Més impostos
Finalment s’ha consumat l’esperada pujada dels impostos. Tal i com s’havia pronosticat, s’apujarà en dos punts el tipus general de l’IVA (fins al 18%), un punt el tipus reduït (fins al 8%), i es retirarà la deducció dels 400 euros de l’IRPF. Així mateix, s’incrementa en un punt la tributació de les rendes del capital si aquestes no superen els 6.000 euros l’any (la immensa majoria de casos), i en tres punts si aquestes són superiors. Destaca també que no s’han produït altres canvis, com el tractament fiscal de les SICAV, o un “impost verd” que gravés les emissions contaminants. A aquestes mesures s’hi ha d’afegir la contenció en la despesa pública i una reducció del tipus de l’Impost de Societats per a Pimes que mantinguin els llocs de treball.
L’executiu ha optat per solucions pragmàtiques. Apujar dos punts l’IVA pot justificar-se dient que el tipus general espanyol era dels més baixos de tota la UE. A més, a nivell pràctic és un impost que aporta un bon nombre de recursos, i que molt probablement no es veurà afectat negativament per una pujada del tipus en només dos punts. En contra té que es tracta d’un impost lleugeramet regressiu: qui consumeix més en termes proporcionals sol ser qui té menys ingressos. Per tant, un impost sobre el consum li afectarà de manera més negativa.
La solució d’abolir els 400 euros entra dins també d’aquesta lògica pragmàtica. El gran error fou crear aquesta deducció, que ha desviat una gran quantitat de recursos fiscals sense que s’hagi vist cap contrapartida significativa en termes de major consum. També semblava lògic que si s’incrementaven impostos indirectes i s’eliminava la deducció d’un impost que grava principalment les rendes del treball, es fes alguna cosa sobre els impostos sobre les rendes del capital. Aquesta actuació ha estat tímida, tenint en compte que no hi havia massa marge de maniobra.
On sí discrepo radicalment és en no haver actuat sobre dos impostos que, tot i tenir un petit impacte en termes quantitatius, sí el tenen en termes simbòlics. Em refereixo al tractament fiscal de les SICAV, i dels professionals expatriats. En moments de dificultats financeres i on es demana a la població que accepti un esforç suplementari no s’entén que no se’ls hagi inclòs. Un dels perills de tota apujada d’impostos és la generació d’incentius a la evasió fiscal. I res pitjor per combater-la que la percepció de què el sistema impositiu és injust i beneficia als més poderosos.
David,
Puedo llegar a entender que no hayan tocado las Sicav. El dinero es muy miedoso… y muy viajero, y eso el gobierno no lo ignora. Deben pensar que mejor pájaro en mano (1% de sociedades y un cierto control, ni que solo sea informativo) que ciento volando (por ejemplo hacia Lietchenstein, donde ni 1% ni control de ningún tipo).
No sé como lo veis vosotros a nivel universitario pero a nivel de pimes te puedo asegurar que en los últimos meses está aumentando el “B” de forma importante, y es que resulta necesario para pagar, por ejemplo, las horas extras “informales” cuando hay puntas de trabajo, que siempre las ha habido, con o sin crisis. A nadie se le ocurre contratar si lo pueden resolver sin aumentar la plantilla, y todo lo que ello conlleva: el trabajador encantado y la empresa también.
Totalment d’acord… excepte en la darrera apreciació. És cert que un sistema que s’entèn com “injust” fa que la gent tracti d’evadir impostos. I dic tracti perquè no tothom pot. De fet, aquells que més evadeixen són els que més tenen. Però no ho fan perquè el sistema espanyol els sigui especialment asfixiant, ho fan perquè són els únics que es poden permetre una enginyeria comptable amb prou imaginació per evadir tot el possible i més. Es tracta de crear societats estranyes que no produeixen res, negocis foscos -però legals- on cauen milions d’euros que no han de ser declarats i demès tècniques imaginatives que només es troba a l’abast de les deciles superiors de la societat.
Miquel i Carlos,
Precisament per aquest motiu proposava incrementar la tributació de les Sicav. Si el ciutadà normal, autònom o petit empresari percep que acaba pagant proporcionalment més que l’Alberto, Bitllet (perdó, Millet) o Fefé de torn, amb quina autoritat moral se li pot dir que no defraudi? Cert que apujant el tipus de les Sicav no es recaptarà gran cosa, però com a mínim es dóna una senyal de què tothom paga. Ja sabem que els rics al final acaben escaquejant-se, però com a mínim no ho fem evident
Merci pels vostes comentaris!
Coincideixo amb tot (incloent tema del “B”).
I amb una reflexió final: efectivament el sistema fiscal és injust, però no menys que altres coses (la justícia, l’esport, etc.). En conseqüència, el que cal és ensenyar i promoure activament per a que la gent volgui de veritat enriquir-se (i no només sobreviure).