Economia 2.0
Dues coses en les que m’he fixat darrerament:
Avui la companyia de telecomunicacions holandesa KPN ha presentat Simyo, una operadora de mòbils virtual que té com a major tret distintiu les seves tarifes. Trucar a un altre mòbil sortirà a 9 cèntims per minut, independentment del dia, l’hora i el telèfon de destinació (als quals s’hi haurà de sumar un establiment de trucada de 15 cèntims per minuts). Aquesta oferta millora les que ofereixen una gran part de proveïdors, i és la millor actualment per aquelles tarifes uniformes al llarg del dia (Vodafone, per exemple, té una tarifa de 18 cèntims minut amb un consum mínim mensual de 9 euros).
Un tret distintiu de Simyo, a més de la simplicitat del model tarifari, és que es tracta d’una companyia present a altres països d’Europa. De fet, a més de la filial holandesa (on per cert la tarifa és a 15 cèntims el minut), disposen també d’una filial a Alemanya (amb les mateixes tarifes que a Espanya) i a Bèlgica (amb tarifes diferents segons es truqui a un fix, un altre mòbil Simyo, o un mòbil de tercers operadors).
Un altre tret distintiu de Simyo és la seva aposta agressiva per captar un segment de client que prima el preu sobre altres variables. De fet, fins i tot aconsellen com alliberar mòbils “per la patilla”, el que segurament no deixarà indiferent a les principals operadores de mòbils.
Serà Simyo l’OMV que revolucionarà el mercat dels mòbils? No seria descabellat pensar que poden tenir un efecte similar al que va tenir ING Direct quan va entrar al mercat espanyol. Al capdavall el model de negoci s’assembla tant que fins i tot comparteixen colors.
Mentre estàvem a la Catosfera es donà a conèixer la notícia del Cap de Setmana: José Luis Rodríguez Zapatero es comprometia a retornar 400 euros a cadascun dels treballadors i pensionistes. La mesura s’ha argumentat basant-se en el fet de què ajudarà a pal·liar l’encariment dels preus i de les hipoteques, serà universal i disposa d’un coixí pressupostari per a fer-la (o millor dit, del superàvit pressupostari d’aquest any).
Com és lògic, i més tenint en compte la proximitat de les eleccions, aquesta proposta ha estat desqualificada pels partits de l’oposició, que l’han criticat en diferents àmbits.
Quins arguments juguen a favor i en contra de la mesura, des d’un punt de vista estrictament econòmic?
A favor:
En contra:
Ahir a la tarda, dins de les Jornades de la Catosfera, vam realitzar el taller sobre com monetitzar el bloc. Tal i com havia reflexionat dies enrere a Vida Quotidiana, tenia els meus dubtes sobre quin havia de ser el format que se li havia de donar. Veient el mix entre els participants novells i d’altres que coneixien força bé el mundillo, vaig optar per la fòrmula 2.0 i deixar que el gruix del taller anés a càrrec dels propis participants. Sembla que l’experiment va sortir prou bé, i personalment, vaig aprendre força coses.
Us deixo alguns dels temes que van sortir durant el taller, tant per als qui vau assistir, com aquells qui no vau poder-hi venir:
Gràcies a tots els blocaires que vau participar en aquest interessant debat:
Si voleu llegir altres visions de com va anar el taller podeu veure el que ha escrit en Rubèn Novoa i Arranz o en Jordi Reche.
La incorporació de la dona al món laboral fa anys que és una assignatura aprovada, però encara queda pendent la incorporació de la dona a càrrecs de responsabilitat. Només 1 de cada 4 directius de les empreses catalanes són dones, malgrat que siguin ja majoria entre els titulats universitaris.
Una de les causes del problema de la manca de dones en llocs directius i de responsabilita és l’abandonament prematur del mercat de treball a causa sobretot de la maternitat. En molts casos, moltes d’aquestes dones ja no tornen a al mercat laboral o bé ho fan a temps parcial. Tot i que en alguns casos aquesta retirada és voluntària, molts cops no queda més remei que sortir del mercat laboral a conseqüència de la pressió del propi mercat i les mancances del nostre estat del benestar.
Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona ha quantificat la pèrdua que suposa tenir a casa a dones amb qualificació superior: 977 milions d’euros, el que suposa ni més ni menys que el 0,5% del PIB català (estudi complet). Aquesta és la quantitat que les 52.000 dones amb estudis superiors que deixen de percebre els anys que abandonen el mercat laboral per motius familiars.
Les solucions que s’apunten a l’estudi són conegudes, però no deixa de ser significatiu que sigui una corporació empresarial (les cambres de comerç apleguen a totes les empreses i autònoms) qui les faci: racionalitzar horaris, crear més guarderies i escoles bressol públiques, i afavorir fiscalment aquelles microempreses que s’enfronten a costos derivats de baixes maternals.
Tot i que l’estudi s’ha realitzat a nivell català, és extrapolable al conjunt d’Espanya.
Les caigudes de la borsa d’ahir dilluns van tapar una notícia força important: Josep Maria Loza, qui durant nou anys ha dirigit Caixa Catalunya, deixa el seu càrrec enmig de la roda de premsa de presentació dels resultats i en absència del president de l’entitat, Narcís Serra. Es veu que era públic i notori que el model d’entitat que tenien al cap era incompatible amb el de l’altre: mentre Loza propugnava una caixa “a la antiga”, Serra s’estimava més una caixa proactiva en termes de participacions industrials.
Tot i que Loza no havia deixat un successor, aquest ha aparegut ràpidament. Es tracta d’Adolf Todó, actual director general de Caixa Manresa, i considerat com un dels professionals més capaços del sector. De fet, el seu nom ja s’havia apuntat per succeir a Isidre Fainé quan aquest accedí a la presidència de La Caixa.
L’entrada de Todó pot suposar també la reactivació del procés de fusió de les caixes d’estalvis catalanes, del qual se n’ha anat parlant durant els darrers anys de manera intermitent. A diferència d’altres Comunitats Autònomes, pràcticament no ha existit procés de concentració de caixes d’estalvi a Catalunya. De fet, el darrer episodi fou la fusió de la Caixa de Pensions amb la Caixa de Barcelona, i d’això ja fa pràcticament dues dècades. Però els canvis d’hàbits del consumidor, la creixent sofisticació dels productes financers i la globalització dels mercats pressione a favor de la concentració empresarial. Els problemes de la crisi hipotecària, a més, poden jugar a favor de la concentració, en el cas de què alguna d’elles tingui problemes.
S’ha parlat molt de generar una “segona caixa”, integrant les nou caixes “petites” (o sigui, que no són “La Caixa”), amb Caixa Catalunya al capdavant. Jo sóc una mica escèptic davant d’aquesta possibilitat: es tracta de caixes amb orígens molt dispars, i on el pes dels stakeholders (corporacions municipals, diputacions, societat civil…) és molt variable.
Jo sóc més partidari d’un model amb una “segona caixa”, resultat de la fusió de Caixa Catalunya amb les de Girona i Tarragona (d’origen provincial), i una “tercera caixa” que fos el resultat d’algunes (potser no totes) de les caixes comarcals. Una configuració d’aquest tipus donaria prou mida a les entitats (cal recordar que Caixa Catalunya és la tercera caixa en volum d’Espanya), i alhora no generaria un excessiu grau de concentració.
Si s’acabés formant aquesta “segona caixa” seria un procés força curiós, ja que les caixes de Girona i Tarragona van néixer després de la Guerra Civil a partir de les oficines que la Caixa Catalunya de llavors (originàriament la Caixa d’Estalvis Provincial de Barcelona) tenia en aquelles demarcacions.
Avui ha estat un dilluns negre per a les borses d’arreu del món. A Espanya l’IBEX s’ha deixat més del 7% en només una sessió. Únicament un valor dels grans ha quedat en números verds, i es tractava d’Inmobiliaria Colonial, target d’una més que probable OPA. Igual sort han tingut altres mercats europeus, amb baixades entre el 6 i el 7%, unes caigudes que no es veien des de feia una dècada. L’única gran borsa que se n’ha lliurat ha estat, paradoxalment, Wall Street, avui tancada per ser festiu allà.
Sembla ser que aquesta caiguda té un marcat component conjuntural. De fet, entre les víctimes hi ha un bon nombre d’empreses que llueixen uns balanços ben lluents i que, en termes de PER, no estan excessivament sobrevaluades.
La por a què els Estats Units entrin properament en recessió sembla estar al darrera d’aquesta baixada. Els darrers registres de creixement econòmic (corresponents al tercer trimestre) van ser favorables (un 2,8% de creixement), però tot indica que la taxa de creixement dels propers trimestres serà modesta. Els efectes del final de la bombolla immobiliària estan passant factura en el consum de les famílies.
No obstant, aquesta crisi bursàtil té també un component estructural. A diferència de la punxada del 2000, que va afectar sobretot a aquells sectors més relacionats amb la tecnologia, les darreres turbulències dels mercats apunten a què potser hem arribat al final per una bona temporada d’allò que se’n va anomenar exuberància irracional.
Els analistes diuen que el 2008 serà un any mogut i que, en tot cas, ja ens podem acomiadar de les taxes de rendibilitat que molts mercats financers han exhibit en el darrer lustre. I tot sembla indicar, amb els precedents dels Estats Units i de la borsa irlandesa (que ha perdut el 35% durant el darrer any), que la cosa no pinta especialment brillant a la borsa espanyola.
El preu de la llet s’ha incrementat en un 30% durant el darrer any. I aquest fort increment ja s’està cobrant les primeres víctimes. Segons sembla, les vendes de llet de les primeres marques, que ara ja es ven per sobre la barrera psicològica de l’euro, han caigut de manera significativa. Bona part d’aquesta demanda s’ha traslladat a les marques blanques, que ofereixen la llet a un preu entre un 20% i un 30% inferior. La resta, consum que ha desaparegut.
Les tensions derivades del fort encariment de la llet no són un fenomen exclusivament nostre. La filial alemanya de Lidl s’ha hagut de disculpar davant els seus clients per haver hagut d’apujar el preu de la llet de la seva marca després de força anys de preus estables. I dies enrere Leclerc, un dels grans distribuidors de França, va amenaçar de vetar a la popular marca La vache qui rit, després de què el preu del producte s’apugés en un 20% en pocs mesos.
Aquesta escalada de preus, a diferència del que es pensa, pot tenir repercussions a llarg termini. La primera, pel fet de què moltes persones acabin consumint menys llet que abans no per una qüestió de preus sinó de gustos. I la segona, que molta gent comenci a descobrir les marques blanques i els formats de distribució basats en la no-marca, amb els efectes que això pot tenir sobre les empreses d’alimentació.
Durant els darrers mesos alguns dels diaris més prestigiosos del món han anat permetent progressivament l’accés gratuït a les seves notícies d’arxiu. Ho han fet el New York Times, el Financial Times o El País, per citar tres noms coneguts. En canvi La Vanguardia ha continuat amb el model d’accés de pagament, llevat per les notícies de darrera hora.
Crec que no ha estat una bona idea. Desconec les xifres de subscriptors online, però m’imagino que no deu ser molt elevada. En canvi, la pèrdua de notorietat pública que suposa no aparéixer a les cerques d’Internet és molt important. No cal fer massa números per veure que, estratègicament i també econòmicament, a La Vanguardia li sortiria més rendible oferir l’accés al seu fons documental.
El model de pagament per subscripció per continguts d’Internet té, llevat d’algunes excepcions, els dies comptats. Potser seria hora de què fessin un pensament (si no l’han fet ja) i es decidissin a donar un pas endavant.
Les darreres xifres sobre assistència i recaptació a les sales de cinema han encès les alarmes al sector. Només el 2007, es van vendre 20 milions de tiquets menys que al 2006, o el que és el mateix un descens del 16,4%. No és el primer any que cau l’assistència als cinemes. De fet, aquest procés es ve produint des de fa uns anys, fins el punt que en algunes zones el nombre de tiquets venuts ja és la meitat que fa cinc anys enrere. I les previsions per al 2008, desacceleració econòmica inclosa, pinten encara pitjor.
Una conseqüència d’aquesta tendència a la baixa la trobem en el nombre de sales d’exhibició, que decreix any rere any. A més, en els darrers temps ha aparegut un fenomen més preocupant: a diferència del que passava fins actualment, on el perfil de sala tancada era el d’un cinema dels de tota la vida, comencen a tancar-se sales que van ser inaugurades no fa ni dues dècades. L’exemple dels Yelmo de Sant Feliu, els Cinesa Montigalà o els Lauren de Girona pot començar a ser força habitual.
Quines són les causes d’aquest descens? La temptació ràpida és atribuir-ho a les descàrregues d’Internet. Però quedar-se amb aquesta música és autoenganyar-se. Hi ha altres factors tant o més importants que les descàrregues il·legals, alguns dels quals estan sota el control dels propis empresaris.
Un d’ells és el model de negoci, especialment pel que fa a les polítiques de preus. Sembla mentida que el sector de les sales de cinema, llevat d’algunes honroses excepcions, funcioni de la mateixa manera que ho feia quatre dècades enrere, basant el seu negoci en oferir servei les tardes i els vespres, i una política de preus on et costa el mateix (o gairebé) anar a la sessió del dissabte al vespre que a la del dimarts a la tarda.
No obstant això hi ha qui s’ha posat les piles i podrà capejar el temporal, bé focalitzant-se en un segment determinat (el cas dels cinemes Verdi, per citar un exemple), o bé sent imaginatiu i cercant nous públics (el cas dels Icaria, que han apostat per les escoles, aprofitant que passen les pel·lícules en versió original i són prou atractives pel gran públic). Un exemple d’aquesta estratègia el trobem en els cinemes Alexandra, que des de fa un temps ofereixen dues propostes força interessants: esmorzar + sessió matinal per 5,30 euros, i cinema + sopar amb debat. Dues propostes força interessants que trenquen el monòton panorama de l’exhibició a Barcelona.