Entre les empreses destaca Weblogs, que l’any 2007 va declarar una facturació d’1,1 milions d’euros, una xifra que no està malament, però que si dividim pel nombre de blocs que mantenen, (36), dóna un resultat de prop de 30.000 euros de facturació. La resta d’empreses esmentades tenen facturacions força discretes. Per exemple, tot i que aquesta informació encara no apareix al registre, Meneame factura 48.000 euros anuals, tot i ser una de les principals fonts d’informació de la comunitat 2.0 hispana.

Si a més tenim en compte que aquestes xarxes són les úniques que poden gestionar publicitat per altres mitjans, o realitzar blocs patrocinats, el resultat és que queda demostrat que almenys viure del bloc no és el futur, al menys a Espanya. A més, les perspectives publicitàries a curt termini tampoc acompanyen, pel que no seria descartable començar a veure blogs professionals abaixant la persiana.

Ha estat la crisi la “culpable” d’aquesta pausa del SIMO que pot arribar a ser definitiva? Cal tenir en compte que aquesta és la 48a edició i que per tant, aquest esdeveniment ha hagut de superar proves de foc com la crisi de finals dels setanta, la ràpida recessió del 93 i l’esclat de la bombolla tecnològica. A més, la crisi actual no ha afectat (de moment) al sector tecnològic.

Una explicació alternativa a l’aturada del SIMO és el declivi del concepte de fira tal i com s’entén tradicionalment. A aquesta teoria s’hi apunta Enrique Dans, qui argumenta que el target d’esdeveniments com aquests ja compta amb informació de primera mà gràcies a webs o blocs, el que fa poc útils les fires.  Aquesta teoria té un contraexemple: l’èxit rotund d’esdeveniments com el Mobile World Congress que des de fa uns anys se celebra a Barcelona.

Finalment, la tercera teoria, formulada per alguns comentaristes de blocs, és que la fi del SIMO es deu senzillament a una mala estratègia de l’organització, que no ha sabut mantenir el nivell de la fira, el que va provocar que les darreres edicions fossin una ombra del que va arribar a ser fa una dècada. Personalment penso que aquesta és la principal explicació. Els darrers moviments del SIMO, on tot hi cabia, van generar una fira on ni el professional s’hi sentia còmode, ni el públic en general trobava prou atractius per pagar l’entrada. De fet, per als visitants habituals, la fi ja estava cantada feia temps.

I arribats aquí, cal destacar una oportunitat: Barcelona pot recuperar el paper perdut quan perdé definitivament la fira d’informàtica (l’Informat) a finals de la passada dècada. Com?

1. Dirigint la fira principalment al públic en general (els professionals ja tenen el Mobile World Congress, que se solapa en molts àmbits).
2. Utilitzant la fortalesa del fenomen web 2.0, incorporant-lo en el nucli de la Fira.

Aquesta proposta penso que és factible. El sector tecnològic té molt de recorregut i les fires tenen encara un paper important de socialització. Només cal repensar com realitzar-la. Hi haurà algú que sàpiga aprofitar l’oportunitat?

Una dada interessant és que, a diferència d’altres xarxes socials que han tret la versió espanyola simultàniament a la francesa o l’alemanya, en aquest cas s’ha prioritzat l’espanyola. El motiu és l’important base d’usuaris hispanoparlants, que calculen en 1 milió.

Més sobre aquesta notícia  Noticiasdot.

La presentació de Jesús Monleón fou molt micro, basada en la experiència personal que dóna estar al capdavant d’alguna de les plataformes de finançament més importants del nostre país. Al seu parer, no ha detectat canvis significatius en les facilitats per obtenir finançament per a projectes en fases inicials, per la qual cosa no apreciava a curt i mig termini que els e-emprenedors tinguessin més problemes a l’hora de cercar finançament que un any enrere.

La presentació d’en Marc Vidal (podeu llegir-la de primera m�), en canvi fou molt més macro, i va dirigir-se principalment al repte que suposava experimentar una crisi que amb una certa probabilitat sigui força important i d’abast mundial. Malgrat el missatge aparentment pessimista, hi havia un contrapunt que convidava a l’optimisme: fins i tot en un entorn de crisi hi ha oportunitats (i no precisament poques) per a triomfar, sempre i quan s’apliqui una m�nima prud�ncia.

D’entre els comentaris, em quedo amb el que va realitzar Emilio Márquez, qui comentava que, tot i no haver detectat problemes a l’hora de finançar projectes i de continuar patint una certa mancança de treballadors qualificats, sí que havia notat en els darrers temps que alguns treballadors estaven més preocupats de la seva hipoteca o del cost que suposava omplir el dipòsit del cotxe. En altres paraules: sí nota la crisi, però és per via indirecta.

Un tema que em va sobtar que ningú comentés va ser si el sector dotcom podia afrontar amb majors o menors garanties un canvi de cicle econòmic com el que hem entrat. La meva opinió personal és que es tracta d’un dels sectors millor posicionats per a fer front al tsunami (cas de què les prediccions que faci en Marc acabin passant) o a la forta maror (escenari més que probable). La raó és molt senzilla: és probablement un dels pocs sectors que ha sobreviscut a una important crisi en els darrers anys. La crisi del 2000-2002 va fer madurar de cop el sector i els plans de negoci actuals són tant o més rigorosos que molts dels que es presenten al món offline.

I una altra dada a tenir en compte: la fi de l’era del totxo pot ajudar, i molt, a finançar projectes mínimament viables. D’alguna cosa hauran de viure els bancs…