, que per cert ajusta força bé el cicle econòmic, mostra que fins i tot a les millors èpoques del sector, als seixanta i setanta, aquest no va arribar a representar més del 5% de l’economia dels Estats Units. I això combinant no només la producció d’automòbils i altres vehicles de motor, sinó també la distribució.

Potser la resposta a la pregunta passa no tant pel volum agregat, sinó pel fet de què la producció està molt concentrada en un nombre reduït d’empreses, al voltant de les quals gravita la resta del sector. I quan el nombre d’agents en un sector és reduït, els incentius al lobbisme augmenten força.

Fent una extrapolació, quines perspectives hi ha pel 2012 pel mercat de l’habitatge espanyol?

1.- Els preus probablement continuin caient, i en cap cas s’espera una recuperació. A diferència del mercat dels Estats Units, on els preus de l’habitatge van caure ràpidament al punxar-se la bombolla, a Espanya els preus estan mostrant una forta resistència a la caiguda, el que probablement farà que el procés de convergència a nivells de preus “normals” s’allargui durant uns quants anys.

2.- Les rigideses del mercat de treball espanyol impedeixen ajustos a l’americana. Una part de l’explicació de les fortes correccions de preus dels Estats Units pot venir d’un mercat laboral poc rígid on la mobilitat geogràfica és prou important. Això però, és impensable a l’Espanya actual, on el grau de resistència a canviar de domicili (motivat també per rigideses en altres mercats de béns) és molt important, el que unit a l’escàs nombre d’habitatges de lloguer implica un cert grau d’inelasticitat de la demanda.

3.- L’absència de dades abundants i rigoroses sobre preus de l’habitatge per zones a Espanya fa que en aquest país la determinació del preu respongui més a criteris aleatoris que no pas a la resultant d’una sèrie de variables explicatives (demogràfiques, econòmiques i socials)

De tota manera, la principal variable que ens pot guiar és la ratio del preu de l’habitatge sobre la renda familiar disponible. Aquesta ratio, que històricament s’havia mogut al voltant de 4, va arribar fins a 7 entre el 2006 i el 2007. És previsible doncs que hi hagi una reversió a la mitjana, el que implicarà una rebaixa de preus superior al 40%. Més o menys una magnitud similar a la que vaticina S. McCoy a la seva columna d’El Confidencial (en aquest cas és una caiguda del 50% fins el 2011).