Ho expliques molt bé a l’inici. Els ajuts intenten incentivar a ser autònom a aquells que no tenen els incentius. A aquells que “els hi surt ser-ho” no els calen els incentius (“aquests”).

La llàstima és que, vist així, l’objectiu és absurd, pq. segurament conseguiran que més gent “no procliu” sigui finalment autònoma, però que fracassi (perque, possiblement, no són a la millor banda d’edat o en les millors condicions).

Però les polítiques de subvencions, ja tenen aquestes cosesn en aquest país. No pretenen (erroniàment) “ajudar” o “premiar” a qui pot “sortir-se’n” (persona amb 30′s/40′s) i un bon projecte… sino que l’ajut va destinat a que, com diu l’Andreu, la gent s’equivoqui…(amb diners públics).

Segon, quan vaig anar a una xerrada sobre el Sylicon Valley em va semblar molt interessant el que comentaven tres joves emprenedors d’aquí. Van detectar que aquí, incloent-hi l’administració però també els capital risc, veuen amb mala cara els fracassos professionals. Però a USA els veuen positivament. Si una empresa que crees amb 25 mor amb 28 és lògic pensar que la segona experiència, la que pot ser exitosa, serà passats els 30.

Hi ha un altre motiu que crec que seria argumentable en la societat 2.0. Les probabilitats de superar els 5 anys de vida augmenten, lògicament, si l’empresa té bon capital humà, però també si té una bona xarxa de gent al voltant pels moments de canvi, o simplement bons subministradors. En una societat 2.0 jo crec que els llaços de confiança forts es fan a partir des 5 anys d’experiència professional, possiblement després d’haver canviar 2 o tres cops de feina (quan segurament coneixem gent de tot el món). I sobretot, amb 23-25 anys és difícil conèixer gent de 30, que són els que poden donar suport al nou emprenedor. en definitiva, que volen gent que es foti una òstia per a que la segona idea emprenedora li diguin que no li donaran.