Economing

Ha estat en el darrer minut, però finalment Habitat se n’ha sortit d’un més que inevitable procés concursal. Finalment, i gràcies a llargues negociacions amb representants d’administracions inclosos, tots els bancs participants del macrocrèdit sindicat que li concediren en el seu dia s’han avingut a renegociar-ne les condicions. Fins i tot el Barclays o el Deutsche Bank, que eren els més refractaris a acceptar unes noves condicions, han acabat acceptant.

Què hauria passat si finalment, l’acord no hagués estat possible? Habitat no és una empresa qualsevol, sinó un dels principals grups immobiliaris d’àmbit espanyol. Fins ara, els problemes s’han centrat en algunes empreses o bé clarament especulatives (el cas d’Astroc), o bé d’abast regional (el cas de Llanera). La caiguda d’una gran immobiliària suposaria la certificació de la punxada de la bombolla immobiliària, i podria ser el detonant d’una cadena d’insolvències. I, fins i tot, de la precipitació de la crisi econòmica que tothom preveu que arribarà, però que a dia d’avui encara no ha fet acte de presència.

En un context de desaceleració econòmica, és fonamental evitar una excessiva depressió de les expectatives. Si la gent comença a pensar que s’aproxima una crisi, deixarà de gastar en coses no imprescindibles o en aquelles que no pugui pagar al moment. I si cau la venda de cotxes o els restaurants estan buïts, llavors sí que ha arribat la crisi. El cercle virtuós es torna en un cercle viciós. Per això, una intervenció de les administracions com la que s’ha dut a terme, no només és comprensible sinó totalment desitjable. Encara que hagi estat a les portes d’unes eleccions.

L’absentisme comença a preocupar als empresaris. Amb el canvi de conjuntura econòmica i passada l’època de vaques grasses, cal tornar a mirar els costos. I un dels que creix any rere any és el derivat de l’absentisme laboral. Actualment l’índex d’absentisme se situa entre el 4 i el 5% a la indústria, però en algunes empreses pot arribar tranquilament a ser del 10%, com sembla que és el cas de la planta de Merck a Mollet. Als serveis la xifra és lleugerament inferior, però també amb tendència ascendent.

La Generalitat acaba de presentar un informe referit a aqust tema, identificant el perfil de l’absentista. Una de les conclusions més sorprenents és que els joves entre 16 i 25 anys tenen una taxa d’absentisme que dobla la dels adults, i fins i tot supera a la de les persones majors de 55 anys. Una segona dada interessant és que prop del 80% dels treballadors no han agafat cap baixa durant el 2007.

Una explicació superficial apuntaria a la falta de compromís de les persones de l’anomenada Generació Y, enfront de persones d’altres generacions. Les dades ens ajuden a justificar aquest plantejament. Però, què hi ha darrere d’aquesta teoria?

Potser el que ha fet la Generació Y és adaptar-se al nou mercat laboral. La manca de compromís d’aquesta generació com a treballadors és la conseqüència lògica de la manca de compromís de les empreses envers els treballadors, manifestada en les demandes de flexibilitat completa, començant per la relació laboral (temporal i a ser possible per ETT) i acabant per horaris o retribucions.

Potser es pot reduir una bona part d’absentisme millorant el clima laboral de les empreses. Contractes no tan precaris, permetre conciliar la vida familiar i professional i passar de la cultura de la presencialitat a la cultura dels objectius poden ajudar molt en aquesta direcció. L’experiència d’algunes empreses demostra com mesures com aquesta redueixen l’absentisme i incrementen la productivitat. La pregunta és: per què si això és així, no es du a terme?  La resposta: la resistència al canvi de moltes organitzacions.

Un parell de fets anecdòtics m’han fet veure que tenim una altra bombolla a punt d’esclatar: la bombolla mileurista. La generació dels anomenats “mileuristes” (també anomenats Generació X, i que englobaria més o menys als nascuts als anys setanta i principis dels vuitanta) sembla que ha començat a adonar-se de què cal començar-se a replantejar unes quantes coses. Passar dels trenta vivint en un pis compartit sembla més propi de la postguerra que no d’una societat del segle XXI. I que per formar una família calgui molta fe i esperar que un sorteig t’agracii amb un pis de protecció oficial diu molt de què alguna cosa està fallant en aquest país.

I raó no els falta, perquè han estat la generació que ha pagat els plats trencats dels canvis del sistema econòmic de la darrera dècada i mitja:

- Van arribar tard al mercat laboral. Van ser ells, i no les generacions anteriors, cobertes amb contractes gairebé blindats, els qui van patir en pròpia carn els excessos de les ETT, les dobles escales salarials i altres artificis destinats a garantir la rendibillitat del negoci i la feina dels més grans. Entrar al mercat laboral després de 1994 fou garantia de precarietat laboral, contractes de cinc dies (i així s’estalviaven pagar-te el cap de setmana) i salaris baixos. Un caixer de temporada cobrava l’any 1993 l’equivalent de 1.500 euros mensuals. Un any després, contractat via ETT, aquest caixer va passar a cobrar amb prou feines 600 euros.

- El mercat laboral, lluny de millorar va empitjorar al llarg dels anys. Espanya és l’únic país avançat en el qual els professionals superiors no directius no només no han guanyat salari en termes reals (tenint en compte la inflació), sinó que fins i tot han perdut salari en termes nominals, una cosa que gairebé no ha passat a cap altra ocupació. Corregint per les diferències de poder adquisitiu, els salaris d’aquest grup d’ocupacions estan entre els més baixos d’Europa. A més, el diferencial de salaris entre els directius i els professionals superiors no directius s’ha eixamplat fins al punt de ser el més gran d’Europa.

- Van arribar també tard al mercat de l’habitatge. La precarietat laboral, els baixos salaris i sobretot la data de naixement els va deixar fora de tota opció d’adquirir un habitatge durant la segona meitat dels noranta, època en què els preus eren raonables. Quan van poder estalviar una mica i tirar-se a la piscina es van trobar que al màxim que podien aspirar era a un pis “ideal parejas” y “muchas posibilidades” o a un “loft” (eufemisme de local en un sòtan sense cèdul·la).

- Durant els anys de bonança les administracions els han ignorat (en el millor dels casos), o directament els ha posat les costes pitjor. Els ajuts públics per a l’adquisició de l’habitatge han anat principalment a qui ja disposava d’habitatge (deducció per adquisició de l’habitatge), mentre que la construcció d’habitatges de protecció queia a mínims històrics i els criteris per poder qualificar deixaven fora de facto a la immensa majoria de persones que veritablement ho necessitaven.

- I ara han arribat tard a les ajudes. La restricció de les ajudes al lloguer als menors de 30 anys perpetrada per la Ministra d’Habitatge (curiosament una persona propera generacionalment a la “generació mileurista”) els condemna al “no tindràs una casa en la teva vida”, ja que apart de no poder gaudir-ne, veuen com la mesura ha generat una forta inflació en el mercat de lloguer, l’únic al qual tenen accés.

Davant de tota aquesta situació hi ha un perill: la fugida massiva de talent cap a altres països on la combinació salari- cost de la vida sigui molt més favorable. En termes microeconòmics es tracta d’una alternativa racional. En termes macroeconòmics és una greu amenaça per al sistema econòmic i social d’un país, entre altres coses perquè acaba finançant la formació d’uns professionals dels quals posteriorment no se’n pot aprofitar. Fins ara, el baix nivell d’idiomes i la manca de cultura de la mobilitat han fet que l’emigració de talent hagi estat un fenomen força limitat i circumscrit especialment en l’àmbit de la recerca. No obstant això, el fet de què el col·lectiu afectat sigui el de persones amb major nivell formatiu pot fer que aquesta barrera desaparegui aviat.

Des d’avui la prestigiosa editorial Harper Collins ofereix als seus lectors la possibilitat de llegir de manera gratuïta, en format digital, alguns dels llibres del seu catàleg.  Concretament es tracta d’un centenar, entre els quals destaquen alguns de Paulo Coehlo, qui també es fa ressò de la notícia al seu bloc.

La decisió de l’editorial suposa un pas endavant d’una política que va començar fa una dècada, quan les llibreries per Internet van començar a oferir de previsualitzar una part del llibre per animar a possibles clients. Fins aquell moment vendre un llibre per la xarxa tenia el gran desavantatge de fer una compra a cegues, especialment si es tractava de literatura.

Curiosament el mateix Paulo Coelho havia confessat dies enrere que ell mateix redistribuïa d’estranquis els seus llibres (i fins i tot havia creat un bloc no oficial). La raó era molt prosaica: les vendes del seus llibres s’havien multiplicat per 10 gràcies a què es podien trobar fàcilment a xarxes P2P

És extrapolable una estratègia en altres mercats culturals com la música o el cinema? És difícil, però podria funcionar.  Per una banda, l’efecte publicitari que pot tenir una mesura com aquesta pot animar (i força les vendes). Per altra banda, tant la música com el vídeo, a diferència dels llibres,  són productes que ja es consumeixen a l’ordinador o que són fàcilment reproduïbles en altres mitjans.

Sembla ser que Yoigo pot tenir els dies comptats. Segons algunes informacións,  la seva matriu, Telia-Sonera, hauria decidit canviar d’estratègia i desprendre’s de la filial espanyola. Motius no li falten: la seva quota de mercat és marginal, perd diners, i no ha sabut crear-se una bona imatge. Tot i que la pròpia companyia ho ha desmentit el rumor no deixa d’afegir incertesa en un projecte que fins ara no sembla haver donat els fruits desitjats.

De consumar-se aquesta sortida, seria el segon fracàs d’una llicència maleïda. Cal recordar que aquesta llicència fou guanyada per un consorci anomenat Xfera a principis de l’any 2000. El retard en la implantació de la telefonia de tercera generació (el 3G), la crisi tecnològica del 2000 i problemes entre els seus accionistes de referència (entre ells ACS, Vivendi o la pròpia Sonera) van fer que el projecte no tirés endavant i la llicència fos traspassada a Telia-Sonera, després d’uns quants avisos de retirada de la llicència.