Economing

Fa uns quants mesos que Spanair està a la venda. L’aerolínia de capital escandinau (SAS n’era la principal accionista, amb una petita participació de Marsans) no estava del tot ubicada en aquest món de grans aliances i de les low-cost. La seva gran fortalesa, el mercat interior, havia esdevingut una amenaça, ja que les low-cost han començat a posar els ulls sobre un mercat que pràcticament ha estat estable des de fa més d’una dècada.

I sembla ser que Iberia s’apunta com la principal candidada a adquirir Spanair, un cop Marsans hagi desistit d’acudir a la compra i altres padrins, com hauria pogut ser Lufthansa, no hagin badat boca. Per Iberia no seria una mala operació: es desfaria d’un competidor petit però prou molest, i alhora ajudaria a alimentar encara més les rutes llatinoamericanes, la gran aposta de l’aerolínia.

De confirmar-se, però, el conglomerat format per Iberia-Spanair-Air Nostrum-Clickair dominaria clarament el mercat aeri interior, cosa que no sembla preocupar massa a la Ministra de Foment, que ha beneït implícitament l’operació.

Però com a consumidors i barcelonins sí que ens preocupa, i molt. D’entrada perquè la ruta Madrid-Barcelona pràcticament s’operaria en règim de monpoli, llevat d’uns quants vols operats per Air Europa i per Vueling. Una posició de domini que no variarà substancialment amb la introducció de l’AVE (no són substituts perfectes).

I segon, perquè aquest conglomerat acabaria acaparant la nova Terminal Sud, malgrat no haver mostrat cap interès en potenciar l’aeroport de Barcelona com a gran aeroport. I prova d’aquest nul interès d’Iberia amb l’aeroport de Barcelona ha estat la transferència (o millor dit degradació) de la línia de Barcelona, que en poques setmanes passarà a ser operada per Clickair, per a desesperació de força eurodiputats, polítics i alts funcionaris.