Arxiu Mensual de juny, 2008

Starbucks 2.0

Publicat
per
admin
el 27 juny 2008
en business
. 3 Comentaris

Starbucks fa temps que no passa pels seus millors moments. Als Estats Units, on disposa d’una considerable xarxa de cafeteries, s’està trobant que cada cop més els seus antics clients deserten a d’altres establiments. La resposta competitiva per part de McDonalds o de Dunkin Donuts, i els problemes econòmics pels quals passen les famílies de classe mitjana per culpa de l’alça dels preus del petroli i la fi de la bombolla immobiliària estan passant factura. Però també comencen a notar-se de la vulgarització excessiva d’una marca que va néixer per oferir una experència única als seus clients.

Davant d’aquesta situació, la direcció dels establiments ha decidit plantar-hi cara. Per exemple, van començar a omplir els prestatges d’entrepans i amanides per evitar que molts clients se n’anessin a la competència, on el got de cafè és més econòmic. Però els entrepans van ser una arma de doble tall, ja que l’olor que desprenien un cop calents interferia amb l’aroma del cafè.

Com saber què pot funcionar o no? Ningú millor que els clients ens ho pot dir. I així fou com va aparèixer Mystarbucksidea, un lloc web 2.0 on els clients d’Starbucks poden proposar idees, comentar-les, votar-les…i Stabarbucks considera la seva implementació.

El sistema funciona raonablement bé en els pocs mesos que du funcionant. Per exemple, s’ha detectat la demanda d’incrementar els productes per a vegetarians (snacks, postres…). Uns altres advoquen per una línia de cua diferenciada per aquells qui únicament volen un cafè exprés, en comptes d’un elaborat cafe latte. I fins i tot algunes idees acaben sent adoptades per la companyia, com per exemple utilitzar palets amb la part superior més gran per evitar que el cafè surti pel forat de la part superior del recipient a l’agafar-lo.

L’experiència és satisfactòria perquè (a) permet rebre feedback del que veritablement pensen els clients (així, per exemple, se n’han adonat que una de les coses que més molesten als clients són les llargues esperes que molt sovint han de fer) i (b) perquè l’empresa pren aquestes idees, les estudia, i si les veu factibles les tira endavant, donant un senyal d’empresa orientada al consumidor.

Ja li podem dir crisi

Publicat
per
admin
el 24 juny 2008
en economia
. 0 Comentaris

Feia temps que els ciutadans havíem notat que alguna cosa no marxava bé a l’economia. Després de l’estiu passat tot el que eren alegries va passar a ser prudència. I de la prudència es va passar en poc temps al pessimisme. Malgrat ja a l’octubre passat hi havia qui considerava que estàvem davant d’una crisi, el missatge llançat pel govern i per nombrosos creadors d’opinió fou de minimització. En el pitjor dels casos, s’afirmava, el creixement es veuria afectat unes dècimes.

Però els mesos van anar passant, i els creadors d’opinió, un per un, van començar a oferir previsions a la baixa amb respecte les inicialment adelantades. També van anar desterrant progressivament el vocabulari optimista que feien servir temps enrere. La preocupació que fins aquell moment havia quedat tancada a les quatre parets de les sales de juntes o els consells d’administració saltava a l’opinió pública.

El govern ha estat el darrer bastió de l’optimiste. No ha estat fins ahir, en una compareixença del President del Govern davant el Consell Econòmic i Social d’Espanya, que s’ha reconegut obertament que no només estem davant d’una desacceleració, sinó que tot apunta que anem de cap a la crisi.

Per què s’ha trigat tant a acceptar la realitat? Deixeu-me plantejar tres hipòtesis:

Hipòtesi 1: electoralisme. Amb unes eleccions generals convocades al març, haver reconegut que tots els indicadors apuntaven a un empitjorament de l’economia podia haver estat perjudicial en termes de resultats electorals. La temptació de camuflar dades dolentes, incórrer en major despesa corrent o posposar reformes necessàries per al bon funcionament de l’economia però impopulars pels costos que duen associades és massa gran com perquè els partits polítics la desaprofitin.

Hipòtesi 2: manca d’indicadors avançats prou fiables. Un dels problemes amb què els serveis d’estudis s’han trobat en els darrers mesos ha estat en què alguns indicadors que generalment s’utilitzen per inferir l’evolució de l’economia donaven resultats poc evidents i fins i tot contraintuitius. Segurament el moment en què el govern ha vist que la cosa anava de debò ha estat al veure l’evolució de les recaptacions d’IVA, que donen una idea força bona del que està passant al consum. Una forta caiguda en la recaptació de l’IVA, on les transaccions immobiliàries hi tenen un pes limitat, suposa que la crisi ha passat de ser immobiliària a ser general.

Hipòtesi 3: no generar expectatives pessimistes. L’economia es mou per expectatives. Per tant, transmetre una visió excessivament pessimista, lluny de millorar les coses, pot empitjorar-les. Un dels motors de la crisi ha estat precisament el trencament de la confiança existent en els mercats financers. Restablir la confiança dels actors en els mercats financers era doncs l’objectiu número 1 de les autoritats econòmiques, el que era incompatible amb la transmissió d’un escenari de molt baix creixement econòmic.

Al meu entendre, l’actitud del govern ha estat una barreja de les tres hipòtesis. El que ja no m’aventuro a dir és quin ha estat el percentatge en què ha intervingut cadascuna d’elles.

Quin és el peatge òptim?

Publicat
per
admin
el 16 juny 2008
en economia
. 2 Comentaris

peatge martorell

La situació de la xarxa viària d’alta capacitat catalana, on les autopistes de peatge construïdes durant els seixanta i setanta juguen un paper principal, és un dels principals factors que preocupa a la classe empresarial. Existeix un consens de què l’actual sistema és ineficient i genera nombroses distorsions a la xarxa de transport, especialment agreujada perquè alguns corredors de peatge no disposen d’una via alternativa en condicions.

Però, un cop arribat a aquest consens, quines són les alternatives al sistema actual? Malauradament han estat poques, per no dir pràcticament cap, les alternatives que s’han plantejat amb números. Una d’elles ha estat objecte de debat recent en unes jornades organitzades per l’Estudi Llotja. Durant aquestes jornades s’ha presentat un estudi el qual, a partir de l’evidència de la necessitat de millora del sistema de peatges actuals, planteja tres alternatives (eliminació total dels peatges, equiparació dels peatges en termes de cost, establiment de peatges segons el tipus de via), avaluant-ne costos i beneficis.

Els autors de l’estudi descarten per antieconòmica l’opció d’eliminació dels peatges. Les raons són dues: la primera, la necessitat de compensar a les concessionàries pel lucre cessant; la segona, els majors costos que suposaria l’incentiu a fer servir el cotxe a causa de la desaparició dels peatges. L’opció d’equiparar peatges en termes de cost per quilòmetre és avaluada favorablement perquè permetria eliminar algunes de les ineficiències del sistema actual. Però els autors, es decanten per la tercera alternativa, consistent en imposar diferents nivells de peatge atenent a si la via és una autopista, una autovia, o disposa o no d’una via alternativa de gran capacitat. D’aquesta manera s’eliminarien les ineficiències del sistema i es garantiria un nivell d’ingressos òptim.

Malgrat tot, aquest sistema també pot plantejar problemes. El primer d’ells és l’acceptabilitat d’haver de pagar per l’ús de les autovies en una societat que no veu amb massa bons ulls els peatges. El segon d’ells és la complexitat tècnica que pot suposar adaptar totes les vies d’alta capacitat a aquest sistema, especialment en aquelles vies on els sistemes d’accés no estiguin perfectament delimitats (pensem per exemple, en algunes autovies). Finalment, un tercer aspecte a tenir en compte és que els resultats es basen en un model de demanda que depèn d’una sèrie de supòsits que poden ser més o menys discutibles.

Hi ha sistemes millors? Una possibilitat podria ser combinar l’eliminació dels peatges a canvi d’un augment dels impostos sobre els carburants, els quals actuarien com a peatge de facto. L’avantatge d’aquest sistema és la relativa facilitat amb la que es podria implementar, ja que es tracta d’un sistema que grava el consum. Quin és el problema? (1) Que el sistema gravaria de la mateixa manera als usuaris d’autopistes i els de carreteres locals; i (2) que l’àrea d’aplicació fos prou àmplia perquè no existissin efectes frontera.

Tot i que encara ens falta arribar a una solució òptima, anem per la bona direcció. L’Estudi Llotja planteja, per primer cop, alternatives amb una avaluació de costos i beneficis. Un exemple que caldria seguir en molts altres casos d’infraestructures més o menys polèmiques.

Es pot emprendre a Internet en temps de crisi?

Publicat
per
admin
el 11 juny 2008
en dotcom i emprenedoria
. 7 Comentaris

Aquesta era la pregunta que es plantejava el darrer First Tuesday (per als no iniciats, es tracta d’una trobada d’emprenedors i inversors del món d’Internet). Per a respondre-la, dos invitats de luxe: Jesús Monleón, expert en temes de finançament de projectes d’e-emprenedoria; i Marc Vidal, blocaire mediàtic, però també inversor i emprenedor.

La presentació de Jesús Monleón fou molt micro, basada en la experiència personal que dóna estar al capdavant d’alguna de les plataformes de finançament més importants del nostre país. Al seu parer, no ha detectat canvis significatius en les facilitats per obtenir finançament per a projectes en fases inicials, per la qual cosa no apreciava a curt i mig termini que els e-emprenedors tinguessin més problemes a l’hora de cercar finançament que un any enrere.

La presentació d’en Marc Vidal (podeu llegir-la de primera m�), en canvi fou molt més macro, i va dirigir-se principalment al repte que suposava experimentar una crisi que amb una certa probabilitat sigui força important i d’abast mundial. Malgrat el missatge aparentment pessimista, hi havia un contrapunt que convidava a l’optimisme: fins i tot en un entorn de crisi hi ha oportunitats (i no precisament poques) per a triomfar, sempre i quan s’apliqui una m�nima prud�ncia.

D’entre els comentaris, em quedo amb el que va realitzar Emilio Márquez, qui comentava que, tot i no haver detectat problemes a l’hora de finançar projectes i de continuar patint una certa mancança de treballadors qualificats, sí que havia notat en els darrers temps que alguns treballadors estaven més preocupats de la seva hipoteca o del cost que suposava omplir el dipòsit del cotxe. En altres paraules: sí nota la crisi, però és per via indirecta.

Un tema que em va sobtar que ningú comentés va ser si el sector dotcom podia afrontar amb majors o menors garanties un canvi de cicle econòmic com el que hem entrat. La meva opinió personal és que es tracta d’un dels sectors millor posicionats per a fer front al tsunami (cas de què les prediccions que faci en Marc acabin passant) o a la forta maror (escenari més que probable). La raó és molt senzilla: és probablement un dels pocs sectors que ha sobreviscut a una important crisi en els darrers anys. La crisi del 2000-2002 va fer madurar de cop el sector i els plans de negoci actuals són tant o més rigorosos que molts dels que es presenten al món offline.

I una altra dada a tenir en compte: la fi de l’era del totxo pot ajudar, i molt, a finançar projectes mínimament viables. D’alguna cosa hauran de viure els bancs…

Entrevista per al Cercle per al Coneixement

Publicat
per
admin
el 5 juny 2008
en economia
. 2 Comentaris

Fa uns dies el Cercle per al Coneixement em va fer una petita entrevista sobre temes econòmics i que va trametre al butlletí corresponent al mes de maig. Aquí la teniu.

1) Quina és la importància del capital humà en la tríada innovació, productivitat i globalització?

Fa un parell de dècades podíem ser competitius sense preocupar-nos del capital humà. Això ja no és possible, perquè no podem competir en preus. Per ser competitius hem de diferenciar-nos, i per això cal capital humà, tant per innovar com per implementar les innovacions. I quan parlo de capital humà no només em refereixo a tenir més o menys llicenciats o doctors, sinó també tenir persones amb formació professional i que dominin el seu ofici.

2) Sobre la relació entre productivitat i competència: en el seu moment en Joseph Schumpeter defensava una relació inversa entre competència i innovació ja que la reducció de les rendes extraordinàries limitava la capacitat de les empreses per a innovar i millorar la productivitat. Als anys vuitanta es començà a dir que la pressió competitiva incentivava les millores de productivitat. Com veus tu actualment la relació entre productivitat i competència en referència a les empreses industrials catalanes?

Schumpeter tenia part de raó: si operes en competència perfecta és molt complicat innovar, perquè no disposaràs dels incentius a fer-ho, llevat de què ho facis per diferenciar-te de la resta de competidors, que és una forma de limitar la competència. Les empreses industrials estan fent un gran esforç per diferenciar-se mitjançant la innovació, i això ja té els seus fruits amb la productivitat del sector, que ha crescut a taxes respectables durant aquests dos darrers anys, a diferència del que ha passat en el conjunt de l’economia.

3) Espanya és una de les economies europees que té una taxa de temporalitat en la contractació laboral més elevada. Estudis diversos ens mostren que a menor temporalitat major és la productivitat que se n’extreu. Alguns països petits, com Dinamarca, han apostat per models que preconitzen la flexicurity, una combinació de flexibilitat laboral per l’empresa, seguretat per al treballador i èmfasi en les polítiques laborals actives. Creus que Catalunya hauria de seguir un model similar al danès?

Una taxa de temporalitat alta no és per se dolenta si no va acompanyada d’una alta rotació de personal, o si les probabilitats de trobar feina un cop se t’acaba el contracte són elevades. En el cas de Catalunya el problema que patim és el primer: la rotació de personal és molt elevada en alguns sectors que fa difícil assolir millores en la productivitat. A més s’hi ajunta un altre tema: els treballadors amb contractes temporals solen estar pitjor retribuïts que les persones amb contracte fix, quan la lògica econòmica dictaria el contrari. Potser el principal motiu d’inseguretat avui dia a casa nostra són els baixos salaris, més que la probabilitat de trobar feina.

4) Quins són, en la teva opinió, els principals esculls que ha de superar l’economia catalana per ser competitiva no només a nivell nacional sinó també a l?exterior?

El principal escull que cal que superem és el mental: per ser competitius no necessàriament cal tenir grans empreses. Hi ha moltes pimes que ho estan fent molt bé a nivell internacional, però tenim la sensació de què si no tenim grans corporacions no som res. Duem molt de temps una mica obsessionats amb la manca de grans seus empresarials, mentre descuidem a l’empresari mitjà i les seves necessitats, que no necessàriament són les de la gran empresa.