Arxiu Mensual de maig, 2008

Els previsibles efectes perversos dels ajuts al lloguer

Publicat
per
admin
el 26 maig 2008
en economia i societat
. 8 Comentaris

Una de les mesures més controvertides del Ministeri de l’Habitatge ha estat la implantació de l’anomenada renda bàsica d’emancipació. Ja en aquells moments es van comentar alguns dels problemes que podia generar una mesura com aquella, basada en donar una subvenció a un col·lectiu determinat.

Gairebé nou mesos després ja podem veure els efectes d’aquesta mesura. Avui ha aparegut una notícia a El País que comenta algunes de les disfuncions i abusos que ha generat aquesta mesura i que, no per casualitat, coincideixen fil per randa amb els raonaments que molta gent va fer mesos enrere: és una mesura inflacionista, els principals beneficiaris de la mesura seran qui menys ho necessiten (els propietaris) i pot arribar a expulsar del mercat als qui no estan en condicions d’optar  a aquestes ajudes.

En altres paraules, aquests ajuts acabaran convertint-se en objecte d’estudi als manuals d’economia, secció “la ineficiència de la intervenció estatal”.

Un pla necessari, però poc ambiciós

Publicat
per
admin
el 17 maig 2008
en economia
. 3 Comentaris

El passat dijous apareixia al DOGC el Decret sobre mesures de simplificació de tràmits administratius. Es tracta d’un decret llargament esperat i que dóna cobertura a un Pla de Mesures que fou aprovat l’estiu passat. A grans trets, es pretén eliminar alguns tràmits innecessaris, unificar-ne d’altres i reduir la paperassa en allò que sigui possible.

Una lectura del Pla de Mesures dóna una idea de la gran quantitat de tràmits que un empresari ha de cobrir per tenir el seu negoci en ordre. En alguns casos, algunes d’aquestes obligacions són supèrflues i es deuen a la simple acumulació de normes que s’han anat aprovant sense tenir en compte les preexistents. En d’altres, la descoordinació entre administracions l’acaba pagant el ciutadà, havent de presentar documentació que hauria d’obrar en poder de les administracions (com justificants d’estar al corrent dels autònoms, certificacions de títols acadèmics oficials o una cosa tan senzilla com el DNI).

El pla introdueix dues idees interessants. La primera, procurar que preferentment les relacions amb l’administració es duguin de manera telemàtica. De fet, bona part de les mesures concretes van en aquesta línia i consisteixen en crear la via telemàtica per a resoldre tràmits. La segona, l’ús creixent de la declaració responsable en comptes d’haver d’aportar paperassa per justificar documentalment les sol·licituds.

No obstant, el pla podria ser poc ambiciós, ja que únicament es refereix a aquells tràmits que ara es duen a terme a l’Oficina de Gestió Empresarial i que bàsicament afecten a l’inici i cessament d’operacions de negocis i establiments. Es nota a faltar, per exemple, una major coordinació amb altres tràmits necessaris per a les empreses, com poden ser els de medi ambient o de treball.

Un altre tema no resolt, però aquest més complicat, és la cerca d’una major coordinació entre administracions. El ciutadà no hauria de ser la víctima de què els sistemes informàtics no permetin creuar informació o de què no hi hagi un conveni entre administracions per a intercanviar-se dades.

Malgrat les limitacions, benvingut sigui un pla com aquest, i esperem que no quedi com un fenomen aïllat.

Per què cal una correcció del mercat immobiliari

Publicat
per
admin
el 9 maig 2008
en economia i immobiliari
. 5 Comentaris

En el seu número d’abril de l’Informe Mensual que publica el Servei d’Estudis de la Caixa ha aparegut un article força interessant (i intel·ligible per al públic poc avesat a la jerga econòmica) sobre el consum de les llars, un tema d’especial interès en un context en el que l’endeutament familiar ha arribat a nivells força més elevats que la mitjana històrica.

Una dada d’aquest estudi que no pot passar desapercebuda és l’estimació de la demanda potencial d’habitatges per raons de creació de llar durant als darrers anys. Aquesta demanda, que suma la demanda teòrica d’habitatge per emancipació, la demanda per ruptures familiars (divorcis i separacions) i la creació de noves llars per immigrants, mai ha superat les 400.000 unitats per any. En altres paraules, en aquest període calien com a molt 400.000 habitatges/any per cobrir les necessitats bàsiques poblacionals. A aquesta quantitat caldria afegir-li la demanda per segones residències.

Una senzilla comparació entre aquesta demanda i el nombre d’habitatges construïts en aquest període (més de 550.000 habitatges/any de mitjana en el periode 2001-6) ja ens dóna una pista de què si alguna cosa sobra en aquest país són habitatges. De fet els estudis apunten a què  hi ha prop de 650.000 habitatges per vendre i que no troben comprador.

El més interessant, però, és l’horitzó de demanda que deixen intuir les dades. Si tenim en compte que la demanda per emancipació es basa en la població situada a la franja d’edat entre 25 i 34 anys, és previsible una forta reducció en els propers anys deguda a la forta caiguda de la natalitat que es produí durant els vuitanta. De fet, aquesta és la tònica que es comença a veure a partir del 2005, i que pot situar aquesta demanda en poc més de 150.000 habitatges per any. L’altre gran component de creació de llars, la immigració, patirà segurament una frenada en els propers anys (l’abundància de feina era el principal factor d’atracció d’immigrants) i és difícil que assoleixi els nivells de creació de llars dels darrers anys.

En altres paraules, és previsible que en els propers anys la demanda teòrica d’habitatge de primera residència se situà com a molt en 300.000 habitatges/any. Sumem 50.000 habitatges/any de segona residència (una previsió un pèl optimista tenint en compte de què els preus elevats faran dissuadir a molta gent d’adquirir una segona residència) i obtindrem les necessitats màximes d’habitatge. Així doncs, i tenint en compte la important motxilla de pisos sense vendre, el volum d’habitatge a construir ha de caure a prop del 50% dels nivells del 2007.

Aquesta és la crua realitat. Podem intentar diferir l’ajustament, oferint ajuts o subsidis més o menys encoberts als constructors, però quan més triguem a fer l’ajustament, més traumàtic serà. De fet, si aquest s’hagués iniciat un parell d’anys enrere potser estaríem parlant de suau desacceleració i no pas d’ambient de precrisi.

Per què la manca de formació és un problema

Publicat
per
admin
el 4 maig 2008
en economia
. 0 Comentaris

quatremotorsVint anys enrere es va constituir una associació anomenada “Els 4 motors d’Europa”, composada per Catalunya, Baden-Württemberg, Llombardia, Rhône-Alpes. Es tractava de regions relativament grans, amb una estructura sectorial més o menys similar i que actuaven de locomotores de les economies dels seus països respectius. Si bé el projecte s’ha anat apaivagant en els darrers anys, formalment encara existeix i, el que és millor, facilita la possibilitat de realitzar comparacions interregionals i establir objectius basats en benchmarks.

Una de les dades que pot ser interessant de contrastar és fins a quin punt existeix un dèficit formatiu a l’economia catalana, un tema força recurrent. Gràcies a Eurostat tenim informació homogènia de la distribució de la població ocupada pel major nivell formatiu aconseguit. En principi, esperaríem que no existissin moltes diferències en l’estructura per nivells educatius de la població ocupada, si tenim en compte que l’estructura sectorial és més o menys similar.

Però només donant una ullada al gràfic ja veiem que hi ha més diferències que semblances. Les diferències entre Catalunya i Baden-Württemberg salten a la vista. Mentre al bressol de la Daimler-Benz el 85% de la població ocupada té un nivell d’estudis superior als obligatoris, a Catalunya aquesta proporció no arriba al 60%. No només això: el percentatge d’ocupats amb formació secundària postobligatòria (bàsicament FP de grau mitjà) d’aquesta regió alemanya multiplica per 2,5 el català.

Catalunya tampoc s’assembla massa a la Llombardia. Si bé el percentatge d’ocupats amb estudis bàsics és similar (al voltant del 40%), existeixen notables diferències en la composició per estudis postobligatoris. Així, la majoria d’ocupats de la Llombardia amb estudis postobligatoris tenen estudis secundaris, mentre que a Catalunya passa el cas contrari (primen els superiors, i en especial els universitaris, davant de la formació professional).

Alguna cosa caldrà canviar si no volem que la formació dels nostres ocupats sigui un fre al desenvolupament d’una economia basada en la productivitat.