Economing

S’acaba de publicar un estudi que ofereix un rànquing d’economistes acadèmics blocaires. A diferència dels mètodes habituals per elaborar rànquings de blocaires, en aquest cas s’ha utilitzat una metodologia diferent, basada en ponderar als autors no pel seu impacte sobre els lectors sinó per l’impacte que tenen els seus articles acadèmics.

Així les coses, i de manera una mica sorprenent, la llista l’encapçala Gary Becker, Premi Nobel d’Economia l’any 1992 i que manté, juntament amb Richard Posner, un bloc força actiu. El segon lloc de la posició és per Greg Mankiw, conegut pel gran públic pels seus llibres d’introducció a l’economia, el blog del qual per cert està hostatjat a Blogger. Curiosament, el recentment traspassat Samuelson, ocupa la quarta posició, gràcies a un blog que, més que parlar d’economia, parla sobre el darrer llibre de Samuelson.

Dues dades que destaquen de la llista: l’elevada edat mitjana dels blocaires, tots ells acadèmics consagrats (i algun d’ells fins i tot passat de moda); i el fet de què els primers llocs estiguin copats per autors d’universitats dels Estats Units. Els autors del treball donen la seva particular visió sobre aquesta darrera observació.

Es podrà criticar la metodologia, però  com a exercici és força interessant.

5KNPRMHX2MCW

Durant l’any 2009 Nueva Rumasa ha realitzat una intensa campanya d’oferta de pagarès amb una rendibilitat del 8% anual. Aquesta agressiva oferta, acompanyada també d’una agressiva publicitat, ha generat tota mena de comentaris, alguns dels quals qüestionant obertament la solvència d’aquesta operació. El fet de què es tracti d’una operació opaca en termes regulatoris (al no negociar-se en mercats secundaris queda fora del radar de la CMNV), i algunes maneres exòtiques de garantir l’operació (per exemple, utilitzant les reserves de brandy com a col·lateral), no han fet més que alimentar les sospites, fins al punt de què la pròpia CNMV ha emès alguna circular demanant als potencials inversors que tinguin la màxima cura a l’hora d’invertir.

Cal sospitar d’aquesta inversió financera? La veritat és que els emissors no ho han posat massa fàcil en termes de transparència informativa.  Però també és cert que aquesta emissió de pagarès és similar a d’altres que realitzen empreses més o menys grans que no cotizen a la borsa. Per exemple, uns coneguts grans magatzems utilitzen regularment aquest mecanisme oferint rendibilitats, que sense igualar aquesta, són també força altes.  També una coneguda cadena de gimnasos barcelonina utilitzà aquest sistema (en aquest cas en forma d’obligacions a cinc anys) quan va incorporar nous gimnasos. Val a dir que en cap d’aquests dos casos brillava la transparència informativa.

L’advertiment de la CNMV té més a veure amb curar-se en salut,  informant als potencials inversors de què el 10% de rendibilitat comporta  una sèrie de riscos, tant des d’un punt de vista de liquiditat com també des d’un punt de vista de solvència. En altres paraules, que cap inversor pugui afirmar que no se l’havia informat dels riscos de l’operació. I la veritat la CNMV fa molt ben fet. Ja hem tingut massa casos d’inversors que, després de perdre inversions que prometien rendibilitats molt superiors a les del mercat, volien que l’Estat els compensés creant un fons per als damnificats. I fins i tot algun polític els va fer cas…

Iberia acaba d’anunciar una nova tarifa del Pont Aeri, que passa a ser de 129 euros, o en altres paraules, un 35% menys del que es pagava fins ara. Segons la companyia, aquest nou preu tracta d’ajustar l’oferta de l’empresa als nous temps, tant pel que fa al context macroeconòmic, com també a la competència d’altres productes substitutius.

Les rebaixes de preus sempre són benvingudes. Però, vol dir això que durant anys Iberia ha estat guanyant un 35% més del que li pertocaria? O en altres paraules, vol dir això que els clients (majoritàriament empresarials) han estat pagant durant anys un sobrecost del 35%?

El Pont Aeri ha estat un cas de llibre de mala regulació del sector aeronàutic. El més lògic, ateses les característiques del producte i la impossibilitat de replicar-lo per terceres empreses, hauria estat que aquest servei sortís a concurs, imposant una tarifa màxima, que permetés a les empreses recuperar costos i gaudir d’un cert marge de benefici.  Malauradament no es va fer, amb el corresponent perjudici per als consumidors.

Des de fa dècades la imatge de la safata de Donuts està indisociablement unida a la d’un bar o petit establiment d’alimentació de qualsevol ciutat. De fet, pocs són els establiments d’aquest tipus que es poden permetre el luxe de no comptar amb ella. Malgrat els intents dels competidors de fer-se forat en aquest mercat, la coneguda pasta ha estat difícilment imitable.

Una de les principals claus de l’èxit ha estat cuidar des de sempre la seva frescor. Aquesta s’havia preservat fins al punt de què el servei a comerços i establiments de restauració era pràcticament diari, amb l’objectiu de què el producte arribés a la boca del client en les condicions òptimes.

En els darrers mesos hem assistit a un petit canvi. La tradicional safata de Donuts ha estat substituïda per unitats indivuduals envasades en plàstic. Aquest canvi aparentment menor ha estat motiu de diversos comentaris. Ha estat el canvi motivat per motius sanitaris (casualment arriba en un període de psicosi per la grip A)? Ha estat un canvi producte d’una reorganització de les xarxes de distribució, amb l’objectiu de reduir la freqüència de repartiment, passant-lo a fer setmanalment en comptes de diari?

Desconeixem quina d’aquestes dues raons ha dut a l’empresa propietària a fer el canvi (que ha suposat fer una important inversió), però la reacció dels consumidors no ha estat unànim. I ja hi ha qui pensa que els Donuts actuals han perdut frescor i s’assemblen massa a alguns succedanis.

De moment la cosa no ha anat més enllà de la creació d’un grup de contrariats al Facebook.

El primer cap de setmana d’octubre és el primer en què les oficines bancàries obren en dissabte després d’uns quants mesos de pausa sabàtica. A diferència de les caixes d’estalvis, que fa gairebé dues dècades que ja no obren en dissabtes, els bancs s’havien resistit a tancar.  Sembla però que hi ha perspectives de canvi. El Banco Santander, per exemple, ja no obrirà més en dissabtes. Els treballadors, a canvi, s’han compromès a allargar la seva jornada laboral mitja hora cada dia i a crear un fons de 25 hores anuals de lliure disposició. Altres bancs estan estudiant adoptar mesures similars.

La mesura sembla que ha agradat a patronal i treballadors, que feia anys perseguien aquesta fita. Però què passa amb els clients? Quan les caixes van decidir tancar les oficines en dissabte es va dedidir obrir una tarda a la setmana (el dijous) durant la temporada d’hivern per tal de compensar aquells clients que no podien visitar les oficines de dilluns a divendres. No sembla que aquest sigui el cas. Si es vol anar a demanar una hipoteca o a fer una cosa tan senzilla com contractar un fons de pensions, cal passar per la oficina en hores “d’oficina”, és a dir, pels matins dels dies feiners.

Crec que aquesta mesura va contra la corrent dominant. S’ha parlat molt de liberalitzar horaris comercials i fins i tot alguns qüestionen el fet de què els centres comercials només puguin obrir un nombre determinat de diumenges a l’any. En canvi, poques han estat les veus que s’han escoltat demanant uns horaris bancaris més amplis. No s’entén per exemple, que no puguin existir oficines bancàries obertes al públic per les tardes o en dissabtes. No cal que estiguin obertes totes i cadascuna de les oficines de la xarxa comercial: només cal que hi hagi alguna oficina on el client pugui resoldre una gestió presencialment.

La situació actual difereix notablement de la de fa dues dècades, quan es va produir el primer pas per al tancament en dissabtes. Unes entitats financeres que han apostat per perfils decididament comercials, i la consolidació d’Internet poden posar les coses difícils a les entitats tradicionals. Al capdavall… si el meu banc de tota la vida m’obliga a anar en hores que a mi no em van bé i tampoc manté amb mi el grau de coneixement que tenia anys enrerre, per què haig de continuar pagant tota aquella infraestructura?

Curiosament una de les entitats financeres que ha apostat per dur el seu negoci íntegrament via Internet anuncia que obrirà una cinquantena d’oficines comercials en horari de matí i tarda…

Finalment s’ha consumat l’esperada pujada dels impostos. Tal i com s’havia pronosticat, s’apujarà en dos punts el tipus general de l’IVA (fins al 18%), un punt el tipus reduït (fins al 8%), i es retirarà la deducció dels 400 euros de l’IRPF. Així mateix, s’incrementa en un punt la tributació de les rendes del capital si aquestes no superen els 6.000 euros l’any (la immensa majoria de casos), i en tres punts si aquestes són superiors. Destaca també que no s’han produït altres canvis, com el tractament fiscal de les SICAV, o un “impost verd” que gravés les emissions contaminants.  A aquestes mesures s’hi ha d’afegir la contenció en la despesa pública i una reducció del tipus de l’Impost de Societats per a Pimes que mantinguin els llocs de treball.

L’executiu ha optat per solucions pragmàtiques. Apujar dos punts l’IVA pot justificar-se dient que el tipus general espanyol era dels  més baixos de tota la UE. A més, a nivell pràctic és un impost que aporta un bon nombre de recursos, i que molt probablement no es veurà afectat negativament per una pujada del tipus en només dos punts. En contra té que es tracta d’un impost lleugeramet regressiu: qui consumeix més en termes proporcionals sol ser qui té menys ingressos. Per tant, un impost sobre el consum li afectarà de manera més negativa.

La solució d’abolir els 400 euros entra dins també d’aquesta lògica pragmàtica. El gran error fou crear aquesta deducció, que ha desviat una gran quantitat de recursos fiscals sense que s’hagi vist cap contrapartida significativa en termes de major consum.  També semblava lògic que si s’incrementaven impostos indirectes i s’eliminava la deducció d’un impost que grava principalment les rendes del treball, es fes alguna cosa sobre els impostos sobre les rendes del capital. Aquesta actuació ha estat tímida, tenint en compte que no hi havia massa marge de maniobra.

On sí discrepo radicalment és en no haver actuat sobre dos impostos que, tot i tenir un petit impacte en termes quantitatius, sí el tenen en termes simbòlics. Em refereixo al tractament fiscal de les SICAV, i dels professionals expatriats. En moments de dificultats financeres i on es demana a la població que accepti un esforç suplementari no s’entén que no se’ls hagi inclòs.  Un dels perills de tota apujada d’impostos és la generació d’incentius a la evasió fiscal. I res pitjor per combater-la que la percepció de què el sistema impositiu és injust i beneficia als més poderosos.

Aquest està sent un annus horribilis per a les aerolínies tradicionals. El previsible descens de passatge degut a la crisi econòmica global s’està centrant sobretot a les categories superiors. Així les aerolínies estimen que, front a una caiguda del 5% del passatge en turista, la caiguda a la classe business ha estat propera al 20%. A més, i a diferència del que podia passar en d’altres episodis, no sembla que una futura recuperació de l’economia restableixi les coses a l’estat anterior. Algunes aerolínies sospiten que una part important dels passatgers de la classe negocis o bé emigraran a les darreres files de l’avió, o bé substituiran els viatges de negocis per la videoconferència.

De consumar-se aquest canvi de tendències, algunes empreses del sector tindran problemes. Per tal de competir amb les low-cost, moltes aerolínies tradicionals han optat per oferir un servei a la classe més econòmica similar al d’aquestes. Això vol dir, entre altres coses de què la classe business ha passat a ser la font d’ingressos d’aquestes aerolínies. I sense ella, no hi ha negoci.

Davant d’aquesta situació, les aerolínies estan començant a reaccionar. Per exemple, oferint serveis intermedis entre business i turista, especialment en vols de llarg recorregut (però no exclusivament). A força gent potser no li importa pagar 500 euros més només per poder anar en un seient semblant al de business i poder estirar les cames, però no els cal ni poder escollir el vi de l’hora de menjar ni que aquest sigui una  selecció del xef mediàtic de torn.  Per tant, estaran disposats a pagar un premium de 500 euros, però no de 2.000, que és el que habitualment fan les línies aèries. Aquesta idea però no és nova. Ja fa uns anys que Virgin Atlantic ofereix una classe denominada Premium Economy que més o menys ve a cobrir aquest segment. També dins d’aquest àmbit s’estan fent proves en el denominat “last-minute upgrade”, és a dir oferir la possibilitat de pujar de categoria a l’avió pagant un suplement que s’ofereix a l’hora d’embarcar.

Però fins i tot hi ha variacions al segment de turista. Per exemple, oferint als passatgers menús de pagament de qualitat. Nombroses aerolínies han detectat que els clients són reticents a pagar el menjar i la beguda si aquesta és de tipus standard, però s’animen a consumir a l’avió si el menjar és premium. El Wall Street Journal es feia recentment ressò d’algunes aerolínies americanes que, fins i tot oferint de franc l’opció standard, guanyaven diners en aquest àmbit.

I és que el futur de les aerolínies passa per acceptar que el model tradicional de tres classes uniformes (primera, business i turista) ja ha passat a la història. El viatger del futur potser demanda alguns serveis premium (per alguns el seient, per d’altres l’entreteniment, o per d’altres el poder dur dues maletes a la bodega), mentre que per la resta de serveis opta per serveis bàsics, cercant el preu més ajustat possible. La tecnologia i la logística actuals permeten que aquest model “a la carta” pugui realitzar-se sense excessives complicacions. I, el que és millor, permeten extrapolar els models de yield management al conjunt de serveis que ofereixen els avions.

Durant els darrers mesos hem assistit a una onada d’intervencions estatals en el sector de l’automoció, greument tocat per la crisi econòmica. Des de ajuts per a la compra d’automòbils, fins a l’adquisició d’empreses, passant per plans de reducció de la càrrega salarial basats en la prejubilació, els governs han ajudat de moltes maneres a aquest sector. En alguns casos s’han aixecat veus qüestionant que es faci a l’automoció, però en canvi, no s’hagi fet el mateix en altres sectors de l’economia. La justificació que s’ha vingut donant és la importància quantitativa que té el sector de l’automoció sobre l’economia.

Les dades però, relativitzen aquesta importància. Setmanes enrere Business Week va publicar un gràfic on es mostrava el pes que ha tingut el sector de l’automoció sobre el conjunt de l’economia dels Estats Units al llarg de les darreres quatre dècades. La sèrie, que per cert ajusta força bé el cicle econòmic, mostra que fins i tot a les millors èpoques del sector, als seixanta i setanta, aquest no va arribar a representar més del 5% de l’economia dels Estats Units. I això combinant no només la producció d’automòbils i altres vehicles de motor, sinó també la distribució.

Potser la resposta a la pregunta passa no tant pel volum agregat, sinó pel fet de què la producció està molt concentrada en un nombre reduït d’empreses, al voltant de les quals gravita la resta del sector. I quan el nombre d’agents en un sector és reduït, els incentius al lobbisme augmenten força.

A l’edició del 25 de juny Business Week va dedicar el tema central a l’exploració dels diferents mercats immobiliaris dels Estats Units. El fet de tractar-se d’un país amb mides gairebé continentals fa que, fins i tot en períodes com el de la bombolla immobiliària, algunes zones en restessin totalment al marge per motius demogràfics o econòmics. A partir d’aquí s’intenta extrapolar el que passarà el 2012, un cop la crisi hagi desaparegut. I novament apareixen els diferents mercats immobiliaris. Es preveu una recuperació del mercat a llocs com Omaha(Nebraska) pels nous llocs de treball que s’estan generant, a Salt Lake City (Utah) per raons demogràfiques. En canvi, serà difícil veure recuperacions del preu a llocs com Merced (Califòrnia) per l’alt nombre d’impagaments i construccions a mig fer, o a llocs com Detroit (Michigan) pel col·lapse de les grans automobilístiques.

Fent una extrapolació, quines perspectives hi ha pel 2012 pel mercat de l’habitatge espanyol?

1.- Els preus probablement continuin caient, i en cap cas s’espera una recuperació. A diferència del mercat dels Estats Units, on els preus de l’habitatge van caure ràpidament al punxar-se la bombolla, a Espanya els preus estan mostrant una forta resistència a la caiguda, el que probablement farà que el procés de convergència a nivells de preus “normals” s’allargui durant uns quants anys.

2.- Les rigideses del mercat de treball espanyol impedeixen ajustos a l’americana. Una part de l’explicació de les fortes correccions de preus dels Estats Units pot venir d’un mercat laboral poc rígid on la mobilitat geogràfica és prou important. Això però, és impensable a l’Espanya actual, on el grau de resistència a canviar de domicili (motivat també per rigideses en altres mercats de béns) és molt important, el que unit a l’escàs nombre d’habitatges de lloguer implica un cert grau d’inelasticitat de la demanda.

3.- L’absència de dades abundants i rigoroses sobre preus de l’habitatge per zones a Espanya fa que en aquest país la determinació del preu respongui més a criteris aleatoris que no pas a la resultant d’una sèrie de variables explicatives (demogràfiques, econòmiques i socials)

De tota manera, la principal variable que ens pot guiar és la ratio del preu de l’habitatge sobre la renda familiar disponible. Aquesta ratio, que històricament s’havia mogut al voltant de 4, va arribar fins a 7 entre el 2006 i el 2007. És previsible doncs que hi hagi una reversió a la mitjana, el que implicarà una rebaixa de preus superior al 40%. Més o menys una magnitud similar a la que vaticina S. McCoy a la seva columna d’El Confidencial (en aquest cas és una caiguda del 50% fins el 2011).

Des de fa uns dies ja és possible enviar SMS arreu de la Unió Europea a 11 cèntims el missatge, gràcies a la iniciativa de la Comissió Europea. S’acaba així un dels més lucrosos (i escandalosos) negocis que havien mantingut les operadores de telefonia. Aquesta rebaixa però, no s’aplica als SMS nacionals, que continuaran valent 15 cèntims el missatge per a la immensa majoria d’usuaris. Segons sembla, la CMT, organisme regulador, s’ha rentat les mans i ha dit que de moment no forçarà rebaixes.

Increïble? Una mica. Si atenem a la literalitat del que se’ns ha venut, si envio un SMS de Barcelona (que se suposa que és dins de la UE) a Sabadell (que també se suposa és dins de la UE), el que caldria aplicar seria la tarifa d’11 cèntims, i no pas la de 15 cèntims. Sembla però, que el redactat oficial és un altre, i que només afecta als acords d’itinerància.

De moment tocarà pagar els SMS a 15 cèntims, llevat de què un opti per canviar d’operador i buscar-ne un (que n’hi ha) que ofereixen els SMS a preus substancialment inferiors.