Arxiu Mensual de gener, 2008

2,4%

Segons les darreres previsions de The Economist, aquest serà el creixement previst per a Espanya el 2008, lluny del  3,8% d’aquest any i tres dècimes per sota la previsió que per al 2008 van fer el passat novembre.  No són els únics en aquest procés de downgrading de l’economia espanyola: el servei d’estudis del BBVA va rebaixar el creixement previst per al 2008 fins al 2,6% interanual, mig punt per sota la previsió d’abans de l’estiu. I hi ha fins i tot que pronostica creixements inferiors als 2%, un escenari que podria ser versemblant si continua el famós credit crunch.

De moment el govern és l’únic que es creu (o intenta creure’s) que es creixerà al voltant del 3%.  Potser és que hi ha molt antipatriota sueltu i nosaltres sense saber-ho?

Per als qui vulgueu veure el got mig ple,  una notícia per compensar: probablement l’economia catalana creixi el 2007 per sobre de l’espanyola. Això serà degut a la menor dependència (en termes relatius) del sector de la construcció, i al major pes que tenen les exportacions (que segons totes les anàlisis serà el que podrà ajudar a salvar els mobles).

Lectura recomanda: l’article que sobre Antipatriotes i filibusters que publica avui En Veu Alta.

El futur dels quioscos

Fa un parell de setmanes els quiosquers de Barcelona van decidir abaixar les persianes en protesta pels minsos ingressos que obtenen per la venda de diaris i que estan abocant al tancament de nombrosos quioscos. De fet, veure un quiosc en venda a Barcelona s’ha convertit en quelcom normal. Edu Bayo es va fer ressò d’aquesta protesta i ho va enllaçar amb una reflexió més genèrica sobre el futur de la premsa escrita.

Però centrant-nos amb els quioscos, tenen futur com a negoci? La resposta és que no. I la culpa no la tindran els diaris tradicionals, sinó aquells productes que durant força anys han permès compensar al quiosquer de l’escàs marge que li deixava la premsa. Llibres i fascicles han tocat sostre en els quioscos… i molt probablement els DVD desapareguin a mig termini dels punts de venda. Si a tot això li sumem la prohibició de vendre tabac des de l’entrada en vigor de la nova llei fa un parell d’anys, el resultat final és un futur força complicat.

En una futura entrada espero donar el meu punt de vista sobre el futur de la premsa escrita.

El renaixement de les cançons infantils (cortesia de la SGAE)

Els qui tingueu una certa edat recordareu els fabulosos dies en què a l’escola et duien d’excursió, generalment en un autocar Ebro o Avia d’aquells que la porta s’obria manualment. A manca de distraccions a bord (el video encara havia d’aparéixer a les cases), la distracció dels escolars es basava en anar cantant cançons, algunes de populars, i d’altres dels grups infantils de moda del moment (sí, cantàvem cançons d’Enrique y Ana…).

Al cap de poc temps, amb els avenços tecnològics i la millora del parc mòbil, van generalitzar-se els aparells multimèdia als autocars. Jo ja no vaig viure aquesta etapa, eprò sembla que els escolars van deixar de cantar i van passar a escoltar.

Però ara sembla que estem a punt d’experimentar un revival de la cançó escolar gràcies a la SGAE. Segons sembla, nombroses empreses d’autobusos han eliminat els seus aparells de reproducció per no haver de pagar el canon a la SGAE. La raó és senzilla: engegar la ràdio o el televisor té un cost de 1.200 euros que, això sí, es paguen un únic cop durant la vida útil de l’autocar.

Sí a l’alta velocitat, no als nyaps

TAVEls problemes que han tingut les obres de la línia d’alta velocitat entre Tarragona i Barcelona han dut a molta gent a qüestionar-se la construcció de línies d’alta velocitat. Per exemple, aquí teniu un article i un altre d’en Marc Arza sobre aquest assumpte. La seva opinió no és l’única que va en aquesta direcció.

Personalment considero que aquestes reflexions són el producte del desencís que ha dut el tortuós procés de construcció de la xarxa d’alta velocitat a Catalunya (a la que encara li queden dues potes importants) que no pas a un model de comunicació erroni. Si voleu un parell d’opinions favorables, aquí teniu un article de La Vanguardia d’ahir dijous on es desmunta el mite del consum energètic dels trens d’alta velocitat. Avui Mercè Sala, expresidenta de la Renfe, signa també un article a El Periódico on també defensa l’idoneitat del model d’alta velocitat per a distàncies relativament llargues, de fins a 500-600 km. de distància.

Moltes de les crítiques al model d’alta velocitat també ignoren el fet de què calia construir una nova línia de tren per al corredor mediterrani i per al corredor de l’Ebre que permetés assolir velocitats elevades. De fet, el grau de saturació actual és tal que fins i tot caldria fer una línia exclusiva de mercaderies que resseguís l’eix mediterrani addicional a l’existent i a la nova d’alta velocitat. Per tant, sense alta velocitat també hauria d’haver-se fet una infraestructura de grans dimensions.

Finalment, una darrera crítica es basa en el caràcter elitista que pot tenir el servei d’alta velocitat. Aquesta crítica obvia, però, que l’alta velocitat pot no ser un luxe, sinó una necessitat per a la comunició. Ja són molts els qui actualment es desplacen diàriament de Girona o Tarragona a Barcelona en tren per raons diverses. Seran precisament aquests viatgers, estudiants i treballadors, els principals beneficiaris de disposar d’una xarxa específica d’alta velocitat, ja que veuran disminuït el temps de trajecte i, sobretot, augmentada la fiabilitat del servei.

Donem-li una oportunitat a l’alta velocitat.

Quant cobra un llicenciat?

  • A Catalunya, segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial, una persona amb estudis universitaris que treballava en una categoria professional adequada a la seva titulació guanyava 29.581,90 euros bruts anuals (33.660 si era un home i 25.914,40 euros si era una dona).
  • Al conjunt d’Espanya, segons dades de l’INE, l’any 2005 el sou brut anual se situava en els 31.632 euros. Com en el cas anterior existeixen diferències entre el sou que perceben els homes (35.930 euros bruts) i les dones (26.733).

A partir d’aquestes dades, podem dir que un llicenciat hauria de cobrar al voltant dels 30.000 euros bruts anuals? Malauradament, no necessàriament per dos motius.

  1. Aquestes xifres són mitjanes que no tenen en compte l’edat dels treballadors. Per regla general el sou creix a mesura que creix que l’edat (més o menys fins els 50-55 anys). Per tant, un llicenciat jove segurament cobrarà força menys.
  2. No tots els llicenciats treballen en feines directament relacionades amb els seus estudis. La sobrequalificació (treballar en una feina amb inferiors requeriments a la teva titulació) és molt habitual, amb la qual cosa la retribució salarial sol ser inferior.
     

Igualada al Financial Times

Mai haurien pensat els igualadins que el Financial Times els dediqués un article destacat. Però malauradament avui no han parlat de les seves empreses del textil o de la pell, sinó citant-los com la ciutat representativa de la desacceleració immobiliària: promocions que s’han quedat en els fonaments i edificis a mig fer.

Durant força temps Igualada fou el darrer refugi d’aquells qui volien tenir un pis a preus raonables. Era allà on segons diverses fonts immobiliàries (com Idealista), era possible trobar el preu per metre quadrat més assequible de la província de Barcelona. El fet de tractar-se de l’única ciutat de la tercera corona metropolitana que no compta amb tren directe amb el centre de la ciutat pot tenir alguna cosa a veure.

Ara sembla (jo fa temps que no he anat per allà) que és una de les primeres ciutats catalanes on s’evidencia de manera clara la punxada de la bombolla immobiliària. I nosaltres que ens pensàvem que això només passava a Múrcia o a la Costa del Sol…

Clickair, la propera a tenir problemes?

Clickair inauguracioSegons informava ahir Expansión,  l’aerolínia de baix cost Clickair s’havia vist forçada a fer alguns petits canvis d’estratègia a causa de les pitjors perspectives de negoci. D’entrada es redueix l’adquisició de nous aparells (un de nou, en comptes dels cinc previstos), i es cancel·len unes quantes rutes (entre elles la Barcelona-Ginebra).  També es posposen sine die idees com les de connectar Barcelona amb l’Orient Mitjà i l’est d’Europa.

La causa de tot això semblen ser tres factors. El primer, els alts costos del petroli. La segona, la guerra de preus amb Vueling (i que ha deixat Vueling amb seriosos problemes). I la tercera, que no es comenta, la inadequació del model de negoci (els directius pensen que el viatger tipus és un viatger de negocis), enfront de la realitat (Clickair està molt bé per anar de vacances o quan no tens massa pressa d’arribar).

Mentre les freqüències siguin baixes i els vols a hores intempestives, o mentre el concepte d’atenció al client sigui una utopia (i per mostra aquí teniu un cas recent), difícilment podran competir pel passatger de negocis i difícilment podran remuntar els ingressos per passatger i quilòmetre (que sospito deuen ser massa baixos).

Potser Clickair ha de sortir de l’armari i assumir que es tracta d’una low-cost vacacional… o el subterfugi perfecte de la seva matriu per anar-se’n a la francesa de l’aeroport de Barcelona, sense que això afecti les seves línies més lucratives.

Continua la subvenció al totxo

deshabitatAvui El Periódico informa de la intenció del Govern de facilitar l’accés a l’habitatge a les classes mitjanes. Així es preveuen majors facilitats per crear pisos de preu concertat (una alternativa a l’habitatge de protecció oficial), així com majors facilitats per poder sol·licitar crèdits. Així mateix, aquesta mesura permetria col·locar un nombre important d’habitatges lliures que no poden vendre’s per manca de compradors.

Tot i que s’agraeix tota mesura que intenti paliar, ni que sigui mínimament, el problema d’accés a l’habitatge, la mesura torna a caure en els mateixos errors de sempre. Les polítiques públiques en matèria d’habitatge haurien d’abstenir-se de subvencionar l’adquisició d’habitatge i primar en canvi el lloguer, que és justament el contrari que tots els governs de les darreres dècades han fet.

Canvis a economing

Com ja haureu detectat, s’han produït uns quants canvis a Economing en els darrers dies. El primer d’ells és d’idioma. A partir d’ara Economing utilitzarà majoritàriament el català, amb la intenció d’esdevenir el primer bloc en català dedicat a l’economia.  M’he decidit a fer el canvi aprofitant l’avinentesa de les jornades de la Catosfera i per omplir un buit existent. A més d’aquest canvi tan visible, n’hi haurà d’altres, entre ells el disseny.

Crónica de una muerte anunciada

NetscapeEl 28 de diciembre AOL (o mejor dicho, lo que queda de ella) emitía una nota comunicando una noticia que tarde o temprano debí­a producirse: la muerte de Netscape como programa y su paso al cementerio virtual (también llamado abandonware). A partir del 1 de febrero, AOL dejará de prestar soporte al programa, si bien podrá continuar descargándose, o accediendo a los foros y listas de discusión del programa.

Netscape realmente murió hace ya unos cuantos años. Y el causante de su muerte no fueron las malas artes de Microsoft (aunque sí­ le causaron heridas), sino los propios errores de Netscape. Recapitulemos. Una década atrás Netscape dominaba el mercado de navegadores, aprovechando un despiste monumental de Microsoft (eran los tiempos en los que Bill Gates creí­a en que serí­an las redes propietarias, y no las redes abiertas como Internet, los grandes actores de la comunicación en red). Tanto era así­, que incluso se permití­a el lujo de que el software no fuera gratuito (sí­ lo era para estudiantes o instituciones no lucrativas).

Microsoft, una vez se dio cuenta del potencial de Internet, contraatacó. Y lo hizo fuerte: regalando el navegador a quienes no lo tení­an y distribuyéndolo junto con su sistema operativo. Esta distribución conjunta fue el origen del famoso caso judicial contra Microsoft que ocupó miles de páginas en la prensa económica y del sector.

Las primeras versiones de Internet Explorer eran claramente inferiores a las contemporáneas de Netscape. Sin embargo, la cosa empezó a cambiar a finales de 1997, cuando Microsoft lanza la versión 4. ésta es perfectamente equiparable, e incluso algo mejor en algunos aspectos, a la versión 4 desarrollada por Netscape, que al mismo tiempo supuso una pequeña decepción en comparación con la robustez y calidad de la versión 3.

Si Netscape hubiera mantenido un producto superior a Microsoft seguramente las cosas hubieran ido por otros derroteros. Pero con un producto de similares prestaciones, por el que habí­a que pagar licencia, y con la capacidad comercial de Microsoft (sin lugar a dudas, el mayor activo de la compañí­a de Seattle) la guerra no iba a ser un camino de rosas. En pocos meses Microsoft consigue hacerse con la mayor parte de la tarta del mercado de navegadores, una situación que ya no se alterará y que persiste en la actualidad.

Aún así­, habí­a lugar para un navegador como Netscape, del mismo modo que Winamp tiene un hueco en el mercado de reproductores de sonido. Pero los acontecimientos sucesivos de Netscape (una empresa que cotizaba en bolsa) marcaron la sentencia final. La adquisición de ésta por AOL a finales de 1998 (quienes por cierto se habí­an decantado tiempo atrás por Internet Explorer como su navegador oficial) y las posteriores tribulaciones de la matriz no ayudaron a generar un competidor de Microsoft, sino todo lo contrario. La aparición de la esperada versión 6 en el año 2000 se saldó con un sonoro fiasco y oficializó la decadencia de quien tres años atrás dominaba el mercado.

Si bien Netscape ha muerto, nos ha dejado como herencia a Firefox, basado originalmente en código fuente de un navegador que deberí­a haber sido el sustituto de Netscape, y desarrollado de manera abierta.