Avui s’ha presentat l’edició del 2009 de l’Index UAB d’Activitat Turística, un estudi de prospectiva de la demanda turística que cada any realitza l’Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB. L’estudi se centra en oferir previsions per al conjunt de l’any pel que fa a nombre de turistes, estades mitjanes i despesa tant per Catalunya com per Espanya. Així mateix, cada any incorpora dos estudis específics sobre temes turístics, aquest any dedicats a la innovació al sector turístic i al turisme rural.
Tal i com era previsible, la demanda turística provinent de l’estranger tindrà una contracció significativa, que pel conjunt de l’any serà del -5,7% pel cas de Catalunya. Aquesta caiguda s’explica especialment per la forta caiguda en el nombre de turistes (-9,6%), mentre que tant la despesa diària com l’estada mitjana mostren un comportament lleugerament positiu. Segons els autors de l’informe, el fet de comptar amb menys turistes i que gasten més es deu a què la contracció de turistes s’ha centrat sobretot en aquells segments més sensibles al preu i que, per regla general, mostraven un patró de despesa més ajustat. Pel cas del conjunt d’Espanya, el retrocés és sensiblement inferior, però també significatiu. L’informe desagrega per orígens dels turistes i preveu fortes devallades pel que fa al mercat italià i francès, dos mercats claus per al turisme català. En canvi, la caiguda del turisme britànic que es preveu és més reduïda, ja que l’ajustament es va començar a produir durant el 2008.
Cal tenir en compte però que de consumar-se aquestes taxes de caiguda (i les dades del primer quadrimestre confirmen que la tendència anirà per aquí) l’activitat turística retornaria a nivells del 2005. Caldria pensar doncs, que els anys 2006 i 2007 van ser anys excepcionals. Un altre aspecte que l’estudi no recull (millor dit, no pot recollir-lo per manca de dades consistents) és l’impacte que la crisi tindrà sobre el turisme interior o el turisme provinent de la resta d’Espanya (pel cas de Catalunya). Molt probablement aquest contribuirà a moderar la caiguda del turisme provinent de l’estranger, ja que probablement molts turistes catalans o espanyols optin per fer turisme interior en comptes de marxar a l’estranger.
Mica en mica i amb una ressonància mediàtica discreta s’està reconfigurant Spanair. Encara no ha passat mig any des de que un grup d’inversors catalans comprés la majoria del capital a SAS, empresa que en aquells moments tenia la totalitat de les accions. Quedava enrere una llarga fase d’incertesa, combinada amb una forta crisi i una fatalitat aèria, que aconsellava fer un canvi de look, però també d’estratègia. En poc més d’un mes s’ha presentat el nou logotip (escollit per votació popular), i s’ha començat a operar des de la nova terminal de l’aeroport de Barcelona.
Personalment crec que la nova Spanair va ben encaminada per tres motius:
1. Ha apostat per ser una aerolínia tradicional i no una low-cost: la temptació per intentar ser una low-cost era important, però una companyia com Spanair no pot permetre’s una aposta d’aquest tipus. L’estructura de costos de l’empresa, i el fet d’existir un bon nombre de competidores que copen tots els diferents submercats de la low cost
2. Ha apostat decididament per ser una companyia barcelonina: part del problema d’Spanair és que pretenia emular a Iberia a escala interior. El negoci actual, en canvi, està a Barcelona, plaça de la qual s’ha anat replegant l’aerolínia de bandera, deixant un buït que les low-cost ni poden ni volen assumir. Concentrar els esforços a Barcelona, amb tot el que representa, era la millor alternativa per captar i retenir una important base de clients.
3. Vol apostar per fer vols transoceànics amb Sudamèrica com a target. Independentment dels desitjos, la realitat és que poden existir un nombre limitat de vols transoceànics, la majoria dels quals haurien d’anar destinats al continent americà. En aquest context, destaca l’aposta a mig termini pel mercat brasiler, un importantíssim mercat emergent que ofereix un bon nombre d’oportunitats per a les empreses, i per tant un potencial alt nombre de vols de negocis.
Els tres motius per ells mateixs no garantiran la pervivència/èxit de l’empresa, però sí que poden ajudar-hi de manera poderosa. El fet que aquest canvi s’hagi fet en uns temps econòmicament força difícils no ajuda massa, però també garanteix una tranquilitat a l’hora de realitzar un procés de reordenació estratègia que difícilment s’hauria tingut en els moments de bonança de fa dos o tres anys.
Tradicionalment s’ha cregut que els béns de luxe són els més immunes als canvis de cicle econòmic. L’argument és senzill: els articles de luxe solen ser demandats per les persones amb capacitat econòmica més desfogava, que generalment són els que tenen menys problemes de butxaca durant un període recessiu.
La situació, però, sembla haver canviat en aquesta última crisi. D’acord amb algunes estimacions, es preveu que les vendes d’articles de luxe caiguin un 10% durant aquest any , d’ acord amb la consultora Bain & Co . Aquest descens no és uniforme entre mercats. Així, per exemple, en el mercat nord-americà, el descens ha estat del 15%, mentre que el mercat europeu i japonès ha experimentat caigudes en la línia de la mitjana. Bain també ha desagregat la caiguda per trimestres. Segons les seves dades, la caiguda més fort (20%) s’experimentarà durant els dos primers trimestres, mentre que en el segon semestre es produirà una estabilització del mercat.
Per què aquest canvi de tendències? Molt probablement per la popularització del luxe experimentada durant les darreres dècades. Aquesta ha provocat un augment sostingut del volum de negoci durant els últims anys, però també ha generat major risc d’alteració de la pauta de vendes. Així per exemple, s’ha detectat que molts consumidors d’articles de luxe s’han passat a productes de marca, però de qualitat més estandar.
La següent qüestió a plantejar és com les empreses han d’afrontar aquesta situació, especialment aquelles que durant els darrers anys han apostat per els segments premium en detriment de segments intermedis. Estem davant la fi del vanishing middle market
A l’edició del 21 de maig d’El País va aparèixer un reportatge sobre el fort descens en les matriculacions a les carreres d’enginyeria informàtica. I això, malgrat estar en un món on les TIC cada cop tenen un major pes a l’economia, i també malgrat que aquest sector és dels que està notant menys (com a mínim fins ara) la crisi.
Quines són les causes d’aquesta situació? Essencialment les males condicions laborals, especialment les vinculades al sou, i l’escàs reconeixement de la professió. Persisteix en molts àmbits del mercat laboral la percepció de què els enginyers informàtics fan una tasca rutinària i de qualificació no excessivament alta. I tot això acaba traduint-se en unes ofertes salarials que en altres països serien inacceptables. La situació a més es complica per la colisió de tasques entre enginyers, enginyers tècnics i tècnics informàtics (aquests darrers titulats en FP), no sempre ben definides ni enteses pere les empreses.
Des d’una perspectiva liberal, podríem considerar que el mercat s’està ajustant. Però hi ha un element a tenir en compte: les decisions vinculants es prenen força anys abans de la incorporació al mercat laboral. Un buidat de les aules avui pot significat l’escassetat de professionals d’aquí a una dècada.
Finalment ha arribat una decisió que alguns analistes (i que des d’aquí) havíem abonat: l’eliminació de les deduccions a l’adquisició de l’habitatge. La recent decisió del govern de limitar a partir del 2011 aquesta deducció (i de manera parcial) a aquelles persones amb rendes anuals inferiors a 24.000 euros constitueix la seva desaparició de facto, ja que difícilment una persona en aquest tram de renda està en condicions d’adquirir un habitatge.
De fet, la tria d’aquest límit de renda anual no és casual, ja que aquest any s’ha reintroduït una deducció al lloguer que segueix una fòrmula de deducció idèntica a la que ara es proposa a la venda. S’aconsegueix així una igualtat de tracte fiscal entre lloguer i adquisició, reparant-se així una històrica discriminació que ha estat un dels motors de la bombolla immobiliària. A més, el caràcter progressiu de la deducció (la deducció màxima només és aplicable per rendes molt baixes) evita l’efecte esglaó.
Un tema diferent és la manca d’equitat intergeneracional que genera aquesta mesura. Així, les persones que hagin adquirit o adquireixin un habitatge abans del 2011 tindran dret a gaudir de la deducció actual, mentre que a partir d’aquella data no existirà tal dret. En altres paraules, aquesta mesura constitueix una pujada d’impostos en tota regla a les generacions més joves. Un fet que no passa inadvertit per unes generacions que s’han vist perjudicades tant laboralment, com també en un empitjorament de les condicions per accedir a les pensions de jubilació.
L’obesitat constitueix a molts països un problema de salut pública de primera magnitud. Aquest fet, unit a la factura sanitària que comporta, ha motivat que alguns economistes i policy makers hagin plantejat l’establiment d’impostos sobre menjars i begudes amb un excés de sucres , greixos, o sal. La idea ja fa anys que circula, com ho prova aquesta carta al setmanari Business Week de l’any 1997.
Recentment han sorgit iniciatives legislatives animades a establir impostos sobre les màquines de vending, les quals majoritàriament proveeixen d’articles que caurien en la categoria de “generadors d’obesitat”. S’ha parlat d’un tipus impositiu del 18%.
Seria econòmicament desitjable un impost d’aquestes característiques?
Per una part ens trobem amb un problema clar d’externalitats negatives. Els fabricants de productes alimentaris utilitzen productes que els són econòmics però que generen problemes de salut als consumidors, generant al seu torn un problema de salut pública. L’impost permetria que els fabricants internalitzessin aquest cost, decantant-se per productes o tècniques no tan econòmiques, però més saludables.
Per altra banda, sorgeixen els dubtes d’aplicabilitat pel que fa a quins productes serien elegibles i quins romandrien exempts. On es posa la barrera?
Finalment un tercer aspecte a tenir en compte: imposant impostos sobre el vending podem no assolir el nostre objectiu final, ja que la distribució pot derivar-se cap a altres canals alternatius.
Malgrat tot, potser és millor un impost sobre les màquines de vending que no pas la prohibició directa del vending a establiments escolars o culturals, tal i com ja passa a parts d’Estats Units.
Un dels tòpics més recorrents en els anys de bombolla immobiliària va ser el de que comprar un immoble sortia més a compte que llogar, generalment rematat amb un “llogar és tirar els diners”. Aquesta creença general venia ajudada dels generosos subsidis fiscals a l’adquisició de l’habitatge (fet que no passava amb el lloguer), per l’ínfim mercat de lloguer existent a casa nostra, i per la miopia d’observar taxes d’increment de preus de dos dígits en els darrers anys.
Cas #1: Una persona disposa del capital per adquirir un habitatge, posem de 300.000 euros. L’alternativa és adquirir una cartera financera basada en accions pel mateix valor. A l’hora de comparar les inversions hem de tenir en compte diverses coses:
L’existència de costos de transacció a l’hora de realitzar les inversions/desinversions. Aquests ascendeixen al 10% en el cas de l’habitatge i entre un 1% i 2% en el cas de les inversions financeres.
Els fluxos de rendibilitat que generen al llarg dels anys (lloguers en el cas de l’habitatge, o el seu equivalent si som nosaltres els qui usem la casa, i els dividends en cas de les accions)
La possibilitat de poder vendre els actius, tenint en compte la depreciació per ús o obsolescència dels habitatges.
Cas #2: Una persona ha d’hipotecar-se per a l’adquisició d’un habitatge per valor de 300.000 euros. L’alternativa seria el lloguer de l’habitatge en comptes d’una hipoteca. Què cal tenir en compte en aquest cas?
L’existència d’importants costos de transacció en el cas de l’adquisició (aproximadament el 10% del valor de compra), molt superiors als del lloguer.
El fet de què l’habitatge en propietat permet desgravar una part de les quotes satisfetes.
El fet de què al final del periode de gaudi d’un habitatge de propietat existeix un valor residual.
No cal fer massa càlculs per veure que la probabilitat de què la compra sigui una opció més rendible que el lloguer és força baixa, i es limita a períodes on l’esperança de revalorització dels habitatges és alta. A més, cal tenir en compte dos factors importants, tal i com assenyalava dies enrere The Economist: el fet de que els habitatges siguin poc líquids en comparació a altres actius financers, i el fet de què l’adquisició d’habitatges generalment implica mobilitzar una important part de la riquesa en un únic actiu, fet perillós en termes de concentració de risc.
Amb el nom de Pla E es coneix al conjunt d’accions empreses pel Govern d’Espanya a finals de 2008 per contrarestar el fort deteriorament de l’economia. Aquestes incloïen aspectes tan diversos com l’ampliació de les línies de finançament de l’ICO per a les PIMES, o la potenciació del tràfic de mercaderies per ferrocarril. Però segurament la mesura estrella d’aquest pla va ser l’anomenat Fons d’Inversió Local, consistent en un paquet de 8.000 milions d’euros destinat a la realització de petites obres municipals. El seu objectiu últim era proveir d’ocupació a una part important dels nous aturats, provinents del sector de la construcció. Segons les dades manejats, s’estima una creació de 278.000 llocs de treball directes i de fins a 400.000 d’indirectes.
Les particularitats d’aquest pla bàsicament dues:
En primer lloc el repartiment de fons es realitzava de manera proporcional a la mida de la població, per la qual cosa tots els municipis poden percebre quantitats per aquest concepte.
Les obres han d’iniciar durant 2009 i en qualsevol cas, han de justificar no més tard del primer trimestre del 2010.
L’aplicació del pla, però, ha estat controvertida. Així, des d’alguns fòrums s’ha criticat que el destí d’aquests ajuts sigui el costeja de les xarxes wifi, camps de futbol amb gespa artificial, o la construcció de bars i locals socials semblants . S’ha argumentat, per exemple, la paradoxa que suposa assignar 8.000 milions d’euros a noves obres mentre moltes empreses es veuen abocades al tancament pels retards en els pagaments de les administracions locals per serveis prestats.
Ha estat el Pla E i més concretament el Fons d’Inversió Local una bona idea?
Des d’un punt de vista econòmic, destinar inversions a infraestructures té un retorn social positiu. Tanmateix, una inversió en infraestructures per se no garanteix retorns socials positius. Pensem per exemple en aquell cas d’inversió al Japó en un llarg pont per unir dues illes … una de les quals comptava amb prou feines mig centenar d’habitants. La precipitació en el repartiment dels fons i en l’inici de les obres pot haver esbiaixat a la baixa la rendibilitat social de les obres.
L’objectiu del Pla E era generar llocs de treball. Les projeccions de llocs de treball a generar són el resultat d’extrapolar la generació mitjana de llocs de treball per unitat de despesa en obra pública. Tanmateix cal tenir en compte dues coses: (1) es tracta d’una mitjana que abasta un important nombre d’activitats (no és el mateix edificar un col legi d’instal lar gespa artificial en un camp de futbol) i (2) la inversió a realitzar és prou important com per alterar aquesta “generació mitjana de llocs de treball” basada en dades històriques. Molt ens temem, a la vista de la destinació dels recursos, que la generació real de llocs de treball serà clarament inferior a la prevista.
La tercera qüestió que cal plantejar és si existia una alternativa de ràpida implementació i no discriminatòria entre ciutadans per assignar els 8.000 milions d’euros del fons. Una alternativa que s’havia considerat era la d’emprar aquests recursos a pagar els deutes pendents d’ajuntaments amb proveïdors. Però una mesura d’aquestes característiques, que probablement hauria salvat més d’una empresa, s’enfrontaria al fet de tractar diferent als ciutadans en funció del municipi en el qual visquessin i, el que és pitjor, premiar aquells ajuntaments que no van poder satisfer les seves obligacions enfront de proveïdors.
Finalment, i després de molts mesos d’especulacions, s’ha realitzat la primera intervenció a una entitat financera espanyola. La Caja Castilla la Mancha ha estat la víctima, després de què en el darrer mes el volum de dipòsits es veiés disminuit en 2.000 milions d’euros, i davant la possibilitat de què, de continuar amb l’allau de reemborsaments hi hagués perill de manca de liquiditat.
Molt es podrà parlar de si la gestió de l’equip directiu ha estat més o menys afortunada, o sobre si el peculiar sistema de propietat i govern de les caixes facilita operacions incorrectes des d’un punt de vista empresarial. Les circumstàncies del moment però ens duen a parlar dels efectes col·laterals que ha tingut aquesta mesura:
En primer lloc, no es descarta que a curt i mig termini més caixes entrin a la UVI. Les dificultats d’aquesta entitat eren de domini públic des de feia mesos, com també ho era el fet de què duia mesos intervinguda de facto. No obstant, s’havia intentat evitar arribar a aquests extrems, pel negatiu impacte que podria tenir sobre l’opinió pública, malauradament acostumada en pocs mesos a veure caure venerables institucions financeres. Un cop caiguda la primera, quin incentiu hi ha per aguantar artificialment entitats financeres amb problemes?
En segon lloc, la intervenció ha creat un precedent: el govern assegurarà tant els dipòsits com els pagaments a tercers. Fins ara, el més probable és que tothom comptés que únicament quedessin assegurats els dipòsits en allò que marca el Fons de Garantia (un màxim de 100.000 euros per titular), però quedava la porta obert a què aquells impositors que excedissin d’aquesta quantitat o els tenidors de deute subordinat no poguessin recuperar els seus estalvis. Amb aquesta declaració d’intencions es dóna un missatge de tranquilitat, el que pot aminorar les possibilitat de què una altra entitat financera acabi necessitant una intervenció.
I un tercer comentari és el relatiu a quines seran les conseqüències per l’entitat afectada. Tot i que es prematur parlar d’aquest tema, la intervenció hauria de dur alguna penalització a la institució en qüestió, o al seu equip directiu. Si no, estaríem entrant en una dinàmica perillosa que afavoriria conductes d’inversió poc prudents, amb el benentès de què en cas de que la cosa vagi malament se sortirà al rescat, i aquest serà de franc.
Fedea, una fundació d’estudis sobre temes econòmics, ha publicat recentment un llibre sobre la crisi econòmica a partir de la contribució d’una dotzena llarga d’economistes acadèmics sobre els diferents àmbits. Alguns dels noms passaran desapercebuts pel gran públic, però tots ells són especialistes en les línies de recerca que toquen.
Més important és que els autors ofereixen propostes per minimitzar el cicle depressiu, les quals malauradament no van en consonància amb les polítiques que està adoptant el govern.
Avui s’ha presentat l’edició del 2009 de l’Index UAB d’Activitat Turística, un estudi de prospectiva de la demanda turística que cada any realitza l’Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB. L’estudi se centra en oferir previsions per al conjunt de l’any pel que fa a nombre de turistes, estades mitjanes i despesa tant per Catalunya com per Espanya. Així mateix, cada any incorpora dos estudis específics sobre temes turístics, aquest any dedicats a la innovació al sector turístic i al turisme rural.
Mica en mica i amb una ressonància mediàtica discreta s’està reconfigurant Spanair. Encara no ha passat mig any des de que un grup d’inversors catalans comprés la majoria del capital a SAS, empresa que en aquells moments tenia la totalitat de les accions. Quedava enrere una llarga fase d’incertesa, combinada amb una forta crisi i una fatalitat aèria, que aconsellava fer un canvi de look, però també d’estratègia. En poc més d’un mes s’ha presentat el nou logotip (
Tradicionalment s’ha cregut que els béns de luxe són els més immunes als canvis de cicle econòmic. L’argument és senzill: els articles de luxe solen ser demandats per les persones amb capacitat econòmica més desfogava, que generalment són els que tenen menys problemes de butxaca durant un període recessiu.
Top 5