Arxiu de la Categoria 'economia'

Estiuejar al país

Publicat
per
admin
el 6 juliol 2008
en economia i turisme
. 0 Comentaris

A l’entrada anterior comentàvem el previsible estancament de l’activitat turística per al 2008, segons les estimacions de l’Índex UAB d’Activitat Turística. Malauradament, per manca de disponibilitat de dades oficials, l’Índex no inclou una previsió del que passarà amb el mercat interior (catalans o persones de la resta d’Espanya que faran turisme a Catalunya).

Quines són les previsions? A priori, el fet de què no estiguem en un període de bonança econòmica pot estimular el turisme interior en detriment del turisme a d’altres països. Però aquesta no és l’única variable a tenir en compte. El preu del transport, el preu dels productes turístics a les diferents destinacions i sobretot el tipus de canvi poden afectar les decisions d’un potencial turista en una direcció o en una altra.

De moment, tots els factors, llevat dels relacionats amb la renda (o amb les expectatives de renda) juguen favorablement. Els preus del transport han patit encariments modestos, moltes destinacions turístiques de fora d’Espanya permeten encara “estalviar diners” respecte a quedar-se a estiuejar a Espanya i el tipus de canvi juga a favor d’anar a destinacions com els Estats Units o el Japó.

Previsiblement, però, el 2009 serà l’any de quedar-se a casa, seguint les recomanacions del conseller Huguet. Probablement la situació econòmica no acompanyarà (sense descartar la possibilitat d’estar en recessió econòmica), els preus dels transports s’hauran apujat (especialment en els vols de les companyies de baix cost) i probablement el tipus de canvi no sigui tan favorable. Així mateix, i fruit de la menor activitat, els preus dels productes turístics pressionaran a la baixa.

Ni els turistes ens salvaran la temporada (econòmica)

Publicat
per
admin
el 4 juliol 2008
en economia i turisme
. 0 Comentaris

El passat dimarts es presentà l’edició del 2008 de l’Índex UAB d’Activitat Turística, un estudi de recerca l’objectiu principal del qual és oferir una previsió del mercat turístic català i espanyol en les seves diferents variables (nombre de turistes, estada mitjana i despesa diària). Aquest estudi, que ja va per la seva setena edició, ha estat tradicionalment un bon predictor del que ha acabat passant a la realitat.

Si ens guiem per les previsions, la cosa no pinta massa bé pere al mercat català, ja que l’activitat turística s’incrementarà un modestíssim 0,2% pel que fa al turisme estranger. Res a veure amb els  increments del 4% que es van experimentar els anys 2004 i 2005. Tot i això, el nombre de turistes que arribaran serà de 16,4 milions, una xifra molt important.

A què es deuen aquestes magres expectatives? Senzillament a l’esgotament del nou jaciment de turistes que va representar la combinació Regne Unit + low cost. Aquest binomi fou el responsable del fort increment de l’activitat turística entre el 2004 i el 2006. La debilitat de l’economia britànica, unida al tipus de canvi,  i també als majors costos derivats de l’alça del preu del petroli estan ja passant factura. Malauradament al tractar-se d’un mercat molt madur, no hi ha grans mercats turístics que permetin compensar aquest estancament. Únicament mercats emergents (com els de l’Est d’Europa) poden ajudar a pal·liar la situació, però de manera parcial.

Un tema interessant de veure és l’evolució per factors. Així, mentre s’espera que el nombre de turistes estrangers s’incrementarà en un 2,7%,  la despesa diària ho farà només un 1,3%, mentre que l’estada mitjana dels turistes  es reduirà en un 3,8%.  Tornem al problema de sempre: venen més turistes, però s’estan menys dies, i gasten menys del que desitjaríem.

Ja li podem dir crisi

Publicat
per
admin
el 24 juny 2008
en economia
. 0 Comentaris

Feia temps que els ciutadans havíem notat que alguna cosa no marxava bé a l’economia. Després de l’estiu passat tot el que eren alegries va passar a ser prudència. I de la prudència es va passar en poc temps al pessimisme. Malgrat ja a l’octubre passat hi havia qui considerava que estàvem davant d’una crisi, el missatge llançat pel govern i per nombrosos creadors d’opinió fou de minimització. En el pitjor dels casos, s’afirmava, el creixement es veuria afectat unes dècimes.

Però els mesos van anar passant, i els creadors d’opinió, un per un, van començar a oferir previsions a la baixa amb respecte les inicialment adelantades. També van anar desterrant progressivament el vocabulari optimista que feien servir temps enrere. La preocupació que fins aquell moment havia quedat tancada a les quatre parets de les sales de juntes o els consells d’administració saltava a l’opinió pública.

El govern ha estat el darrer bastió de l’optimiste. No ha estat fins ahir, en una compareixença del President del Govern davant el Consell Econòmic i Social d’Espanya, que s’ha reconegut obertament que no només estem davant d’una desacceleració, sinó que tot apunta que anem de cap a la crisi.

Per què s’ha trigat tant a acceptar la realitat? Deixeu-me plantejar tres hipòtesis:

Hipòtesi 1: electoralisme. Amb unes eleccions generals convocades al març, haver reconegut que tots els indicadors apuntaven a un empitjorament de l’economia podia haver estat perjudicial en termes de resultats electorals. La temptació de camuflar dades dolentes, incórrer en major despesa corrent o posposar reformes necessàries per al bon funcionament de l’economia però impopulars pels costos que duen associades és massa gran com perquè els partits polítics la desaprofitin.

Hipòtesi 2: manca d’indicadors avançats prou fiables. Un dels problemes amb què els serveis d’estudis s’han trobat en els darrers mesos ha estat en què alguns indicadors que generalment s’utilitzen per inferir l’evolució de l’economia donaven resultats poc evidents i fins i tot contraintuitius. Segurament el moment en què el govern ha vist que la cosa anava de debò ha estat al veure l’evolució de les recaptacions d’IVA, que donen una idea força bona del que està passant al consum. Una forta caiguda en la recaptació de l’IVA, on les transaccions immobiliàries hi tenen un pes limitat, suposa que la crisi ha passat de ser immobiliària a ser general.

Hipòtesi 3: no generar expectatives pessimistes. L’economia es mou per expectatives. Per tant, transmetre una visió excessivament pessimista, lluny de millorar les coses, pot empitjorar-les. Un dels motors de la crisi ha estat precisament el trencament de la confiança existent en els mercats financers. Restablir la confiança dels actors en els mercats financers era doncs l’objectiu número 1 de les autoritats econòmiques, el que era incompatible amb la transmissió d’un escenari de molt baix creixement econòmic.

Al meu entendre, l’actitud del govern ha estat una barreja de les tres hipòtesis. El que ja no m’aventuro a dir és quin ha estat el percentatge en què ha intervingut cadascuna d’elles.

Quin és el peatge òptim?

Publicat
per
admin
el 16 juny 2008
en economia
. 1 Comentari

peatge martorell

La situació de la xarxa viària d’alta capacitat catalana, on les autopistes de peatge construïdes durant els seixanta i setanta juguen un paper principal, és un dels principals factors que preocupa a la classe empresarial. Existeix un consens de què l’actual sistema és ineficient i genera nombroses distorsions a la xarxa de transport, especialment agreujada perquè alguns corredors de peatge no disposen d’una via alternativa en condicions.

Però, un cop arribat a aquest consens, quines són les alternatives al sistema actual? Malauradament han estat poques, per no dir pràcticament cap, les alternatives que s’han plantejat amb números. Una d’elles ha estat objecte de debat recent en unes jornades organitzades per l’Estudi Llotja. Durant aquestes jornades s’ha presentat un estudi el qual, a partir de l’evidència de la necessitat de millora del sistema de peatges actuals, planteja tres alternatives (eliminació total dels peatges, equiparació dels peatges en termes de cost, establiment de peatges segons el tipus de via), avaluant-ne costos i beneficis.

Els autors de l’estudi descarten per antieconòmica l’opció d’eliminació dels peatges. Les raons són dues: la primera, la necessitat de compensar a les concessionàries pel lucre cessant; la segona, els majors costos que suposaria l’incentiu a fer servir el cotxe a causa de la desaparició dels peatges. L’opció d’equiparar peatges en termes de cost per quilòmetre és avaluada favorablement perquè permetria eliminar algunes de les ineficiències del sistema actual. Però els autors, es decanten per la tercera alternativa, consistent en imposar diferents nivells de peatge atenent a si la via és una autopista, una autovia, o disposa o no d’una via alternativa de gran capacitat. D’aquesta manera s’eliminarien les ineficiències del sistema i es garantiria un nivell d’ingressos òptim.

Malgrat tot, aquest sistema també pot plantejar problemes. El primer d’ells és l’acceptabilitat d’haver de pagar per l’ús de les autovies en una societat que no veu amb massa bons ulls els peatges. El segon d’ells és la complexitat tècnica que pot suposar adaptar totes les vies d’alta capacitat a aquest sistema, especialment en aquelles vies on els sistemes d’accés no estiguin perfectament delimitats (pensem per exemple, en algunes autovies). Finalment, un tercer aspecte a tenir en compte és que els resultats es basen en un model de demanda que depèn d’una sèrie de supòsits que poden ser més o menys discutibles.

Hi ha sistemes millors? Una possibilitat podria ser combinar l’eliminació dels peatges a canvi d’un augment dels impostos sobre els carburants, els quals actuarien com a peatge de facto. L’avantatge d’aquest sistema és la relativa facilitat amb la que es podria implementar, ja que es tracta d’un sistema que grava el consum. Quin és el problema? (1) Que el sistema gravaria de la mateixa manera als usuaris d’autopistes i els de carreteres locals; i (2) que l’àrea d’aplicació fos prou àmplia perquè no existissin efectes frontera.

Tot i que encara ens falta arribar a una solució òptima, anem per la bona direcció. L’Estudi Llotja planteja, per primer cop, alternatives amb una avaluació de costos i beneficis. Un exemple que caldria seguir en molts altres casos d’infraestructures més o menys polèmiques.

Els previsibles efectes perversos dels ajuts al lloguer

Publicat
per
admin
el 26 maig 2008
en economia i societat
. 8 Comentaris

Una de les mesures més controvertides del Ministeri de l’Habitatge ha estat la implantació de l’anomenada renda bàsica d’emancipació. Ja en aquells moments es van comentar alguns dels problemes que podia generar una mesura com aquella, basada en donar una subvenció a un col·lectiu determinat.

Gairebé nou mesos després ja podem veure els efectes d’aquesta mesura. Avui ha aparegut una notícia a El País que comenta algunes de les disfuncions i abusos que ha generat aquesta mesura i que, no per casualitat, coincideixen fil per randa amb els raonaments que molta gent va fer mesos enrere: és una mesura inflacionista, els principals beneficiaris de la mesura seran qui menys ho necessiten (els propietaris) i pot arribar a expulsar del mercat als qui no estan en condicions d’optar  a aquestes ajudes.

En altres paraules, aquests ajuts acabaran convertint-se en objecte d’estudi als manuals d’economia, secció “la ineficiència de la intervenció estatal”.

Un pla necessari, però poc ambiciós

Publicat
per
admin
el 17 maig 2008
en economia
. 3 Comentaris

El passat dijous apareixia al DOGC el Decret sobre mesures de simplificació de tràmits administratius. Es tracta d’un decret llargament esperat i que dóna cobertura a un Pla de Mesures que fou aprovat l’estiu passat. A grans trets, es pretén eliminar alguns tràmits innecessaris, unificar-ne d’altres i reduir la paperassa en allò que sigui possible.

Una lectura del Pla de Mesures dóna una idea de la gran quantitat de tràmits que un empresari ha de cobrir per tenir el seu negoci en ordre. En alguns casos, algunes d’aquestes obligacions són supèrflues i es deuen a la simple acumulació de normes que s’han anat aprovant sense tenir en compte les preexistents. En d’altres, la descoordinació entre administracions l’acaba pagant el ciutadà, havent de presentar documentació que hauria d’obrar en poder de les administracions (com justificants d’estar al corrent dels autònoms, certificacions de títols acadèmics oficials o una cosa tan senzilla com el DNI).

El pla introdueix dues idees interessants. La primera, procurar que preferentment les relacions amb l’administració es duguin de manera telemàtica. De fet, bona part de les mesures concretes van en aquesta línia i consisteixen en crear la via telemàtica per a resoldre tràmits. La segona, l’ús creixent de la declaració responsable en comptes d’haver d’aportar paperassa per justificar documentalment les sol·licituds.

No obstant, el pla podria ser poc ambiciós, ja que únicament es refereix a aquells tràmits que ara es duen a terme a l’Oficina de Gestió Empresarial i que bàsicament afecten a l’inici i cessament d’operacions de negocis i establiments. Es nota a faltar, per exemple, una major coordinació amb altres tràmits necessaris per a les empreses, com poden ser els de medi ambient o de treball.

Un altre tema no resolt, però aquest més complicat, és la cerca d’una major coordinació entre administracions. El ciutadà no hauria de ser la víctima de què els sistemes informàtics no permetin creuar informació o de què no hi hagi un conveni entre administracions per a intercanviar-se dades.

Malgrat les limitacions, benvingut sigui un pla com aquest, i esperem que no quedi com un fenomen aïllat.

Per què cal una correcció del mercat immobiliari

Publicat
per
admin
el 9 maig 2008
en economia i immobiliari
. 5 Comentaris

En el seu número d’abril de l’Informe Mensual que publica el Servei d’Estudis de la Caixa ha aparegut un article força interessant (i intel·ligible per al públic poc avesat a la jerga econòmica) sobre el consum de les llars, un tema d’especial interès en un context en el que l’endeutament familiar ha arribat a nivells força més elevats que la mitjana històrica.

Una dada d’aquest estudi que no pot passar desapercebuda és l’estimació de la demanda potencial d’habitatges per raons de creació de llar durant als darrers anys. Aquesta demanda, que suma la demanda teòrica d’habitatge per emancipació, la demanda per ruptures familiars (divorcis i separacions) i la creació de noves llars per immigrants, mai ha superat les 400.000 unitats per any. En altres paraules, en aquest període calien com a molt 400.000 habitatges/any per cobrir les necessitats bàsiques poblacionals. A aquesta quantitat caldria afegir-li la demanda per segones residències.

Una senzilla comparació entre aquesta demanda i el nombre d’habitatges construïts en aquest període (més de 550.000 habitatges/any de mitjana en el periode 2001-6) ja ens dóna una pista de què si alguna cosa sobra en aquest país són habitatges. De fet els estudis apunten a què  hi ha prop de 650.000 habitatges per vendre i que no troben comprador.

El més interessant, però, és l’horitzó de demanda que deixen intuir les dades. Si tenim en compte que la demanda per emancipació es basa en la població situada a la franja d’edat entre 25 i 34 anys, és previsible una forta reducció en els propers anys deguda a la forta caiguda de la natalitat que es produí durant els vuitanta. De fet, aquesta és la tònica que es comença a veure a partir del 2005, i que pot situar aquesta demanda en poc més de 150.000 habitatges per any. L’altre gran component de creació de llars, la immigració, patirà segurament una frenada en els propers anys (l’abundància de feina era el principal factor d’atracció d’immigrants) i és difícil que assoleixi els nivells de creació de llars dels darrers anys.

En altres paraules, és previsible que en els propers anys la demanda teòrica d’habitatge de primera residència se situà com a molt en 300.000 habitatges/any. Sumem 50.000 habitatges/any de segona residència (una previsió un pèl optimista tenint en compte de què els preus elevats faran dissuadir a molta gent d’adquirir una segona residència) i obtindrem les necessitats màximes d’habitatge. Així doncs, i tenint en compte la important motxilla de pisos sense vendre, el volum d’habitatge a construir ha de caure a prop del 50% dels nivells del 2007.

Aquesta és la crua realitat. Podem intentar diferir l’ajustament, oferint ajuts o subsidis més o menys encoberts als constructors, però quan més triguem a fer l’ajustament, més traumàtic serà. De fet, si aquest s’hagués iniciat un parell d’anys enrere potser estaríem parlant de suau desacceleració i no pas d’ambient de precrisi.

Per què la manca de formació és un problema

Publicat
per
admin
el 4 maig 2008
en economia
. 0 Comentaris

quatremotorsVint anys enrere es va constituir una associació anomenada “Els 4 motors d’Europa”, composada per Catalunya, Baden-Württemberg, Llombardia, Rhône-Alpes. Es tractava de regions relativament grans, amb una estructura sectorial més o menys similar i que actuaven de locomotores de les economies dels seus països respectius. Si bé el projecte s’ha anat apaivagant en els darrers anys, formalment encara existeix i, el que és millor, facilita la possibilitat de realitzar comparacions interregionals i establir objectius basats en benchmarks.

Una de les dades que pot ser interessant de contrastar és fins a quin punt existeix un dèficit formatiu a l’economia catalana, un tema força recurrent. Gràcies a Eurostat tenim informació homogènia de la distribució de la població ocupada pel major nivell formatiu aconseguit. En principi, esperaríem que no existissin moltes diferències en l’estructura per nivells educatius de la població ocupada, si tenim en compte que l’estructura sectorial és més o menys similar.

Però només donant una ullada al gràfic ja veiem que hi ha més diferències que semblances. Les diferències entre Catalunya i Baden-Württemberg salten a la vista. Mentre al bressol de la Daimler-Benz el 85% de la població ocupada té un nivell d’estudis superior als obligatoris, a Catalunya aquesta proporció no arriba al 60%. No només això: el percentatge d’ocupats amb formació secundària postobligatòria (bàsicament FP de grau mitjà) d’aquesta regió alemanya multiplica per 2,5 el català.

Catalunya tampoc s’assembla massa a la Llombardia. Si bé el percentatge d’ocupats amb estudis bàsics és similar (al voltant del 40%), existeixen notables diferències en la composició per estudis postobligatoris. Així, la majoria d’ocupats de la Llombardia amb estudis postobligatoris tenen estudis secundaris, mentre que a Catalunya passa el cas contrari (primen els superiors, i en especial els universitaris, davant de la formació professional).

Alguna cosa caldrà canviar si no volem que la formació dels nostres ocupats sigui un fre al desenvolupament d’una economia basada en la productivitat.