Lliçons després de la intervenció
Finalment, i després de molts mesos d’especulacions, s’ha realitzat la primera intervenció a una entitat financera espanyola. La Caja Castilla la Mancha ha estat la víctima, després de què en el darrer mes el volum de dipòsits es veiés disminuit en 2.000 milions d’euros, i davant la possibilitat de què, de continuar amb l’allau de reemborsaments hi hagués perill de manca de liquiditat.
Molt es podrà parlar de si la gestió de l’equip directiu ha estat més o menys afortunada, o sobre si el peculiar sistema de propietat i govern de les caixes facilita operacions incorrectes des d’un punt de vista empresarial. Les circumstàncies del moment però ens duen a parlar dels efectes col·laterals que ha tingut aquesta mesura:
En primer lloc, no es descarta que a curt i mig termini més caixes entrin a la UVI. Les dificultats d’aquesta entitat eren de domini públic des de feia mesos, com també ho era el fet de què duia mesos intervinguda de facto. No obstant, s’havia intentat evitar arribar a aquests extrems, pel negatiu impacte que podria tenir sobre l’opinió pública, malauradament acostumada en pocs mesos a veure caure venerables institucions financeres. Un cop caiguda la primera, quin incentiu hi ha per aguantar artificialment entitats financeres amb problemes?
En segon lloc, la intervenció ha creat un precedent: el govern assegurarà tant els dipòsits com els pagaments a tercers. Fins ara, el més probable és que tothom comptés que únicament quedessin assegurats els dipòsits en allò que marca el Fons de Garantia (un màxim de 100.000 euros per titular), però quedava la porta obert a què aquells impositors que excedissin d’aquesta quantitat o els tenidors de deute subordinat no poguessin recuperar els seus estalvis. Amb aquesta declaració d’intencions es dóna un missatge de tranquilitat, el que pot aminorar les possibilitat de què una altra entitat financera acabi necessitant una intervenció.
I un tercer comentari és el relatiu a quines seran les conseqüències per l’entitat afectada. Tot i que es prematur parlar d’aquest tema, la intervenció hauria de dur alguna penalització a la institució en qüestió, o al seu equip directiu. Si no, estaríem entrant en una dinàmica perillosa que afavoriria conductes d’inversió poc prudents, amb el benentès de què en cas de que la cosa vagi malament se sortirà al rescat, i aquest serà de franc.
Totalment d’acord, especialment amb la darrera part.
Penalitzacions, multes, pressó, al carrer, inhabilitacions, procediments judicials…. totes aquestes coses tenen CULPABLES (per acció, per omissió, per deixadesa, per negligència, per avarícia).. que han de tenir un càstic adequat.
Ja!
I les que estiguin en situació similar… a caure també ja mateix!
Doncs la veritat és que en Daniel té tota la raó. És absurd que els alts directius marxin “de rosetes” com si aquí no haguès passat res. La meva proposta podria ser cobrir una part de les despeses que suposa reflotar l’entitat subastant o intervenint els comptes dels directius. I atenció amb Caixa Catalunya que és la propera en caure…
No podria estar més d’acord. Cal minimitzar el “moral hazard” a tota costa penalitzant actituds imprudents allà on siguin. Per cert, molt interessant el gràfic. Salutacions
Caixa Catalunya??!!???
Si és així… tota una primícia d’Economing !!!
Algú em pot ampliar això? (encara que siguin especulacions)….